VALÈNCIA. En el transcurs d’una entrevista concedida durant la promoció del seu darrer llibre (4 3 2 1, Edicions 62, 2017), Paul Auster va confessar que després de l’esforç realitzat no es veia capaç d’escriure una nova i posterior novel·la. En eixa sentència d’aires fúnebres, a més del pes de l’edat (Newark, 1947), es destil·lava l’esgotament bestial que deu succeir quan es lliura una obra monumental. Perquè de monumental ha de catalogar-se un llibre que arriba, segons edicions, a vora les mil pàgines d’un text més prompte de lletra menuda, amb escasses concessions als diàlegs, d’una estructura i ambició literària enorme i que vol ser compendi o resum de tota una vocació, i de tota una vida dedicada a eixa vocació.
La figura de Paul Auster ha representat paradigmàticament, per a certa crítica, el perfecte exemple de l’escriptor d’usar, tirar i tornar a usar. Des de la irrupció –elogiada llavors fervorosament per eixa crítica– de llibres com La invenció de la solitud (1982), El palau de la Lluna (1989) o Leviatan (1992), i mentres es mantenia degudament limitat a determinats cercles del mandarinat literari, passava per ser una de les més fermes promeses i realitats (eixa esquizofrènica contradicció) de la narrativa nord-americana contemporània. Però poc després, Auster va iniciar una etapa de popularitat imperdonable i d’incursions per terrenys més proclius a eixa popularitat, com el cinema, amb la qual cosa la seua figura assolirà una dimensió planetària que arredonirà el pecat, i d’ahí la penitència, que serà el to commiseratiu i condescendent amb el qual seran rebudes per eixa crítica moltes de les seues obres d’estricta maduresa: Timbuktú (1999), El llibre de les il·lusions (2002), La nit de l’oracle (2003), Bogeries de Brooklyn (2005) o Viatges per l’Scriptorium (2006). Però la mesquinesa també té el seu final, i fins i tot un puntet de pietat, que és la que inspirarà un canvi de vent, i així les darreres obres d’Auster com Un home a les fosques (2008), Invisible (2009), Sunset Park (2010) o Diari d’hivern (2012), ja amb un perfum crepuscular, seran objecte de nou de recensions elogioses, de reconeixements desacomplexats, d’assumpció sense prejuís de la seua grandesa.
Tot eixe periple crític d’anada i tornada (perquè a nivell de lectors les decepcions han sigut mínimes) és un espectacle entre patètic i commovedor, un goig i un pervers plaer per als que fidelment portem a Paul Auster en l’ànima i en la consideració més alta, per a tots aquells per als quals llibres com El palau de la Lluna va ser un intens enlluernament postadolescent i difícilment oblidable. Des d’eixa fidelitat admirativa potser l’objectivitat resulte dubtosa, però en qualsevol cas també existix una realitat incontestable, consensuada i d’ampli espectre: al llarg de tota una vida Paul Auster ha construït una obra sòlida i d’una qualitat mitjana més que notable, una extensa fabulació constant i que d’alguna manera és, en conjunt, un únic llibre poblat per centenars de personatges que compartixen essencialment un espai físic i un temps històric.
Així, des de la primera sèrie de quatre i fins al final del llibre, assistim a diferències més o menys banals o més o menys transcendents, a la concreció de com l’atzar determina les eleccions que fem i que erròniament creiem triar, a la importància casual de la troballa de certes persones en concrets instants de la vida (i a tot allò d’estar en el lloc adequat en el moment precís, i a no estar-ho), a les espurnes que encenen la foguera de la sexualitat en un sentit, en un altre o en tots, als matisos que van des de la predeterminació de determinats aspectes de les nostres existències a la nostra capacitat o no de capgirar certes situacions, i en definitiva a tot allò que conforma el destí de qualsevol persona.
Les quatre vides d’Archibald Ferguson són quatre camins que van distanciant-se de manera constant i progressiva, i en els quals les vides de tots aquells que l’envolten (amics, nóvies, amants i una extensa i canviant família) també sofriran mutacions radicals, definitòries. Treballs, llocs de residència, malalties, morts, emparellaments, pobreses i riqueses, tot o quasi tot tindrà destins o presències diferents segons en quina de les quatre vides possibles d’Archie estigam en cada moment. I tot és com un puzle gegant de diferents resolucions possibles, com una composició fabulosa obra d’un déu capritxós, que es permet fins i tot fer intervindre de manera diversa als actors secundaris: el mateix professor universitari que tindrà una desagradable experiència sexual amb un dels Archies a París, oferix pulcrament un treball d’estiu a un altre Archie, sense que l’ombra del sexe aparega per cap lloc. I com els quatre protagonistes estan exposats a la vida, tres d’ells cauran en el camí, i quedarà com a homenatge i epitafi la pàgina en blanc del capítol següent que li corresponia a eixe Ferguson, ja perdut en eixa blancor sepulcral.
Però no tot són vides fantasiades. L’escenari d’eixe somni a quatre veus són els anys cinquanta i seixanta del passat segle, perquè Ferguson va nàixer el 3 de març de 1947 (casualment un mes exacte després del naixement del mateix Paul Auster), i les circumstàncies –nord-americanes, però incorporades a l’imaginari de tot el planeta per mandat imperial– d’aquells anys convulsos (Corea, la guerra freda, Vietnam, l’assassinat de Kennedy, les protestes universitàries, els disturbis racials) seran el documentat i conegut diorama de fons on els quatre Archies jugaran, entre l’exaltació i la tristesa, a ser aprenents en els jocs de l’amor i de la vida. Però també la fascinació per les formes més altes de la cultura, el dur aprenentatge de l’ofici (els quatre Archies volen ser, cadascú a la seua manera, escriptors), la mitificació devota de França i el seu immens llegat artístic, literari i sentimental, l’ombra de la pròpia vida d’Auster i amb la qual juga a ser ell ací i allà, en pinzellades lleus, en vocacions irrenunciables, en fragments diversos de les quatre vides de Ferguson.
4 3 2 1 és, com el seu títol indica, un compte arrere, una carrera inversa en la lluita per l’existència i on cada volta són menys els participants que enfronten el destí que ha fabulat per a nosaltres Paul Auster. Però també és un homenatge fastuós als temps decisius, a la joventut, a la literatura, a l’erotisme, a l’atzar, a les qualitats i les circumstàncies que ens conformen a tots d’una manera irrepetible. Un monument d’arquitectura colossal i un cant sincer, com un comiat tranquil, seré i magistral, a la vida. Gràcies.