VALÈNCIA. La Mostra de València-Cinema del Mediterrani ha projectat hui el seté títol que concorre a la Secció Oficial: ‘three sparks’, una coproducció albanés-mexicana produïda per l'artista visual Naomi Uman estrenada en el passat Festival de Rotterdam. La cinta plasma la transformació que pateix Rabdisht, un enclavament rural muntanyenc del nord Albània on la gent cultiva les terres rocoses: “Volia fer una pel·lícula que retratara la vida d'un poble albanés, i particularment de les seues dones, i que descriguera també la meua presència, experiència i aprenentatge allí”, assegura la directora en declaracions al festival.
‘three sparks’ ens descobreix un poble regit per lleis arcaiques basades en els principis de l'honor que regulen la vida familiar, les relacions de gènere i el comportament social. Normes establides pel Kanun, codi de lleis transmés de generació en generació des de l'Edat mitjana, en què a les dones que no desitgen casar-se se'ls permet viure com a homes, heretar propietats, fumar i beure, i a les parelles estèrils adoptar fills dels seus parents i criar-los com si foren seus. Per a involucrar a la comunitat local en el procés de filmació, la realitzadora es va instal·lar durant llargs períodes en les llars d'algunes famílies del poble amb les quals va conviure: “Vaig viure amb elles y vaig estudiar el seu mode de vida i cultura durant molt de temps i vaig tractar d’aprendre la seua llengua. Els residents em demanaven que filmara unes certes seqüències i hi havia xiquets que agafaven la càmera sense el meu permís i es posaven a gravar”. Estos fragments de vídeo van adquirir “gran importància en el procés de muntatge com a manera de donar veu als habitants i mostrar la realitat sincera de la seua vida quotidiana”. Hui dia, la directora continua tenint una relació “profunda i afectuosa” amb els què es van convertir en personatges de la seua pel·lícula.
La realitzadora, sempre amb una mirada irònica i bastant experimental, va organitzar el seu llargmetratge en tres parts amb estils, enfocaments i formats molt diferents. La primera part, ‘Salt en els núvols’, és una introducció “de com vaig arribar fins allí i del que estic fent”. La segona, ‘Lliure fins a l'alba’, “està concebuda com un somni i és el retrat romàntic de la vida al poble que es presenta en pàgines numerades, com si fora un llibre d'imatges en moviment”. I la tercera part, ‘XIXA’, que significa espurnes, “és la realitat des del punt de vista dels vilatans i la seua percepció de mi, i la interacció amb la cambra”. L'ús analògic i digital conviuen també en esta proposta cinematogràfica difícil de catalogar. Els dos primers fragments de la pel·lícula, filmats en 16 mm, “transmeten a través dels ulls borrosos d'un estranger que intenta comprendre i veure la cultura d'este poble”. El rodatge analògic, explica, és “perfecte per a ressaltar la bellesa i el surrealisme d'este lloc”. En contrast, la tercera part, filmada amb una càmera digital moderna actua com “un crit d'atenció sobre la realitat de la vida dels vilatans en un format en el què ells mateixos han pogut rodar i controlar».
