Una falla biodegradable per dissenyar un jardí planetari des de València

VALÈNCIA. “Tot el planeta és un jardí perquè està antropitzat, cobert i controlat per l’ésser humà. Fins i tot als llocs inaccessibles, la mescla planetària es troba arreu el món”. Llavors pol·linitzades, migracions transcontinentals, substrats minerals i corrents d’aigua construeixen el particular discurs del botànic francés Gilles Clément, que el 1997 descrivia per primera volta el món com un “jardí planetari”.

Amb este concepte, Clément elimina les tanques dels jardins i imagina un món on els humans s’associen amb la resta d’espècies en processos ecològics que sostenen la vida a la Terra. Una metàfora que segueix sent útil, no tant per imaginar que la Humanitat té el control del planeta sinó per pensar el disseny com una ferramenta on els humans, els jardiners, reconeixen la seua dependència d’altres espècies i atenen amb responsabilitat compartida amb agents com el clima, la tecnologia o l’aigua.

Una premissa que els col·lectius d’arquitectura Àrtida i Anou han pres per a dissenyar Grinot, un dels projectes seleccionats per la convocatòria Emergents de la Universitat de València. A priori, sembla un bolet de fusta ubicat a l’encreuament de l’avinguda de Burjassot i el carrer de la Florista, enfront de La Ceramo del barri de Benicalap de València. Però en realitat és una múltiple aliança entre plantes, arquitectes i artistes fallers que convoca l’Horta —la despensa més propera de la ciutat— a la vora de la Ciutat de l'Artista Faller.

“Quan vam començar a pensar en el Grinot —que és la contracció de green i ninot—teníem molt clar que el disseny formal havia de ser compartit amb l’artista faller amb qui férem tàndem”, expliquen des d’Àrtida i Anou. De la mà de l’artista faller Vicente Julián García Pastor, “el requeriment bàsic era que la forma poguera acollir un mantell vegetal per reflectir l’horta. Benicalap i Ciutat Fallera són barris perifèrics i fragmentats, estructures urbanes depositades —amb més o menys gràcia— sobre l’horta preexistent. Un paisatge on predomina el trencament respecte de la unitat”.

“Aquest trencament es detecta pel seguit de fisures: aquelles traces entre les diferents parts que, semblant irreparables, les delimiten molt clarament quan, en realitat, haurien de ser unitat. Primer horta, després indústria fallera i ciutat. Parts diferents a priori irreconciliables, que batallen entre si amb dos clars vençuts i un vencedor”.

Per això Grinot es presenta com una aliança reconciliadora. “Un element que, independentment de la seua ubicació (enmig de l’horta, la ciutat o la indústria fallera) siga capaç d’evocar els altres espais on no es troba. Una peça que en si mateixa represente la fragmentació dels tres paisatges que ens ocupen. Al cap i a la fi, un objecte cultural que siga capaç d’unir i generar empatia entre els tres fragments de ciutat que han de cohabitar”.

“L’element mostra la vida de la natura, les qualitats urbanes de la ciutat contemporània, i l’esperit de la indústria fallera. La natura està representada per la varietat i el domini de la flora espontània i planificada, casa de la fauna de l’horta i rebost de la ciutat. La ciutat contemporània és l’espai públic com el lloc de relació entre persones. I la indústria fallera com el factor de producció alhora que un recurs basat en l’expressivitat pròpia dels diferents artistes fallers”.

El seu engranatge amb el veïnat del barri ha sigut possible, fins i tot malgrat les circumstàncies. Amb uns contactes previs al principi de l’estiu, “la ubicació és una de les coses que ha nascut de la participació ciutadana. La principal dificultat d’aquests processos és ‘seduir’ a la gent del barri: no està acostumada a aquest tipus d’activitats espontànies. I ara, amb la situació que estem vivint de fa mesos, encara és més difícil. Però afortunadament, gràcies al bocaboca, el projecte s’ha fet conegut i ja hem pogut comprovar com la gent ha anat aportant plantes i transformant el Grinot que plantàrem fa unes setmanes”.

Però el particular ninot no serà combustible per a falles. Teixit amb vareta i farcit de substrat vegetal per on ja broten plantes, “està plantejat com un element 100% biodegradable. L’acció dels agents atmosfèrics i socials el canviaran i inclús, descompondran. Aquesta proposta ha de fer el seu propi recorregut vital. Nosaltres en farem seguiment ocasional, per veure com evoluciona la criatura, però el seu resultat depén de com s’implique i interactue el veïnat. Volem que el Grinot siga canviant i per tant, estiga viu, per això també està farcit de llavors d’herbes i tapissos vegetals autòctons, seleccionats per a tindre una seqüència de brots i floracions diferents amb el pas dels mesos”.

Una forma de treballar que no se sol ensenyar sempre a les escoles d’arquitectura: “l’objectiu és reconnectar tot allò que amb el mateix ‘desenvolupament’ de la ciutat hem anat perdent caràcter domèstic, social i individual del nostre entorn, és a dir, de l’espai públic que s'ha obviat constantment a l'hora de fer ciutat. La felicitat de viure el teu carrer o el teu barri”, expliquen Francesc Chiner Trilles, Anna Fons Martínez i Lluís Candel Galan des d’Anou Col.lectiu d’Arquitectura.

“No només són bons els beneficis immediats de la renaturalització, com l'augment de la biodiversitat a les ciutats o la millora de la qualitat de l’aire”, afegeixen Ana Pérez Caballero i Begonya Vilar Bohigues des d’Àrtida. “Si no que a més es generen rendiments més potents com la creació d'una consciència ciutadana que pot millorar processos socials i individuals relacionats amb la natura en el seu conjunt”.

“Les arquitectes hem d’interioritzar i assumir que som responsables de l'impacte d'allò que fem i com condicionem el nostre medi per a aquells que vénen darrere. Hem de treballar en el caràcter social de l'arquitectura i trencar amb la ciutat de l'arquitecte ‘estrella’”, raonen des d’Anou. “I no parle sols de l’arquitectura, sinó de qualsevol camp que tinga una mínima repercussió sobre el nostre entorn. Hem d’avaluar seriosament la repercussió dels nostres actes i deixar de pensar exclusivament en el màxim benefici i el mínim compliment de les exigències mediambientals”. “L'art i la cultura són ferramentes inherents a l'ésser humà”, afegeixen a Àrtida, “fonamentals per a projectar futurs i solucions que retroalimenten el progrés”.