15 anys sense Ernest Lluch

Un 21 de novembre, fa quinze anys, la intolerància política acabà amb la vida del professor i ciutadà Ernest Lluch. Potser, els intolerants també volien acabar amb el seu testimoni kantià d’atrevir-se a pensar, però el cas és que no ho varen aconseguir perquè quinze anys desprès el seu testimoni segueix ben viu.

Perquè, com vaig dir a l’impressionant funeral civil i acadèmic  que es celebrà al Paranimf de la Universitat de València, dos dies desprès del seu assassinat: “En general, Lluch actuava com un incitador al pensament i a la reflexió, com un revulsiu intel·lectual, i gaudia de promoure el debat i la controvèrsia. Pocs quedaven indiferents davant seu. Era polèmic de mena i no s’estava de dir la seua on calguera”.

Realment, va fer solc en el camp de la societat, però també –i sobretot- en el de la universitat valenciana. Ernest Lluch fou un excel·lent professor, tot un seductor intel·lectual i peça clau en posar els fonaments de la ara molt bona Facultat d’Economia de la Universitat de València No debades, perquè, en tant que universitari i ciutadà, ens ensenyà que “fer una bona universitat és també una bona manera de fer País”.

De fet, va esdevenir mestre de bastants futurs professors de les facultats d’economia. Fruit d’aquest tarannà, els estudis particulars sobre l’economia valenciana gaudiren d’una empenta ben decisiva en el tractament i el rigor. Com el seu llibre La via valenciana –reeditat feliçment desprès de la seua mort- ho posà de manifest en tant que va suposar un autèntic canvi de paradigma en el coneixement de l’economia valenciana.

Tant és així que discutí educadament amb Joan Fuster, sobre economia valenciana i sobre tantes altres coses, tot donant un exemple de discrepància civilitzada que bona falta feia, i fa, en aquest nostre estimat país dels valencians. Aquesta és una altra  de les grans lliçons d’Ernest Lluch de la qual els valencians ens hem ben beneficiat. Contra un suposat dogma, no un altre dogma, sinó la discussió enriquidora i el debat sense prejudicis.

Ell fou el mestre de molts de nosaltres per això, per ensenyar-nos a ser uns revisionistes conspicus, impenitents: per ensenyar-nos a lluitar contra el panxacontentisme intel·lectual de què estava farcida la societat valenciana d’aleshores, a totes dues bandes, a esquerra i a dreta. Era una persona, doncs, que raonava i tractava de convèncer.

Parlem de valors? Doncs bé, com a ciutadà, Lluch efectivament treballava per “fer País”. Quin País? El país de la cohesió social, de les llibertats, de la raó, del diàleg, de la justícia social, de la valencianitat, de l’europeitat, de l’Espanya plural, de les Espanyes –com diria ell-, aquell projecte de convivència que durant segles ha estat inviable com a resultat, entre altres, de la derrota de la Batalla d’Almansa.

I s’hi va deixar la pell en la conformació d’una societat amb aquests valors, quan, durant tota la dècada dels setanta, ben jove –va vindre amb 33 anys-, s’establí al barri de Russafa. Estigué en la política clandestina –encara tinc a les ninetes dels ulls les pintades que, en la seua inconfusible lletra, poblaven les parets d’alguns barris de la ciutat. O quan fou detingut i processat per la policia política de la dictadura, amb 'Els 10 d’Alaquàs', el dia de Sant Joan de 1975, amb l’acusació textual de “luchar por el autogobierno del País valenciano cuando se consiga la ruptura democràtica”. 

Lluch era, en tot cas, un socialdemòcrata convençut que, primer amb el PSPV i després amb el PSC i el PSOE, tant en la clandestinitat com en la democràcia, tant com a diputat que com a ministre, treballà per assentar l’estat del benestar. Seua és la Llei que universalitzà la sanitat, les primeres polítiques sobre consum o el primer Pla sobre la droga.

Quan deixà el ministeri, tot i assumir el rectorat de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, es capficà en buscar eixides al drama polític basc. Compra un pis a Donosti i s’insertà en la societat d’allà com pocs ho havien fet. Buscava el diàleg i trobà la mort a mans d’uns intransigents.

Valencianitat incontestable

Però el seu treball trascendeix la universitat i la política. Volia també el protagonisme de la pròpia societat i, per això,  maldà per revifar el teixit social i civil valencià, quan estigué amb nosaltres durant la dècada dels setanta. Revifà amb el professor Sànchis Guarner i el reformista agrari republicà Pascual Carrión, sota la presidència de don Joaquin Maldonado, la Reial Societat Econòmica d’Amics del País. S’afegí al projecte de Vicent Ventura i altres per fer un gabinet d’estudis socio-econòmics, el Gabinet Sigma, un tipus d’empresa totalment inèdita en la València d’aleshores. Feu milers de quilòmetres donant conferències i xerrades per pobles i ciutats sobre l’economia i la societat valencianes. La valencianitat de Lluch és, per tots aquests motius i molts altres,  incontestable.

Era també un melòman practicant i un esportista nat. Encara recorda el seu company d’equip,  l’amic Ferran Montesa, la passió que li posava en la pràctica del bàsquet en els seus anys valencians. O com no hi hagué manera que perguera la fe en el Barça tot i els patiments que durant moltes temporades donava als seus seguidors. Segur que ara seria feliç amb el  magnífic joc que està practicant i el títols que guanya.

Per tot això, per guardar el seu llegat polièdric, es va crear la Fundació Ernest Lluch. I per això també s’hi va crear la Secció Valenciana de la Fundació. No debades el paisatge urbà dels nostres pobles i ciutats compten amb la seua presència en noms de carrers i places, d’escoles i d’instituts, de centres socials i centres sanitaris.

Sens dubte, el millor homenatge que li podem fer és seguir la seua petjada intel·lectual i cívica i practicar els seus valors. Això és, almenys, el que ara testimoniem en aquest article, quinze anys desprès de la seua desaparició física, i amb ganes de que les noves generacions en preguen consciència dels valors lluchians, dels valors de la raó.

M’agradaria acabar amb paraules dites en aquells dies d’immensa tristesa, que seguiren al seu assassinat: Caldria dir ben fort que Ernest Lluch tenia passió no només per la seua Catalunya nadiua i pel seu Euskadi d’adopció, sinó també pel país dels valencians que sempre portava al cor. Al cor, perquè la seua estada entre nosaltres el va marcar per sempre. Mai no va perdre el contacte i, sobretot, sempre va mostrar una especial preocupació per cóm avançàvem en la nostra autoestima com a valencians.

-

Vicent Soler es catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València i conseller d’Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat valenciana