De minifundistes compromesos

Aquest oratge de bojos ens està destirotant. Ja sé que el refranyer popular diu que a l’abril cada gota val per mil, i que abril mullat de pa ve carregat, però a aquestes alçades no estem acostumats a aquest fred. Dies solejats primaverals combinats amb dies de pluja, vent i gelor, que segons com, sembla que encara siga febrer. El temps està boig i sinó que li ho pregunten als llauradors que són els que millor coneixen com afecten aquests canvis climatològics a la terra i als seus fruits. 

Diuen els savis dels pobles, normalment els iaos i iaes que trobem a la porta de casa a punt per anar a missa o  fent-se el carajillo matiner al bar de sempre, que si fa fred per abril, no faltarà ni pa ni vi.  Això a Benissa ho tenen clar. Per a les festes de la Puríssima Xiqueta l’abric sempre ha d’estar ben preparat per si de cas. És el que té viure a les altures, diuen que als mateixos metres sobre el nivell del mar que el veí Penyal d’Ifac. 

I és que la climatologia afecta i molt a les nostres vides. Més del que sembla. Abril gelat, coques de blat. Totes aquestes dites populars tan lligades al treball agrícola sobreviuran en la nostra llengua si generació darrere generació els joves i no tan joves anem abandonant el camp?

De terres oblidades i recuperades

Són moltes, massa, les terres no conreades, abandonades, oblidades. I poques, encara poques, les recuperades, les que han aconseguit retrobar la productivitat a xicoteta escola. Les que contribueixen a generar paisatge de l’ànima de la terreta ancestral, les que lluiten per fer rendible l’activitat agrària minifundista. Les que cerquen fòrmules cooperatives per aconseguir tirar endavant. Les que aconsegueixen fer el relleu generacional. Les que amb audàcia, treball i identitat cerquen models per recuperar més bancals de vinyes, d’ametlers, d’oliveres, de garrofers…, les que inverteixen en un plus de qualitat i professionalitat cercant segells per distingir-les, les que esdeven cultius ecològics… Mil i una manera per abonar el present amb records del passat perquè puga germinar un futur amb estima pels orígens d’aquesta comarca de La Marina sempre agrícola i llauradora. Minifundistes compromesos que entrellacen noves relacions amb sectors boiants com la gastronomia i el turisme. 

Fer comarca, fer paisatge, cuidar la terra, menjar el seus fruits i gaudir de la seua riquesa. Utopia o realitat? No ho sé, batalla diària dels que per mi s’han convertit en els guardians de la memòria d’allò que fa no tant representava la terra. Una connexió palpable i real de la vida i de la natura. Un saber ancestral llunyà de la cada vegada més nociva societat virtual en la que vivim. Connexió versus desconnexió. 

I sobretot respecte i cura sobre el patrimoni agrícola i natural que els que habitaven ací abans que nosaltres ens han llegat. 

Netejar el riu Alberca 

Una manera d’incentivar aquest pensament rural i ecològic és concenciar. I en aquest sentit, val la pena recordar que el proper diumenge Ondara es suma a la campanya ‘mans al riu’ amb la neteja voluntària del llit del riu Alberca al seu pas pel casc urbà. L’activitat té un caràcter lúdic i didàctic que precissa de participació ciutadana compromesa amb el medi ambient. 

De tortugues invasores a la Marjal

D’altra banda, tot i que també relacionat amb el medi ambient, cal recalcar el compromís del membres del col·lectiu Pego Viu que aquest mes han visitat el Parc Natural de la Marjal Pego-Oliva per rebre formació sobre el control de les poblacions de tortuges exòtiques que han proliferat  a la zona perquè sempre hi ha gent que quan les compra, en crèixer les amolla en sèquies o clars del parc. I hores d’ara s’han convertit en una amenaça per a les nostres tortugues locals.

Així doncs amb la construcció i col·locació de trampes els voluntaris podran capturar espècies invasores (com la tortuga de Florida) per lliurar-les al personal del Parc Natural. I també pesar i mesurar les d’ací per realitzar els estudis pertinents. I és que a la Marjal de Pego hi ha tortugues autòctones en perill d’extinció (com la leprosa) o en situació vulnerable (com la tortuga europea o d’estany). Aquesta darrera és la més coneguda al poble.