X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ACIDESA VALENCIANA / OPINIÓN

Obsolescència programada i sostenibilitat corporativa

28/01/2018 - 

Ja fa temps que economistes del prestigi de Kenneth Galbraith (Universitat de Harvard) definiren el terme d’obsolescència programada per a referir-se al fet que tots els productes tecnològics que comprem i emprem en la nostra vida diària estan, d’alguna manera, programats per a que no els pugem fer servir més que un nombre determinat i limitat de vegades. Més recentment, l’economista francès Serge Latouche (professor emèrit de la Universitat de París XI d’Orsay) ha pres el relleu de Galbraith. Tots dos arriben a la conclusió que, l’obsolescència programada converteix el sistema econòmic actual en insostenible per la ingent quantitat de recursos que necessita incorporar al sistema productiu i per la quantitat de residus que produeix. De fet, d’acord amb Eurostat la UE produeix al voltant de 10 milions de tones a l’any de deixalles tecnològiques. D’aquestes 1 milió de tones corresponen a l’estat espanyol, paradoxalment es considera que al voltant de 750.000 tones d’eixe milió serien reciclables, però no es reciclen.

El que nosaltres vivim, en tant de consumidores i consumidors, és que a les x hores d’ús els aparells (electrodomèstics, ordinadors, telèfons mòbils...) deixen de funcionar i arreglar-los resulta quasi impossible. Per tant ens veiem abocats a comprar productes nous per a poder tenir el servei que ens donaven els anteriors quan realment, és una part de tot l’aparell anterior la que necessita ser reparada o substituïda. Això ens du a un malbaratament continu de recursos tant naturals com econòmics. Naturals per la quantitat de matèria primera, especialment de molts minerals  que es segueixen extraient de la terra per a fabricar un nou aparell sencer que reemplace l’anterior i per la quantitat de residus que es generen. Econòmics perquè ens veiem obligats a comprar un aparell nou darrere d’altre atès que, moltes vegades, no tenint una alternativa real i factible si vullguérem arreglar l’aparell anterior o substituir només una part dels seus components. Sovint les reparacions són més cares que la compra d’un aparell nou i això no té una explicació econòmica lògica des del punt de vista dels costos de producció.

S’enrecorden vostès quan els aparells electrònics es reparaven? No fa tant de temps, els meus pares tingueren la mateixa nevera des de que jo era xicoteta (principis dels 80’s) fins que em vaig examinar de les proves d’accés a la Universitat (mitjans dels 90’s). Si això no és possible ara és senzillament perquè els fabricants de productes electrònics han canviant deliberadament el seu model de negoci, però eixe model de negoci actual xoca amb el fet que vivim en un món amb recursos finits i una capacitat d’absorció de residus més que limitada.

On van a parar eixes deixalles tecnològiques? En els últims temps als països africans. Ghana és una de les principals destinacions de les deixalles tecnològiques del primer món. Sabien vostès que eixes pobres persones d’origen centreafricà que moltes vegades moren en el seu camí a Europa tenen nivells anormalment alts de plom, cadmi i bromo en sang? Com és possible en països amb una enorme escletxa digital? Doncs perquè les deixalles tecnològiques del primer món contaminen les seus terres i així acaben contaminant la seua sang.

Els efectes d’aquesta obsolescència programada, doncs tenen a veure amb un concepte del que es parla menys del que es deuria al món de l’empresa: la sostenibilitat corporativa. Així, Dyllick i Hockerts en un dels seus treballs de l’any 2002, apunten a la necessitat  d’integrar de manera efectiva els aspectes econòmics, socials i mediambientals en la planificació de les empreses tant a curt com a llarg termini per tal d’aconseguir arribar a la sostenibilitat corporativa com a pas previ a l’assoliment del desenvolupament sostenible. Per tant, la clau per a aconseguir un desenvolupament sostenible estaria al món de l’empresa i implicaria l’ús d’eines de gestió sostenibles. Personalment, em trobe entre els economistes que pensen que en la situació actual de preus energètics i de matèries primeres cada vegada més elevats junt amb una preocupació del consumidor/a cada vegada major per la sostenibilitat, hauria de dur a les empreses (especialment a les PIMES) a intentar reduir els seus costos a través d’una gestió efectiva dels recursos reduint els residus generats mentre s’assegura la seguretat i salut al lloc de treball. Així la gestió sostenible de l’empresa implicaria el desenvolupament a nivell intern de mesures mediambientals i socials que es tradueixen en una contribució de l’empresa a la societat en forma de constituir les bases d’un desenvolupament sostenible real. Les eines de gestió sostenible ha evolucionat a passes agegantades durant els darrers 20 anys, també moltes que estan desenvolupades per a les PIMES. Malauradament en terres valencianes no se n’ha fet la difusió que un tema tan important requeriria.

En el cas, però, de les empreses de nova creació moltes vegades és tan senzill com fer servir el canvas de triple capa que integra la generació de valor econòmic, social i mediambiental per a generar el model de negoci en una sola eina. El canvas tradicional només té en compte la generació de valor econòmic i per això resulta una fotografia incompleta d’un model de negoci. En les meues classe d’Entrepreneurship, ensenye als estudiants a utilitzar el canvas de triple capa per a generar el seu model de negoci. El curs passat un grup d’estudiants alemanys va desenvolupar un model de negoci basat en una empresa que dissenyava i produïa telèfons mòbils que es venien per components. D’eixa manera el/la client podia d’una banda customitzar al 100% el seu telèfon i d’altra banda quan un component quedava obsolet o s’avariava es podia substituir sols eixe component. Quelcom així de senzill posa de manifest en que consisteix la sostenibilitat corporativa, com aquesta ajuda a reduir la obsolescència programada i per tant es pot contribuir al desenvolupament sostenible des del món de l’empresa.

Noticias relacionadas

al otro lado de la colina

¿Y si plagiamos a Trump?

No se asusten, no les propongo plagiar los trabajos universitarios del presidente norteamericano ni adoptar sus toscas maneras, incluyendo la actitud altanera ante la prensa, ya sean mujeres u hombres; me refiero a otro tipo de plagio

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email