Roberto Olivan i el teatre que exposa sense jutjar

VALÈNCIA. ‘Un teatre que exposa però no jutja’. Així es presenta Cuculand Souvenir, una obra del director i ballarí Roberto Olivan que es representa al Teatre el Musical demà dissabte a les vuit i mitja de la vesprada. L’obra, que ja ha recorregut molts escenaris, porta a València un espectacle original mutlidisciplinar, amb música, dansa i circ per a fer reflexionar al públic sobre una realitat completament actual: les xarxes socials i les noves tecnologies. 

Les xarxes socials han influenciat la manera en què ens relacionem? La connexió amb les noves tecnologies basteix ponts entre nosaltres? Hi ha algun interés darrere d’aquesta revolució tecnològica? Quin serà el futur del paradigma comunicatiu actual?… Aquestes són algunes de les preguntes sobre les quals reflexiona l’obra i que conviden l’espectador a resoldre-les o no. Una de les qüestions en què més ha insistit el seu director, Roberto Olivan, és que “l'obra no pretén, en absolut, donar lliçons de moral”. Segons explica Olivan, l’objectiu és que el públic decidisca l’objectiu de l’obra: “hi haurà espectadors que es queden amb la part més visual perquè parlem d’una peça de dansa i circ. Però també hi haurà d’altres que tinguen ganes de llegir entre línies el missatge que queda abstracte”, conta. Tant per al director com per a l’equip, allò important és arribar al públic, no que l’espectador isca del teatre amb una opinió determinada sobre els temes que es tracten a l’obra, ja que parlen d’un tema “molt complex” a través de la dansa i l’expressió corporal, la música, un sistema de llums de leds i diverses pantalles de vídeo que hi ha a l’escenari”, narra el director.

Cuculand Souvenir sorgeix d’una reflexió sobre el futur de la tecnologia que està envaïnt-ho tot i que ja no tornarà enrere “perquè la vida ja no tornarà a ser com era abans”. Tal i com comenta  Olivan, es pot observar aquest canvi en les noves generacions: “Generalment, els xiquets menuts estan constantment de cara a la pantalla. A partir dels deu-dotze anys ja tenen mòbil i ja no es tornarà a jugar al parxís o als escacs com feia la meua generació, per exemple”. Per al coreògraf, aquesta voluntat de la societat per incloure la tecnologia en tots els espais de la vida quotidiana arriba a totes les edats i canvia la manera de comunicar-nos de manera definitva. Tanmateix, Roberto Olivan subratlla que això són interpretacions seues i que l’espectacle pot ser les porte ímplícites però no té com a objectiu imposar-les al públic: “No vull dir que aquesta situació és correcta o incorrecta. M’interessa que aquesta conclusió siga fruit d’una reflexió de cadascú. Per això, Cuculand Souvenir no imposa, tan sols exposa una realitat per a crear un debat posterior (o no)”. 

Tot i que no hi ha cap intenció moralista, el seu autor afirma que li “fa por” el futur d’aquesta etapa. I així es pot llegir (entre línies) en el títol: una paraula que es refereix a una ‘Terra de bojos’ (Cucu - land) que recordarem en un futur (souvenir). “Ara mateix estem a temps de canviar les coses. Ara és el ‘temps de bojos’, en un futur quedarà el record d’allò que podíem haver fet. Sembla que no estem donant valor a allò important, deixem que passen coses com ara l’enfonsament dels pols o la deforestació com si no tingueren res a veure amb nosaltres. I jo em plantege: què pensaran els nostres fills quan vegen allò  que podríem haver fet i no vam fer?”, reflexiona Olivan.

Cuculand Souvenir és una obra multidisciplinar amb ballarins contemporanis, artistes de circ i ‘hip-hoppers’ que dibuixen una història on es mesclen entre ells “fins al punt de no saber qui és qui”. Per a formar l’equip, el director ha seleccionat professionals “molt forts en el seu camp” per a treure’ls de la seua àrea de confort amb l’objectiu d’obtenir una conclusió grupal des de diferents punts de vista. Per exemple, Romain Tardy, artista digital, ve del món de les noves tecnologies i les arts visuals, posats en el punt de mira per l’argument de l’obra. Segons Olivan, és important relativitzar els temes: “a vegades sortir de la teua ‘bombolla’ de confort ideològic pot portar-te a compartir punts de vista i treure noves conclusions”. 

Una de les carcaterístiques de l’obra és la prevalència del llenguatge corporal. Roberto Olivan és coreògraf, i així reflexa la seua imprompta de la dansa contemporània a través de la comunicació no verbal sobre l’escenari. “Dins de l’art contemporani s’expliquen emocions concretes a través de llenguatges complexos”, conta. Per a explicar el frenesí d’estímuls actual, per exemple, fan servir una sobre càrrega de llums, sons i moviments que “poden saturar” l’espectador. La incomunicació en l’època de la comunicació també és un dels temes que es tracten: “Presumim que som l’època més comunicada fins ara i, justament, és l’època on menys connectats estem”, comenta Olivan fent referència a la sol·litud que hom pot arribar a sentir a pesar d’estar envoltat de gent. Ja que, per a ell, “un diàleg sense paraules és capaç de dir-ho tot”, fent-se servir de la dansa com a via de comunicació principal. 

Roberto Olivan és coreògraf i ballarí. Amb una formació internacional, va crear l’any 2001 R.O.P.A – Roberto Olivan Performing Arts, la seua companyia de dansa i el Festival Deltebre Dansa l’any 2004. Amb la seua visita a València, Olivan porta un un missatge “molt profund, seriós i innovador” amb un objectiu clar: que el públic el traduïsca en accions. L’artista proposa una parada per pensar quina repercussió tindràn els nostres actes en un futur si ara no canviem res. “Jo vinc del poble, de les terres de l’Ebre i dels camps d’arròs. Però també m’he deixat encantar per les acceleracions de les grans urbs, les modernitats i les noves tecnologies. Tanmateix ara he volgut retornar al poble perquè m’he adonat que alguna cosa se’ns està anant de les mans”, narra Olivan. Com ell diu, ara “s’estem ‘empenyant’ en fer pensar i sentir a les màquines”, oblidant-nos d’educar la nostra pròpia intel·ligència emocional. 

Cuculand souvenir és una obra per a tots els públics: “encara que no està presentada com  un espectacle infantil, considere que, a vegades, ‘infantilitzar’ les obres significa simplificar-les massa”, comenta el seu autor. I és interessant perquè reflexiona sobre el futur incert de la tecnologia i la manera de comunicar-nos. Perquè pot ser d’ací 50 anys no ens trobem en un entorn tan ‘fantàstic’ com el clàssic dels cotxes voladors i caldria, com a mínim, plantejar-nos la pregunta: cap a on anem?