Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

mar i muntanya / OPINIÓN

Brisa i xàmbit

7/07/2020 - 

A Benissa corre la brisa. I s'agraeix el ventet perquè quan no corre l'aire la calor omnipresent et fa bullir la pell. Jo sóc més de prendre la fresca que de prendre el sol. No tinc complexe d’andragó. A l'ombra  amb un café del temps amb la seua rondanxeta de llima i gel.

Xicotets plaers estiuencs. Una canyeta a la terrassa, una aigua-llimona de les de fa mil anys, amb canyella i tot, o fins i tot un `xàmbit’, com els que anava a buscar -li d’amagat a la meua iaia Filo, que era diabètica però no ho podia evitar. Un clàssic canicular. Un secret entre ella i jo. El seu gelat de nata, vainilla o llet merengà col·locat estratègicament entre dues galletes de neula. Quins records! Jo encara ni era adolescent. Arribava a la geladeria de la plaça del poble tota contenta perquè m’havia convidat. I després li havia de portar a casa corrent abans que amb la calor es desfés. 

Era i és com un entrepà de gelat. I l’altre dia ho vaig tornar a tastar amb la seua mida gran. Em va sobtar l’eina o maquineta que va emprar la gelatera per agafar el tall (de Xixona, d’on sinó hauria de ser). Generació darrere generació combinant, segons la temporada, gelat i torró artesanal. 

A casa, de menuda, també compraven la barra de gelat. Hi havia fins a tres sabors tradicionals (‘el corte’ de xocolate, vainilla i fresa), el sàndwitx d’estiu valencià però més fresquet que el pa de motlle blanc amb formatge i pernil.

Ja ho va deixar ben escrit al ‘Costumari Valencià’ l’homenot Bernat Capó. El xambiter ambulant ‘personatge entranyable per als xicons’, i el xàmbit ‘avantpassat del gelat de tall que hui és també un record’. Però per mi la setmana passada va tornar a ser una realitat de sabor i emoció, ja que em va permetre rememorar situacions boniques del meu passat. Iaieries que em feien riure, tot i que, vistes amb perspectiva, no tenien trellat. Entremaliadures de persona gran que no volia renunciar als seus petits moments de goig estival, tot i saber que el sucre l’estava matant. Beure’s el seny, llépola, golafreria al poder. La pastilla de xocolate i les magdalenes ben amagades perquè fills i nores no li poguéssin dir res. Les netes però, compartiem i degustaven el seu secret.

Faig una becaeta curta, una becaina de vint minutets i mira com m’he posat. Melancòlica per variar. La mandra i la peresa pugnen per apaigavar qualsevol intenció de fer res. Els hi faré cas. No pense moure’m fins que no baixe el sol, a l’espera d’eixa brisa fresca que m’espitjarà del sofà i així, altre cop, faré la visita de rigor als carrers del casc antic medieval, a la Catedral de la Marina, i de retruc a geladeria artesanal. Després ja podran dir que no faig bondat. És el que té fer turisme existencial quan vens de visita al poble, tot i que visques al costat. 

A primers de juliol, un pas de caragol

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email