Mireia Vilar: “Vaig colant-me per forats xicotets, buscant la meua identitat”

VALÈNCIA. Després de viure a Barcelona i Berlín, Mireia Vilar va acabar instal·lant-se al barri del Carme de València. És un indret amb banda sonora pròpia, la de les puntuals campanes, que marca una mena de frontera. Vilar (Manises, 1982) es deixa bressar pels plaers senzills que l’ofereix el paisatge: una llosa de sol al bar del Museu, enfront del Centre del Carme, i un café amb llet d’avena que acostuma a demanar. Les fotografies havien de ser dins del vell convent, però hem arribat massa prompte; tampoc importa.

“Després d’estudiar a Barcelona vaig passar un any a Berlín. Vaig fer allí el meu projecte final de carrera amb una banda berlinesa. Va ser un any fantàstic, però no em veia vivint allí. D’això fa ja set anys”, sospira la música. Set anys des que va apuntar-se a l’abisme d’exposar la seua identitat al cap d’un projecte, un recorregut que arriba ara a un segon LP: La Plaga.

“Volia reflectir com fem moltíssimes coses en massa: seguir modes i costums, tindre una vida pensada amb el teu horari laboral i pagar la hipoteca. Si allunyes la càmera i ens veus des de lluny, observes corrents que es mouen en la mateixa direcció. Tampoc volia criticar això, només contar-ho”, introdueix l’autora, matisant que la plaga també “vetla pel pensament únic, i està bé tindre cura de la personalitat de cadascú”.

És ahí on polsa la seua tecla dissonant una artista en lluita per trobar la seua veu. “Intente buscar la meua identitat, no sé si ho aconseguisc, perquè tenim tants impactes i sembla estar ja tot inventat… Però tots tenim un lloc. Jo vaig colant-me en xicotets forats, buscant eixa identitat”, exposa.

El forat que ha trobat a La Plaga li ha portat a un habitacle fascinant. Després de Madre Salvaje (La Casa Calba, 2016), un debut ple de textures folk i on es va envoltar de músics d’arrel jazz, Vilar ha fet un gir dramàtic. O millor dit, s’ha enlairat: “Tenia claríssim que fóra així”, assevera. Així com? Abandonant la música orgànica i bolcant tota la seua creativitat en la recerca d’ambients i sonoritats electròniques. El procés es resumeix d’esta manera: “Jo amb mi mateixa i amb l’ordinador”.

És cert que sí que hi ha més noms que deixen la petjada en l’àlbum, com el deejay Vsse en la coproducció d’alguns temes, a més dels textos d’autors com Jandroche Ballester, Eduardo Rodríguez i, sobretot, Mercé Soler, qui va inspirar el concepte del disc. Un microrrelat d’esta escriptora, per exemple, apareix en un dels temes que determinen el missatge de l’obra de Vilar: “En este diminuto mundo solo se habla de amor”.

–Imagine una nau espacial arribant a un asteroide on tots van agafats de la mà, només parlen d’amor i miren pel·lícules de guió xic-coneix-xica –reflexiona Vilar, divertint-se, sobre eixe relat–. L’amor és molt important, però l’amor romàntic és un mite; es tractava de desfer eixe mite.

Eixa ficció que dibuixa Vilar, una constant en el disc, apunta un concepte que té el mateix efecte etílic en els artistes que les llums de neó: la distopia. “Perquè amb la distopia pots reflectir un món que està pitjor que el teu!”, esclata l’artista, i després aterra de nou en el disc: “Esta distopia no està lluny de la nostra realitat”.

Les melodies de La Plaga ens acosten a una space opera, amb tantes reminiscències en la música com en el cine o la literatura. Després d’un disc que tenia un esperit tan divers com Madre Salvaje, només filat per lletres que s’aproximaven al realisme màgic, en La Plaga Vilar blinda el concepte amb l’ordinador. Ella es veu a si mateixa com un director de cine capaç de transitar entre gèneres durant la seua filmografia, com un cuiner que canvia la carta radicalment cada temporada.

Tot i això, este xut electrònic no és nou per a ella. Un dels seus grans aliats quan va començar la seua carrera ja era Ableton, el programa de composició de música. “Jo volia fer un grup a soles i tenia uns 22 o 23 anys. Vaig començar de manera molt precària; feia molts loops, i sobretot versions d’altres: Bjork, Radiohead…”, recorda l’artista, qui aleshores viatjava de bolo en bolo amb la seua taula de planxar. “És comodíssima!”, riu, “té l’amplària suficient per a posar l’ordinador i és plegable”, es despenja. Tot i millorar la seua logística, no descarta continuar portant-la.

El seu primer projecte com a dona orquestra va ser Looping The Curl. Es deixava caure per tots els locals possibles amb la seua particular posada en escena. Per això, un debut discogràfic tan orgànic representa més bé un “experiment” en la seua trajectòria, tot i que ella rebutja el terme “paréntesi”: “Era un altre camí per explorar, potser per al següent disc vaig amb un quartet de corda o un cor”.

Eixe caràcter polièdric ha estat present des de la seua educació com a música. Després de cursar piano i percussió clàssiques a València, va marxar a Barcelona buscant estils on formar-se més enllà dels cànons del conservatori. Allí va ingressar a l’Escola Superior de Música per estudiar promoció i gestió musical. Va treballar en les bambolines de la indústria i, al mateix temps, va descobrir territoris acadèmics com el jazz. “Ací no hi havia possibilitat quan me’n vaig anar”, recorda.

Després va arribar l’ona electrònica. Per això fuig d’etiquetes, llevat la que la distingeix com a autora. “Al final quan comence les cançons són tres acords i una melodia, una cosa molt austera. Després pinte damunt. M’ocorre que, a mesura que cree, m’adone que tinc més eines i sóc capaç de fer coses molt diferents”, raona.

Per això, remarca, ha acabat produint el seu segon treball, explorant un altre vessant que vol polir, treballant també amb altres artistes. “La gent diu que eres una cosa, per exemple cantant, i després t’adones que pots ser moltes més coses”, es rebel·la, “i m’agradava tindre ganes de dir que he produït el meu disc”. “He passat moltes hores amb ell. No ha funcionat amb alguna gent amb què treballava i al final sempre em quedava jo amb mi mateixa”, argumenta finalment Vilar.

Amb si mateixa va reconstruir també una cançó que pertany a quasi a una generació sencera. És l’Abracadabra de José María Cano per a La bola de cristal: “Va ser un encàrrec del festival Minimúsica. La temàtica era la nostra infància i mon pare em va dir que de menuda estava sempre mirant La bola de cristal. Quan vaig tornar a sentir el tema no m’agradà gens: la instrumentació, la prosòdia… Però el repte era canviar el que no m’agradava d’una cançó tan important emocionalment”.

La nostàlgia va ser metabolitzada per a ser ballada en la pista, un dels altres objectius de La Plaga. “He compost tots els temes a partir dels bpm”, precisa l’artista. Es refereix a les pulsacions per minut, al ritme que vol imprimir a les seues cançons. Tenia tan clar el missatge com que volia allunyar-se del to bucòlic de Madre Salvaje.

La posada en escena contribuirà a reflectir eixe gir: dos ballarins, projeccions de visuals i un disseny de llums calculat. Ha escollit un teatre, el de Rambleta, per pujar La Plaga a l’escenari el pròxim 23 de maig. I mentrestant assegura que ja ha pensat coses per al futur, coses que podrien ser un tercer disc, un altre forat pel qual continuar buscant la seua identitat.