Sembla que 1968 va ser un any que va començar pel mes de maig, però des de gener ja estaven passant moltes coses que alterarien el curs de la història i del món on vivim. Com diu Mark Kurlansky en 1968, el año que commoció al mundo: “Nunca ha habido un año como 1968, y es poco probable que vueva a haberlo. En un tiempo en que naciones y culturas estaban aún separadas y eran muy distintas (...), tuvo lugar en todo el mundo una combustión instantánea de espíritus rebeldes”.
Aquell any la primavera va esclatar en gener a Praga, amb el socialisme humà de Alexander Dubček que va expandir aires de llibertat per un país, format per dos en aquell moment, anomenat Txecoslovàquia. Un atreviment massa gros per a la monolítica ortodòxia del comunisme imposat des de Moscou a tots els satèl.lits de la URSS. Un exemple que el Politburó soviètic no va tolerar i per això els tancs de l’Exercit Roig xafaren, en ple estiu, la primavera amb una ofensiva terrestre que en pocs dies d’agost va acabar amb les esperances de molts txecs i eslovacs. També va haver-hi moviments revolucionaris a Polònia i al Berlín oriental, amb els mateixos efectes repressors per part de l’autoritarisme del règim totalitari que imperava a l’est del “teló d’acer”.
1968 va ser decisiu en la guerra del Viet-Nam, com l’anomenaven els nord-americans, o la guerra americana, amb la denominació dels vietnamites, com vaig poder comprovar en 1997 en un viatge carregat d’experiències amb els meus bons amics i grans periodistes Genar Martí i Javier Gutiérrez en la nostra visita al museu dels “Crims de guerra” de Hanoi. Un apassionant trajecte a través del temps que ens va portar a recórrer escenaris claus dins aquella guerra, com Danang o Natrang, punts de concentració estratègics dels efectius dels Estats Units, o Hue, antiga capital del país totalment arrasada durant el conflicte bèl.lic.
En el 68, el Vietcom, com denominaven els comandaments nord-americans a la guerrilla comunista insurgent del Front Nacional d’Alliberament de Vietnam (FNLV), va llançar una ofensiva a gran escala coneguda com l’ofensiva del Tet, l’any nou vietnamita. Com a resultat de l’atac, un escamot guerriller va ocupar durant unes hores l’ambaixada nord-americana a Saigon, epicentre del poder del “Tio Sam” a Viet-Nam del Sur, situat en la rereguarda a centenars de quilòmetres de la suposada zona de conflicte. Un edifici emblemàtic per les seues aparicions en els informatius de televisió d’aquells anys, que encara es manté en peu a la hui coneguda com a Ciutat de Ho Chi Min. Tota una gesta per als “Charlie”, com les tropes nord-americanes batejaren al Vietcom, i un fracàs d’estratègia per a l’administració nord-americana, encara presidida per Lyndon B. Johnson, i el comandant en cap de les forces expedicionàries, el general Westmoreland, que va demostrar com un modest país del sud-est asiàtic podia fer front a tota una gran potència mundial. En realitat els nord-americans mai pergueren una batalla però, els vietnamites, que jugaven a casa, acabaren guanyant la guerra per desgast. Va quedar clar que “Charlie no fa surf” però si tenia molt estudiada la seua estratègia de lluita fins al final. Com a resultat, Estats Units va sofrir la seua primera gran derrota militar, amb 60.000 baixes declarades durant eI conflicte obert, entre 1964 i 1975, i més de cinc milions i mig de víctimes en l’altre bàndol format principalment per vietnamites, entre civils, guerrillers i militars segons estimacions de l’ONU. Però sobre tot aquell llarg conflicte, amb els prolegòmens iniciats en 1959, va ser un clar exemple de guerra absurda i absolutament innecessària que fa encara més cruel qualsevol enfrontament militar.
La trista nòmina d’il.lustres líders d’opinió mundials morts va créixer en 1968 amb els assassinats de Robert Kennedy i del reverend Martin Luther King, dos icones de la revolució d’idees que va saccejar les consciències dels Estats Units en els anys 60 i, de manera especial, dels seus habitants més joves. Bobby recordava l’atractiu del seu germà gran, Jack, assassinat en el 63, amb la cuidada imatge d’una estrela del rock & roll i la gran esperança del partit demòcrata en les eleccions presidencials, que acabaria guanyant en novembre el persistent Richard Nixon, qui, després de la mort de dos Kennedy, va poder ocupar finalment la Casa Blanca. La mort de King va ser un capítol més del conflicte pels drets civils i, molt concretament, dels negres als Estats Units. Una lluita que encara continua en un país tremendament contradictori, on l’odi racial segueix sent obertament un argument polític en una república construïda gràcies a l’arribada d’immigrants de totes les parts del món, i alguns transportats fins allí a la força com a mà d’obra esclava.
Maig va ser, a partir de 1968, un mes associat ja per sempre més a la revolució francesa del segle XX. En la jornada posterior a la celebració del dia del treball, va començar una protesta contra la proposta del govern per a introduir noves normes en la selectivitat. Els estudiants de la Universitat de la Sorbona, a París, prengueren la iniciativa i es tancaren dins de les aules. El desallotjament policial va provocar l’inici d’una revolta que va anar molt més enllà de la demanda de reformes educatives, en un esclat d’incontinència ideològica imbuït d’un sentiment llibertari on la utopia va envair els carrers per a buscar arena de platja davall l’empedrat parisenc. A la revolta es van unir els sindicats, en una convocatòria de vaga general que va fer molt real el conflicte contra el règim del general De Gaulle, poc amic de negociar amb ningú, que va acabar convocant eleccions en juny on les formacions de dreta van obtindre majoria a l’Assemblea Nacional. El somni revolucionari tenia, evidentment, data de caducitat però el seu “aire fresc” va arrelar en alguns partits i certa intel·lectualitat, que sempre ha mantingut un regust a fracàs. Tot dins un moment on la “Revolució Cultural” xinesa va fer el “Gran Salt” endavant promulgat per Mao a colps de llibre roig en busca de la puresa del socialisme camperol, que en realitat va ser un nou motiu per a purgar l’aparell de l’estat xinés.
A l’Altra banda del món, a Mèxic, les revoltes contra el govern iniciades a les aules universitàries van acabar amb un bany de sang a la Plaça de Las Tres Culturas de Ciutat de Mèxic el dos d’octubre, a causa de la repressió del moviment ordenada pel president Gustavo Díaz Ordaz. Es calcula que la intervenció policial i de grups paramilitars va provocar centenars de morts, la imposició d’una fèrria censura sobre el que allí va passar es va prolongar durant més de 30 anys.
Mark Kurlasnky va viure de ple el 1968 als Estats Units a la motivadora edat de 20 anys. En el final de la introducció del seu llibre, molt recomanable per entendre i enumerar tot el que va passar aquell any, recorda que: ”hubo un tiempo en que la gente decía lo que pensaba y no temía ofender, desde entonces, demasiadas verdades han permanecido enterrades”. Maig de 2018, 50 anys després de tot allò, és un bon moment per, almenys, fer memòria d’uns fets que d’una o altra manera han canviat el món on vivim i recorden uns temps de llibertat.