Cants d’ocell i no de sirena

Una de les coses que més m’agrada és escoltar els pardalets que canten des de les teulades de l’edifici on visc, o fins i tot des de qualsevol dels balcons on tinc les buganvilles i el gessamí, en ple cor del casc antic de Dénia. Em fan somriure, la veritat. I ara a la primavera no paren.  El seu cant m’encisa i em recorda les paraules escrites del nostre home bo ja desaperegut, l’escriptor i periodista Bernat Capó. Especialment tres contes que va reunir en el llibre Ocells, i que són El teuladí utòpic, El cant de l’alosa i El rossinyol del Pou d’Avall. 

Xicotetes històries que parlen dels nostres pardalets, els de tota la vida. I que fins i tot s’adentren en el seu cant, fent-nos desitjar escoltar la diferència entre un subtil i rítmic teuladí, la melòdica cadernera o l’estrident alosa (també coneguda com terrerola perquè fa el niu damunt la terra i no a les branqus dels arbres). 

Recorde també de la meva infantesa quan anava a veure al meu oncle Jaume a València, al barri obrer de Benicalap. A la terrasseta del piset hi havia un fum de trastos però sempre un espai per a gàbies amb ocells silvestres canors o cantors com són les caderneres, els passerells (paixarell), o els  verderols….

Els que passegen pels canalons de la meua teulada han de ser teuladins o pardals (‘gorrión’ en castellà). No tenen fama de bons cantors però potser per això mateix campen lliures per pobles i ciutats, sempre propet d’una finestra i allunyats de les reixes de la gàbia. 

Si em poso melancòlica també puc recordar les històries que conta el meu pare de quan de xicotet anava a enviscar, que vol dir untar amb visc branques fines per a caçar pardalets. Sí, ja sé que no queda bonic (menys encara pels animalistes), però la realitat d’abans era així. No es pensava en el patiment de l’animalet tot atemorit i aterroritzat, que en no poder moure’s quedava a disposició de les entramaliadures de la xicalla. 

Lluny de tot això m’agradaria donar-hi veu als amants de l’ornitologia. I és que justament aquest passat cap de setmana es va celebrar a Benissa el XXXIII Concurs de pardals cantors del País Valencià, organitzat entre d’altres per la FOCSE (Federació Ornitològica Cultural Silvestrista Espanyola). Estem parlant de silvestrisme, una afició o costum arrelada a la nostra terra, que alguns consideren un art, i que consisteix en capturar, tenir cura i perfeccionar el cant de pardals de camp, com la cadernera (‘jilguero’), el passarell (‘pardillo’), el pinsà (‘pinzón’), el verderol o groguet (‘verderón’) i el gafarró (‘verdecillo’).

Aus al Montgó i a la Marjal

I per al que preferisquen que un pardal, un ocell o un au estiga millor sempre en llibertat també n’hi ha d’activitats. Cal recordar que el 13 de maig és el Dia Mundial de les Aus Migratòries. En aquest sentit, aprofitant la vinantesa, la Regidoria de Medi Ambient i Canvi Climàtic de Dénia i l’empresa Magic&Nature han organitzat el proper dissabte una ruta ornitològica pel cap de Sant Antoni, al Parc Natural del Montgó. Diumenge també hi haurà altra excursió pels amants de les aus, aquest cop, al Parc Natural de la Marjal de Pego. 

A veure si hi ha sort i poden vislumbrar una àliga pescadora de les que volen reintroduir al nostre litoral. I sinó, qualsevol bestiola alada de les que estan incloses al ‘Catàleg de les aus del Parc Natural del Montgó i el seu entorn’. Més de cent vint espècies, entre àligues de panxa blanca (águila perdicera), brúfols (buho real), gamarussos (cárabo) o corbs marins (cormorán).

Això se’n diu riquesa i patrimoni medioambiental. Natura, fauna i flora a la Marina que cal conèixer, protegir i estimar.