Sostenibilitat i competitivitat en l’empresa valenciana

En els darrers temps es parla molt de sostenibilitat en l’empresa, però poca gent és capaç de definir amb claredat què és una empresa sostenible. Tanmateix, també es parla molt dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), però poc o gens es concreta de quina manera el teixit empresarial valencià pot alinear la seua estratègia amb els ODS i, a la vegada, reforçar la seua competitivitat. És per això que hui els propose reflexionar en torn a què s’entén per sostenibilitat en l’empresa i com aquesta contribueix a reforçar la posició comptetitiva de les empreses que la incorporen a la seua estratègia.

I si, cal parlar de competitivitat en el món de l’empresa perquè les empreses competeixen als mercats i no van a deixar de competir perquè a algunes persones se’ls haja ocorregut que les empreses només han de cooperar. Qualsevol persona, que o bé haja tingut una mínima experiència gestionant una empresa privada o bé tinga un mínim coneixement de tècniques de direcció d’empreses, sap que les empreses arriben a acords de cooperació (aliances estratègiques) per a guanyar competitivitat. S’anomena economia de mercat i, funciona senzillament perquè quan decidim fer la compra d’un determinat bé o servei optem, amb el nostre pressupost limitat, entre les diferents ofertes que hi ha al mercat, de manera que les diferents empreses que ofereixen allò que volem comprar han de competir per a que els comprem a elles i no a la competència. I és que la immensa majoria de bens i serveis que comprem cada dia són de consum rival, és a dir el que consumeix un individu no ho pot consumir altre i quan l’ndividu esgota el seu pressupost ja no pot comprar més. Per tant, les empreses necessiten evolucionar els seus portfolios i els seus processos per a ser competitives atès que la demanda no és il·limitada.

Aclarit aquest aspecte i posant els peus en terra, queda clara la rellevància d’analitzar de quina manera la implantació d’estratègies de sostenibilitat en l’empresa pot contribuir a reforçar la competetitivitat de l’empresa valenciana. Començant pel principi, diferents autors i també Nacions Unides, consideren que la sostenibilitat consisteix a fer compatible la co-creació de valor econòmic, social i ambiental. Per tant, les tres potes de la sostenibilitat són importants i compatibles entre sí. A més, com ja assenyalaren Porter i Kramer al se article del 2011, la creació de valor social i mediambiental reforça la posició competitiva de les empreses perquè les fa innovar en productes i en processos.

De la amteixa manera, els suïssos Dyllick i Muff el 2015 van descriure les diferents etapes per les que passen les empreses des de l’estadi inicial, business as usual en el que no incorporen cap tret de sostenibilitat a les seues estratègies, fins a l’estadi en el que esdevenen empreses totalment sostenibles que practiquen el que ells anomenen business sustainability 3.0. 

Així, segons aquests autors, les variables en torn a les quals les empreses evoluconarien la seua estratègia de sostenibilitat serien l’abast d’aquesta (What?), els tipus de valor creat (What for?) i la perspectiva organitzativa des de la que es treballa (How?). D’aquesta manera, en aquesta evolució per etapes fins a la plena sostenibilitat estaria condicionada a que es produïren una sèrie de canvis de manera seqüencial. El primer, en passar del business as usual al business sustainability 1.0 implica eixamplar l’abast dels objectius estratègics de l’empresa de basar-se només en objectius econòmic financers a definir objectius a llarg termini lligats a les tres dimensions i no només a l’econòmica. El segon canvi, en evolucionar des de business sustainability 1.0 a la business sustainability 2.0, implicaria començar a mesurar els tres tipus diferents de valor generats per l’empresa amb ferramentes com la triple bottom line o els reports integrats com els que proposa la Global Reporting Initiative (GRI), en tot cas el focus de l’acció seguiria centrada en la creació de valor per als propietaris de l’empresa. El tercer pas en aquesta evolució implicaria arribar a la business sustainability 3.0 que implica un canvi de calat en la perspectiva organitzativa que passa a veure’s des de fora cap a dins de la organització, així s’incorpora la gestió sostenible de les relacions amb els stakeholders (parts interessades). Aquests tres passos, com es pot veure impliquen que les empreses serien cada vegada més efectives generant i afiançant les seues capacitats distintives, la qual cosa els permet centrar-se en productes i serveis d’alt valor afegit. Finalment, quan s’arribaria al nivell 3.0, en canviar la perspectiva organitzativa, les empreses serien més efectives en donar a la societat el que la societat vol atès que la perspectiva des de la que es funciona és des de fora de l’organització cap a dins. Tot plegat implica una revolució de processos també a nivell intern que fa que les empreses quan emprenen aquest camí siguen també cada vegada més eficients.

Per tant, qualsevol política pública encaminada a aconseguir que el teixit empresarial valencià estiguera cada vegada més enfocat a la sostenibilitat hauria de contemplar les diferents etapes que requerix eixa evolució. Atès que no es pot pretendre que tot el teixit empresarial passe de 0 a 300 de manera instantànïa, més tenint en compte que no totes les empreses parteixen del mateix punt i que caldria incentivar també aquelles que estigueren introduïnt esforços en aquesta direcció.

Així, per exemple, no seria bo que es creara un registre d’empreses socialment responsables sense tenir en compte també criteris ambientals, tampoc si no es contemplaren les diferents etapes de la seua evolució. Finalment, a l’hora de posar en funcionament un registre públic és molt important assegurar-se que cap empresa i/o segell certificador en tinga l’exclussivitat per determinar-ne l’accés. No ens enganyem, realment hi ha només dues maneres de fer les coses: bé o malament.