Quant pesa realment València?

VALÈNCIA. Els moviments pacifistes, la crisi del petroli i l’exili rural cap a les grans ciutats va propiciar una eclosió de noves propostes arquitectòniques arreu Europa i Amèrica del Nord. La New Babylon de Constant, la Plug-in City d’Archiman o la Ville Spatiale de Friedman s’inspiraven en el desenvolupament tecnològic per construir unes ciutats més adients a les noves idees que marcaven l’agenda del Maig del 68.

El futur del planeta no preocupava tant a una generació que encara no havia processat la producció industrialitzada quan van arribar els plàstics. L’arquitecte estatunidenc Buckminster Fuller projectava el 1960 una estructura geodèsica sobre Manhattan per reduir la contaminació de l’aire i regular el seu oratge, en una sort d’efecte hivernacle artificial que reduira la necessitat de sistemes de climatització.

Als 70, el biòleg belga Paul Duvigneaud presentava l’Estudi de l’Ecosistema de Brusel·les. Inspirat pels diagrames d’Odum —una teoria ecològica basada en la llei de l’electricitat d’Ohm—Duvigneaud havia usat a Angola i el Congo esta simplificació d’ecosistemes naturals en fluxos. I després la va utilitzar per a pensar sobre els fluxos que feien funcionar una ciutat com Brusel·les. Energia, residus, aigua potable, oxigen, terra, rajola, plantes, alimentació.

“Quant pesa el seu edifici?”, diuen que Buckminster Fuller li va preguntar a Norman Foster quan van visitar el centre cultural britànic Sainsbury. Foster desconeixia la xifra. Quan uns dies després es va adonar que pesava casi sis tones, també va aprendre que la petjada del seu edifici era major que la suma dels seus materials i habitants. Molt pesarà realment València?

Així es va inventar la ecologia

Amb l’estudi de Duvigneaud i les teories d’Abel Wolman, es va acabar bastint el corpus teòric del que ara coneixem com ecologia. Els acadèmics d’aquella altura van dissenyar una sèrie d’indicadors per mesurar com gestionar de forma eficient els fluxos metabòlics de la ciutat, i així fer que funcionen cíclicament com ocorre a la natura.

Per això, el ‘metabolisme urbà’ es coneix com l’intercanvi de matèria, energia i informació que estableixen els éssers vius i l’entorn on habiten. En front de la idea d’autosuficiència energètica que ara es planteja des de les energies renovables, Duvigneaud i els metabolistes circulars ja promovien la cooperació planetària entre tots els territoris.

Després de monitoritzar un bosc a les afores de la capital belga com si fora un ecosistema artificial, Duvigneaud va aplicar el mateix sistema per a tota la ciutat, analitzant l’energia, l’aigua i la matèria que entrava i la que eixia, comptant tant la que s’acaba aprofitant com la que no.

Per exemple, la radiació del sòl, de l’atmosfera i la solar es computen al balanç energètic, encara que no es transforme tota en recursos renovables. Al cas de l’aigua, les precipitacions i l’aigua que ve d’altres conques, trasvassada o no, se sumen a l’entrada; mentres que també s’ha de comptabilitzar el consum d’aigua humà junt amb l’evaporació o l’aigua que s’infiltra al nivell freàtic. Els fluxos de matèria i residus són encara més difícils: aliments, carbó, gas, petroli o derivats entren a la ciutat, i després es transformen en altra matèria que viatja o es consumeix a la ciutat i acaba com residus de paper, plàstics, orgànics, vidre... que alhora han de processar-se.

Des del consum de gas natural a la indústria ceràmica de la Plana de Castelló fins a l’obtenció d’energia nuclear a la central de Cofrents; de les aportacions d’aigua del Xúquer i el Túria al paper de l’Horta en el metabolisme de la ciutat; de la quantitat de CO2 que emet el Port fins el que pot absorbir la llacuna de l’Albufera; de les aigües brutes que passen pel clavegueram soterrat de la ciutat fins les que es neten a la depuradora de Pinedo... Encara desconeixem l’autèntic pes de València.

Durant dècades, es va ignorar que el millor funcionament per a qualsevol sistema és el natural. Però tenim prop casos ben exitosos, com el camp de golf de Picassent que es rega amb les aigües brutes de la presó o la urbanització d’Elx que va acabar rescatant un paratge natural destruït per la pressió immobiliària.