Viurem a l’espai exterior o l’espai exterior ja habita en nosaltres?

VALÈNCIA. Al televisor, cada matí el preu de la llum, el nombre de positius en covid i l’emissió de co2 rivalitzen per donar la xifra de creixement més alta. “Que el món s’acabe tots els dies resulta esgotador”, piulava la periodista Laura Martínez. Fa unes setmanes Elon Musk i Jeff Bezos, dos de les persones més riques del planeta, feien un pas més endavant per arribar a l’espai exterior.  

97 hores i 20 minuts era el temps que Jules Verne va imaginar el 1865 que es tardaria en viatjar des de la Terra fins a la Lluna. El 20 de juliol de 1969, amb casi quatre dies i 13 orbites a la Lluna, la nau estatunidenca Apolo 11 aterrava a la Lluna. 

L'arribada a la Lluna als anys 60 va suposar la projecció d'un projecte compartit de futur, engrescat tant a l'URSS com als EUA al marc de la guerra freda. Una utopia il·lusionant que queda lluny dels projectes individualistes que ocupen ara tot l'espai mediàtic, on els rics semblen voler emancipar-se del planeta.

“Però no podem comparar la situació actual amb la carrera a la Lluna”, apunta l’astrofísic valencià Josep Maria Trigo i Rodríguez. “Molts països han apostat per l’espai i han assolit un nivell i infraestructura al més alt nivell. A hores d’ara l’espai s’ha democratitzat, doncs els projectes poden ser a una escala més petita en el que moltes empreses del sector espacial han crescut a l’entorn de hubs favorables”.

“Però sí hi ha una carrera espacial entre les grans agències estatals. La Xina a nivell econòmic ja ha assolit el lideratge, i també hi ha altres agències potents com la japonesa, amb un paper fonamental a l’exploració espacial de cossos menors. Però ara la carrera espacial és per la conquesta de Mart”, conta Trigo. “És tot secret, però dins de dos dècades hi hauria d’haver una missió tripulada. Els EUA no volen perdre l’hegemonia i la Xina la vot tota, com passa amb les medalles olímpiques”.

Una missió complicada perquè el viatge a Mart dura mesos i l’eficiència de la tripulació es mesurarà per la seua autonomia —“a la primera missió Apolo van tindre apenes 24 hores i estaven units per un cable tot limitant enormement la recollida de mostres”, recorda Trigo”— i la seua interdisciplinarietat —“amb experts en diverses àrees que sopesarien les condicions per a futures missions a Mart”. 

Per què ara que sembla que s’acabe el món, a l’escenari més distòpic seria millor viure al satèl·lit de la terra o al planeta vermell? “A Mart les condicions són millors per a la colonització”, assenyala Josep M. Trigo. “Té atmosfera i l’entorn geològic és actiu, amb enormes cavitats i llacs subterranis que poden protegir-nos de de la radiació i l’impacte de meteoroids”. “Però la Lluna és com el trampolí per saltar a l’espai. Segurament les missions d’exploració de Mart i altres planetes sorgiran des d’una base lunar. Si la humanitat vol explorar el sistema solar, el punt de partida serà la Lluna perquè el camp gravitatori és menor i no hi ha atmosfera”.

Les Nacions Unides van impulsar el 1979 l’Acord Lluna per establir com els estats haurien de comportar-se a altres cossos celestes, però només ha sigut ratificat o consentit per desset governs. “Serà difícil que la Xina o els EUA facen base a un indret de la Lluna i després canvien de lloc, perquè serà seleccionada prèviament per les seves condicions. Avui el comerç mundial es dependent dels recursos de la Xina —de fet ha colonitzat altres països— i és una de les fonts mes importants en metalls preciosos i en les anomenades terres rares. Mart o la Lluna són terra incògnita, però ja es comencen a explorar en detall per a a explotar materials exògens. Ja sabem que hi ha zones a la Lluna amb liti. Serà una font de metalls preciosos i es desenvoluparan tècniques d’extracció d’alguns d’ells. Fins i tot es podrien plantejar l’extracció d’hidrogen o oxigen”.

Però això suposaria un desequilibri ecològic? S’hauria de preservar el territori d’estos cossos celestes? “Científicament pot ser valuós l’estat primitiu dels cossos que explorem, però no faria servir el concepte d’ecosistema perquè no hi ha un sistema viu. La gestió d’aquests processos i residus sí canviaran el seu paisatge, i això és un repte particularment a Mart. També s’ha de tindre en compte la contaminació; si portem recursos de Mart a la Terra, no podem portar cap organisme estrany, podria ser una hecatombe introduir una bactèria aliena a la vida terrestre”.

L’origen de la vida podria estar fora del planeta

“Avui no podem dir que no hi haja vida a Mart. La vida una vegada apareix, per molt senzilla que siga, té la capacitat de buscar els llocs més adients”. La pensadora Donna Haraway diu que “importa quines històries contem per a contar altres històries, quines històries fan mons i quins mons fan les històries”. Al seu llibre Las Raíces Cósmicas de la Vida, l’astrofísic va un pas més enllà en la investigació sobre l’origen de la vida i tot allò que la permet al planeta Terra.

Descobrir i reescriure el passat també ajuda a projectar el futur, i per això una utopia  també pot arrancar de les investigacions sobre l’origen còsmic de la vida terrestre. Els quatre elements essencials de la vida orgànica —el carboni, l’hidrogen, l’oxigen i el nitrogen— aconsegueixen catalitzar compostos orgànics complexos com aminoàcids, bases nitrogenades o miceliats. Una interacció entre aigua i minerals, provinents de cossos celestes, on es pot trobar formes de vida. 

“La complexitat química ve determinada per les roques primordials que arribaren a la Terra i a molts altres cossos planetaris. On les condicions fossin òptimes segurament hi seria factible arribar a aconseguir un brou orgànic complex, possiblement un primer pas ferm per generar un primer ésser viu d’una manera que encara no hem estat capaços d’esbrinar”, conta Trigo a Culturplaza. “Si treiem tota la matèria orgànica d’aquests meteorits i els minerals els exposem a aigua calenta i formamida, aleshores en 24 hores tindrem compostos orgànics: aminoàcids o bases nitrogenades. tal i com vam publicar a Nature Scientific Reports l’any 2016....”. 

“Recentment, hem demostrat que són els grans metàl·lics i els sulfurs els principals responsables d’aquesta capacitat catalítica desconeguda en roques terrestres o d’altres cossos. La Terra va nèixer de l’agregació de milers de cossos més petits o planetesimals, però l’estudi de les seves roques ens porta a la conclusió que majoritàriament va crèixer d’asteroides formats en condicions reduïdes amb manca d’oxigen i aigua. Tant la matèria orgànica com ara l’aigua provingueren majoritàriament de cossos arribats a la Terra a posteriori, tal i com revelen diverses pistes allotjades als meteorits condrítics que podríem considerar roques sedimentàries de l’accrecció primigènia, les que van sorgir del propi disc protoplanetari que es formà al voltant del Sol amb els minerals que anaven condensant fa uns 4.567 milions d’anys”.

Un meteorit pot acabar amb la vida a la Terra?

“En les escales humanes sembla que parlem de ciència ficció però la Terra intercepta continuament roques que ens arriben de la desintegració d’asteroides, cometes i cossos planetaris. Afortunadament els grans impactes ja no són tan freqüents com van ser en els inicis del Sistema Solar”.  Segons l’astrofísic valencià, “a hores d’ara l’impacte d’un asteroide d’un centenar de metres de diàmetre esdevé cada 10.000 anys. L’atmosfera és un escut eficient per desfer els asteroides més petits com ara Txeliàbinsk d’uns vint metres de diàmetre tot i que l’ona de xoc i la radiació poden ser fonts de risc. En qualsevol cas, la comunitat científica pensa que la millor manera de pal·liar aquests impactes és tenir marge per actuar i, per tant, ser capaços de catalogar tots els asteroides i cometes que puguin representar un risc”. 

“Una vegada coneguts i, després d’un estudi cas per cas, haurem d’aplicar tècniques que som de fet desenvolupant ara. Soc membre de l’equip científic de la missió DART en el que posarem en pràctica el primer desviament d’un asteroide amb un projectil cinètic, sense càrrega nuclear. Serà la pròpia sonda DART de la NASA la que el proper any 2022 impactarà sobre el satèl·lit de l’asteroide binari Didymos. Més tard amb la missió Hera de l’Agència Europea de l’Espai (ESA) visitarem aquest sistema binari per conèixer millor aquests astres que poden representar un perill futur. Nosaltres des del CSIC i IEEC hem estat treballant en la priorització de tècniques per fer més eficient la transferència de moment cinètic. Per cert, contestant-te a l’última pregunta, no hi ha cap protocol d’emergència en cas d’un impacte imminent, simplement no és d’esperar que això calgui, al menys de moment”.

“A banda d’això, em trobo coordinant la detecció de boles de foc sobre la Península Ibèrica, Balears i Canàries amb un projecte que és la Xarxa d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits. Es tracta d’un projecte de col·laboració professional-amateur que ha complert 25 anys en el que detectem milers de bòlids, recuperem meteorits i, fins ara, en el que ja hem donat nom a tres caigudes de meteorits a Espanya: Ardón, Puerto Lápice y Villalbeto de la Peña”.

Però en realitat, la contaminació d’elements còsmics, de menor escala que un meteorit, és una constant diària i atravessa fins i tot els nostres cossos. “Potser no som conscients. però la Terra es banya a l’oceà còsmic dia i nit. D’igual manera que respirem partícules volcàniques o d’altres productes de les activitats antropogèniques —com fàbriques, o vehicles de combustió— estem també sotmesos a les petites partícules que arriben de l’espai exterior en forma de pols interplanetària micromètrica o bé de les partícules condensades que resulten de l’ablació dels meteoroides a l’atmosfera”. 

“No som pas aliens al nostre entorn i, certament, tampoc al medi interplanetari. El nostre organisme assimila aquestes diminutes partícules que tampoc suposen cap perill donat que arriben en molt petita quantitat. De fet, el major perill podria ser la radioactivitat però, com que les quantitats són insignificants, hi han activitats diàries que ens exposen a una dosi força més alta de radiació”.

Precisament Trigo va començar observant al cel de València les estreles de forma amateur i en plena adolescència va fer-se membre de l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) on va crear la secció de meteors. Ara és investigador principal d’un grup propi al CSIC, i imparteix dos màsters, dirigeix tesis doctorals i investiga des de l’Institut de Ciències de l’Espai del CSIC a Barcelona. “En tornar del meu postdoc als EUA vaig pensar que era l’entorn adient per fer crèixer el meu grup de recerca sobre asteroides, cometes i meteorits. A hores d’ara l’IEEC ha fet 25 anys i es consolida com un dels grans nuclis d’investigació espacial europeu. A l’estat espanyol hi han hagut dos grans xarxes d’innovació a l’espai i, de fet, la interacció científico-tecnològica entre universitats i empreses ha estat molt gran tant a Catalunya com a la Comunitat de Madrid”. 

A diferència de la disputa entre la URSS i els Estats Units d’Amèrica durant la Guerra Freda, Trigo sosté que “el model de l’Europa de les Regions fa perfectament viable potenciar els hubs locals i, quin millor exemple, que els moviments decidits per potenciar tal tipus d’infraestructura de I+D+i que estan assolint països petits com ara Luxemburg”.