Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

tribuna libre / OPINIÓN

152 anys de Blasco i com transitar del conflicte a l'oportunitat

29/01/2019 - 

Gener és un mes complicat. En gener toca pujar la costera després de les vacances de Nadal. Per a l’estudiantat universitari, gener és mes d’exàmens. Un mes difícil. Les biblioteques esdevenen formiguers d’estudiants preses dels nervis. Un dels campus més concorreguts és el de Blasco Ibáñez. Vaig a Blasco a estudiar. Quedem en Blasco? A quina biblioteca vas? A la de Blasco. Blasco. Blasco. Blasco. Blasco? Si li preguntes alguna persona jove, Blasco Ibáñez és un senyor d’un retrat en sèpia del que et parlen, amb sort, en alguna classe de literatura a l’institut. Un escriptor de novel·les antigues. Del segle passat. Però qui va ser Blasco? 

La família de Vicente Blasco Ibáñez emigrà de Terol cap a València com tantes altres a finals del segle XIX. Era una família humil, de classe treballadora. Això marcaria el seu sistema de valors i la manera d’enfocar la vida, caracteritzada per la tensió entre allò que aspirava a ser i les seues arrels i conviccions. Bon vivant, però compromés amb les classes populars. Universal, però ambaixador de la cultura valenciana. Sumptuós, però capaç de desprendre's de tota la seua fortuna per derrocar una monarquia corrupta. Una personalitat polièdrica que definí la societat valenciana de l'època com cap altra. 

Últimament, als smartphones de l'estudiantat valencià, el cognom de Blasco no apareix únicament a l'aplicació de WhatsApp per veure on han quedat a estudiar, sinó també a Twitter i a la premsa digital. Al més pur estil futbolístic, els mitjans especulen si Blasco abandonarà la ciutat de València o no. Se'n va? Es queda? Quan en 1928 Vicente Blasco Ibáñez morí, el seu llegat quedà en mans de la seua família, tot i que la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i el franquisme en destruïren bona part. La seua néta, Gloria Llorca Blasco-Ibáñez, signà el primer conveni amb l'Ajuntament de València en 1999, on cedia una part del fons en forma de donació. Una segona part, més personal, amb cartes i quaderns de notes de l'escriptor, segueix hui en dia en mans de la Fundación Centro de Estudios Vicente Blasco Ibáñez que vetlla pel llegat de l’escriptor. Així i tot, el llegat al complet s’emmagatzema a la Casa-Museu a la platja de la Malvarrosa.

La situació ara mateix és la següent: aquesta primera part del llegat fou donada a l’Ajuntament per la neta. Una de les condicions assegurava que ella podria reclamar la propietat de nou fins dos anys després de signar-hi, si l’Ajuntament incomplia alguna clàusula del conveni, com per exemple no tractar amb cura els materials. Al cap de dos anys ho reclamà, però l’Ajuntament no havia incomplit cap clàusula. És per això que a hui en dia els Serveis Jurídics municipals atribueixen la propietat del primer fons al consistori. Fa uns dies l’alcalde Joan Ribó explicava que retornar la primera part del fons a la néta de Blasco Ibáñez seria prevaricació, és a dir, dictar una resolució arbitrària en un assumpte de l’Administració pública sabent que és injust o incorrecte. L’Ajuntament de València no pot transferir un bé de propietat pública a un ens privat.

El conveni de 1999 es renovà en 2012 i es va pactar una pròrroga fins 2018 per negociar un de nou. Per què renovar contínuament el conveni? Per llei els convenis no poden sobrepassar una quantitat d’anys determinada. Amb el final de l’any 2018 saltaren les alarmes. S’acabava la pròrroga. La Fundació plantejà ampliar el conveni o endur-se tot el llegat de Blasco Ibáñez a Madrid. 

Les últimes setmanes ha pogut semblar que la Fundació i la família no estan satisfets amb el treball que ha fet l’Ajuntament amb la figura de Blasco Ibáñez. En 2017, però, 150 aniversari del seu naixement, la besnéta de l’autor Rosa Muñoz protagonitzava el següent titular en una de les moltes activitats que el consistori organitzà: "Si mi tatarabuelo levantara la cabeza, 150 años después de su existencia, y nos viera a todos aquí estaría muy orgulloso, como lo estoy yo de poder participar hoy". L’impuls que donà l’Ajuntament a la figura de Vicente Blasco Ibáñez en 2017 fou la més important que es recorda. Actes públics, publicacions, visites teatralitzades, cicles de conferències, congressos, la reedició de Flor de Mayo amb il·lustracions inèdites del pintor Segrelles... Els últims dos anys s’ha notat un fort canvi en aquesta reivindicació. Nous projectes a la Casa-Museu, una nova revista presentada fa escassos dies i per primera vegada en democràcia la reinvidicació també ha sigut del seu llegat social i polític.  A més d’un llarg etcètera de coses que hi ha pendents i per les quals ja s’està treballant. Un canvi extraordinari tant a escala quantitativa, com a escala qualitativa. 

Vicente Blasco Ibáñez combinà el vessant polític amb el cultural per transformar la societat valenciana i, alhora, exportar-la arreu del món. Era una personalitat complexa, incòmoda segons qui. L’han assenyalat de burgès, per assolir una fortuna personal amb el seu treball. És considerat un traïdor per ser valencià i no haver emprat més la llengua valenciana. “Els liberals pensen que sóc un llunàtic, per als radicals sóc un místic xarlatà, el Govern em considera un perillós revolucionari i l’església creu que sóc el diable en persona”. Podríem pensar que aquesta cita és de l’autor que ens ocupa, però l’escriví el rus León Tolstoi, una altra personalitat incòmoda, però igualment prodigiosa. En 1917, els russos foren capaços d’assumir com a referents per a l’anàlisi i la reivindicació de la seua societat figures com les de Tolstoi o Dostoievski, que podran ser acusats de moltes coses, però mai de marxistes radicals. ¿Com és que els valencians no hem sigut capaços d’assumir Blasco Ibáñez com un referent del valencianisme cívic i progressista que esdevinga l’element cohesionador que necessitem?

Molt al nostre pesar, el "Blasco" en boca de tants estudiants universitaris és una figura encara per descobrir. Amb les seues llums i les seues ombres. Precisament per això, perquè abans no s’ha apostat vertaderament pel seu llegat, és ara l’oportunitat de reafirmar un canvi de model. Tenim casa seua a la platja de la Malvarrosa, promocionem-la! Tenim gent amb interés i ganes per treballar, donem-los les eines necessàries! Tenim al nostre abast la seua prolífica obra, llegim-la i fem-la llegir a les noves generacions! Tenim, en definitiva, un referent polític i cultural. Un valencià universal que va fer carrera a Hollywood, que va fundar una colònia de valencians a l’Argentina, que va trencar el turnisme caciquil espanyol. Blasco és un diamant en brut a la nostra societat, que llampurneja de glòria popular. És treball del consistori destinar recursos i assegurar un bon manteniment del llegat. Així com també hauria de ser una prioritat per a les organitzacions cíviques, culturals i universitàries. També nosaltres com a ciutadans tenim un deute amb ell. 

Marta Meneu Borja i David Ribó Pérez son membres de la coordinadora nacional de Joves PV-Compromís

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email