GRUPO PLAZA

café del temps / OPINIÓN

Coronavirus

7/03/2020 - 

L’altre dia vaig compartir amb la inefable Ali Castelló, de Mutxamel, una xarrada al MARQ sobre el patrimoni etnopoètic en el marc d’unes interessantíssimes jornades sobre «L’Horta d’Alacant: memòria patrimonial d’un paisatge evanescent», organitzades pel referit Museu Arqueològic. Al final de les conferències, la cosa es va voler animar, i s’hi van anar succeint preguntes i intervencions. No hi va faltar, per descomptat, aquest qüestió típica que sempre sol aparéixer quan es tracta de literatura popular:

—Per què ha desaparegut? S’està perdent? Com és que en els nostres dies ja no hi ha folklore verbal? Què podem fer perquè no s’acabe? Quan vam deixar d’alimentar i de compartir l’imaginari col·lectiu? —s’hi va vindre a plantejar.

Vaig agrair amb sinceritat la pregunta, perquè m’habilitava la possibilitat de compartir una visió de l’etnopoètica i del folklore diametralment oposada a la que es desprén d’aquest tòpic d’arrel romàntica i actitud enyoradissa. Sense embuts: fa anys que explique que seria un error gravíssim plantejar els estudis d’etnopoètica (la disciplina que estudia la branca del folklore que es refereix a les manifestacions artístiques de base verbal) com si només pogueren operar en clau de passat. Perquè no és cert, ni de bon tros, que això del folklore verbal siga només qüestió de temps pretèrits.

Pensar que l’estudi del folklore se centra només en les llegendes o les rondalles que es contaven «a la vora de la llar» presuposa, òbviament, un plantejament carregat de prejudicis. L’estudi del folklore verbal no es pot confondre amb la taxidèrmia: amb una retòrica farcida d’expressions del tipus «preservar», «salvar de l’oblit», «recuperar», «perquè no es perda», etc. Res més lluny de la realitat! L’etnopoètica no és una disciplina que es limite a examinar pel retrovisor del temps «aquelles històries que contaven els vells». Perquè el folklore de base verbal no deixa de ser —evidentíssimament!— un fenomen tan propi del passat, com del present o del futur. És una obvietat que la condició humana va indestriablement unida al llenguatge i a la comunicació. I, per tant, mentre existirà persones —persones que parlen, escriguen i es comuniquen en societat—, existiran «manifestacions artístiques de base verbal»: literatura popular (folk literature, que se’n diu en anglés).

Posar exemples no solament és sempre una bona estratègia per a argumentar: és també una manera de confirmar, evidenciar, ratificar i fer-se entendre. «Penseu, per exemple, en els acudits: els xistes. Des del punt i hora que tenen una finalitat humorística, són “creacions artístiques de base verbal”. Literatura, per tant. I són folklore per ser d’autoria anònima, transmissió oral i amb la capacitat de crear i recrear un determinat imaginari compartit.  Diríeu que són cosa del passat?», vaig proposar a l’auditori.

«Penseu en els rumors i les llegendes contemporànies —vaig provar d’interposar un altre exemple fàcil i entenedor—. Sí. Això que en diuen llegendes urbanes. Ja sabeu: l’autoestopista de la corba; la boda en què la nóvia regala als invitats un sobre amb fotos compromeses del nóvio i la padrina; el suposat segrest de persones per al tràfic il·legal d’òrgans; el borratxo que roba per confusió un cotxe de la Guàrdia Civil; els signes que les bandes de lladres suposadament graven a les portes de les cases abans d’entrar-hi a robar; les amigues que una nit de festa decideixen emportar-se a casa una barbacoa que troben al mig del camp, i que resulta ser un radar de la Guàrdia Civil... O, senzillament, la suposada escena que Ricky Martin hauria protagonitzat, amagat dins d’un armari, esperant donar una «sorpresa, sorpresa» a una fan que tenia un gos i un pot de melmelada... Ben mirat, això de les fake news, que sembla tan modern, resulta que és potser més vell que la picor. I no deixa de ser saborosa matèria d’estudi per als especialistes en etnopoètica.»

I encara hi vaig provar d’esgrimir un tercer exemple, amb voluntat d’al·legació última i definitiva: «Penseu, en últim terme, si voleu, en els mems que circulen per Internet. No deixen de ser “creacions artístiques”: “folklore de base verbal”. Sí, els mems. Sabeu què vull dir, no? Aquells elements informatius que consten només d’una frase, o una imatge, o un vídeo de to humorístic; que roden i s’escampen per les xarxes socials... Hi ha qui parla de folklore digital, per a referir-se a aquestes formes de joc de la comunicació. I no és cosa d’aueles i auelos assentats en cadiretes de boga, a la vora del foc, veritat?»

Aquest és la qüestió, em sembla: cada societat juga la partida de la creació i la comunicació d’acord amb les circumstàncies que li toca de viure. En el nostre món, els mitjans i els espais de comunicació —per mor de les pantalles, essencialment— han canviat radicalment. És una evidència que ens comuniquem de manera diferent a les generacions dels avis o dels besavis. Ni tan sols, ara mateix, els qui formem part de la generació intermèdia no ens comuniquem igual que els nostres pares, ni tampoc igual que els nostres fills. Però això —el canvi revolucionari en els canals, els usos i els costums de la comunicació— no vol dir que hagem renunciat a la partida de la creació artística, ni al joc de les paraules. I tant que hi juguem! Només que amb unes formes del folklore diferents, que responen a una manera de viure i conviure també diferent.

Facebook, Instagram, WhatsApp, Twitter i Internet són ara espais propicis per al folklore: tant com abans ho podien ser les reunions de desvagats a la plaça del poble, les ajuntades dels veïns al carrer en les nits d’estiu, els arrossos de parva, les tertúlies de barberia, les hores invertides a estisorar raïm, les celebracions de la matança del porc, o —què diré jo— els aplecs ocasionals de colombaires vocacionals. Cada món té, naturalment, els seus espais per a la comunicació i la socialització: però la voluntat i la necessitat de jugar amb les paraules —amb la creativitat de les paraules— em fa l’efecte que és constant, permanent i invariable, amb independència del món de què es tracte.

Ara, com sempre, hi ha un folklore, i una literatura popular. I aquesta literatura popular és, en el nostre temps —com ho ha estat sempre—, un reflex clar, precís i fidedigne de les nostre formes de la civilitat: una imatge fefaent de les preocupacions, els interessos, les ambicions, els anhels, les pors, els patiments, les misèries, els somnis, les quimeres, els desigs i les esperances que ens caracteritzen com a societat.

Hi ha, en les instàncies de la creativitat popular, una espècie de gramàtica de la fantasia que explica les manifestacions artístiques que es generen al si d’un determinat imaginari col·lectiu. I una de les premisses bàsiques d’aquesta gramàtica de la fantasia és que qualsevol comunitat humana —ai!— tendeix a crear i recrear motius literaris populars a propòsit dels temes i assumptes que percep i interioritza com a importants.

«Pensem un tema d’actualitat, que interesse i preocupe la gent. El coronavirus, per exemple. No falla: segur que la creativitat artística i verbal que desperta és volcànica», vaig proposar, en la dilatada i distesa reflexió, al final de l’acte del MARQ.

Avui, per curiositat, he volgut tafanejar pel meu compte, a ca Internet, sobre el tema dels mems que circulen a propòsit del virus que aquests dies sacseja l’estabilitat sanitària, econòmica i emocional del planeta. I... Maria Santíssima! No solament «no falla», aquesta intuïda erupció volcànica de creativitat folklòrica: és que n’hi ha per a fer una dotzena de tesis doctorals sense eixir del camp estricte de l’etnopoètica!

Per cert: que hi ha un parell de fonts d’humor especialment productives, en aquest terreny dels mems sobre el coronavirus, derivats dels capricis del llenguatge. L’un, clar, és la coincidència de la primera part de la paraula amb la marca de cerveses «Corona». I l’altre... L’altre té a veure amb la «Corinna». Vull dir: amb la «Corona». Amb la «Corona». Amb la Corona com a institució: la Corona Espanyola concretament. «CoronaVirus» —ai!— és un sintagma massa temptador per a segons quins autors anònims de mems, no sempre enfervoridament monàrquics ni exquisidament servils amb la suposada inviolabilitat de la Corona... Sobretot en un context com l’actual, en què —sant Pere és bon home!— el diari suís Tribune de Genève acaba de revelar el presumpte cobrament, per part del rei emèrit Joan Carles I, de 100 milions de dòlars en comissions pel contracte del tren d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Fet i fet, en relació amb aquesta presumpta comissió, la fiscalia suïssa està investigant l’origen de 65 milions de dòlars que sembla que li han arribat inopinadament —i graciosament— a la senyora Corinna Larsen: al seu dia, excel·lent amiga del monarca. Més encara... La defensa d’aquesta empresària alemanya no ha tingut inconvenient a explicar: «El 2012 la nostra clienta va rebre un regal no sol·licitat per part del rei emèrit, que el va considerar com una mena de donació per a ella i el seu fill, per qui tenia afecte».

M’estalviaré, naturalment, fer cap tipus de comentari personal sobre aquesta informació que ha esdevingut pública. Però no m’estic d’elucubrar quines iniciatives en pro del bé comú es podrien escometre amb 65 milions de dòlars... En fi. Hi insistisc: no és d’això que volia parlar, sinó del fet que la literatura popular continua sent, en el nostre temps —com ho ha estat sempre—, un reflex clar, precís i fidedigne de les nostre formes de civilitat: una imatge fefaent de les preocupacions, els interessos, les ambicions, els anhels, les pors, els patiments, les misèries, els somnis, les quimeres, els desigs i les esperances que ens caracteritzen com a societat. I també de les monstruositats que ens amenacen, contra les quals sempre ens quedarà el recurs de la creativitat, la imaginació, l’humor i la fantasia.

El folklore del coronavirus —l’etnopoètica del Corona virus— diu molt de la crisi que vivim. De la percepció de vulnerabilitat i d’estafa. De la sensació de perill i indecència. De la voluntat —a pesar de calamitats, infeccions i epidèmies— de continuar vivint aferrats al benefici de l’honestedat, la joia i l’alegria. Tal voluntat, em sembla, serà la millor arma contra la pandèmia.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email