500 anys de la major riuada registrada en la ciutat de València

VALÈNCIA. La major riuada registrada històricament en la ciutat de València, per devastació i nombre de víctimes, es va produir fa hui 500 anys, el 27 de setembre de 1517. Després de 40 dies de pluges intenses, va destruir tots els ponts de València, més de 200 edificis i va causar centenars de morts.

Una làpida commemorativa en el monestir de la Trinitat, contigu al vell llit del riu Túria, recorda la catàstrofe que va ser relatada dècades després pel sacerdot i retor de la parròquia de San Esteban Gaspar Joan Escolano (1560-1619), en la seua obra 'Dècades de la història de la insigne i coronada ciutat i regne de València', que es conserva en la Biblioteca Valenciana.

L'avinguda del riu Túria sobre la capital valenciana es va produir a les tres de la vesprada d'aquell 27 de setembre de 1517, que era diumenge, després de 40 jornades plovent intensament sobre tota la regió i que va obligar els jurats de la ciutat a demanar ajuda urgent al rei Carles I, aleshores nouvingut a Espanya.

"Va paréixer un retrat del diluvi de Noé", va descriure Escolano. El Túria va arribar a València "amb tanta força com mai ho havien vist persones vivents" i en una hora va derrocar tots els ponts que donaven a les portes de les muralles de València, el Portal Nou, el del Palau Reial i dels Serrans, i gran part dels ampits dels Ponts de la Trinitat i de la Mar.

L'allau d'aigua va cobrir quasi tots els carrers i va derrocar més de dos-centes cases, entre elles la del capellà de la parròquia de San Esteban, antecessor del cronista Escolano, que va quedar atrapat davall d'ella.

"La fúria i creixent del riu va ser tan temerària que la ciutat va quedar feta una babilònia de plors i veus, nascudes d'aquells que morien ofegats en les aigües, i davall les cases que se n'anaven caient, i no menys augmentaven esta tragèdia els clams dels altres ciutadans, que esperant un altre tant de si, trencaven el cel demanant misericòrdia a Déu", detalla el sacerdot en la seua crònica.

A les 16.00 de la vesprada del dia 27 les aigües havien inundat quasi tots els barris de València. Solament en el carrer de Murviedro --hui carrer Sagunt-- van desaparéixer seixanta edificis. Les aigües van entrar en tal quantitat, "que podia navegar una barca gran pels portals situats al costat dels ponts citats, i també per les portes dels Tints i de les Blanqueries", descriu.

"Les aigües desbordades es van estendre a moltes alqueries, causant estralls incalculables i es van afonar quasi tots els molins, es van obstruir les séquies i van quedar embarrancades les terres labrantías. Allò no pareixia l'Horta de València", assenyala. Les mateixes aigües van arrossegar gran quantitat d'arbres i fusta, que van ser impulsats en gran part fins al mar, per Monteolivete.

"En el Convent de la Saïdia les aigües van aconseguir un nivell de deu pams i mig i van causar molts danys", per la qual cosa les religioses van haver de refugiar-se en les cases dels benefactors. Tampoc van romandre en el seu cenobi les monges del llavors convent de San Julián, "alarmades per les cent vint cases destrossades per les aigües i la pèrdua de més de cent vides humanes".

El Cabildo de la Catedral va disposar que el Santíssim, acompanyat del Lignum Crucis i altres relíquies, fora portat en processó als llocs més afectats, com reflecteix el propi arxiu de la Catedral. Diversos sacerdots van romandre en la capella major de la Seu entonant salms des de la vesprada a la nit i des de mitjanit fins a l'alba van ser altres sacerdots els qui els van rellevar. L'endemà va tornar el riu al seu llit, però els capitulars van disposar que, mentre el temps no millorara del tot, continuaren les pregàries 'ad petendam serenitatem' per torns de quatre hores.

Quan va començar a baixar el nivell del Túria, van quedar al descobert "els centenars de morts que l'aigua havia arrossegat amb si en aquell dia fatídic, que va ser recordat durant molts anys com el més nefast de tots els temps", conclou el cronista.

També els clergues de les esglésies parroquials i els dels convents de Sant Agustí i Sant Francesc van eixir al carrer per a col·laborar davant la catàstrofe. Els frares dominics del convent de Santo Domingo no van poder participar perquè la riuada havia derrocat la major part del claustre del seu convent i precisaven demolir el que encara quedava en peu.

Una setmana després, el 3 d'octubre de 1517, els Jurats de la Ciutat van dirigir una carta al jove rei Carles I, nouvingut a Espanya, que havia desembarcat en Villaviciosa (Astúries) el 19 de setembre d'aquell mateix any, dies abans de la riuada.