En conill

Hispània, terra de conills. Aquest és el nom que l’Imperi Romà li va donar a la Península Ibèrica -  també coneguda com Ibèria- i que venia a dir que en aquells temps hi havia abundància d’aquests animals. El nom però ve heretat dels fenicis, que molt abans, van quedar sorpresos per l’omnipresència d’aquests rosegadors d’orelles llargues i fertilitat exorbitant. 

Ha plogut d’encà. I ara, el conill, aquest mamífer que ha contribuït a donar nom al nostre país es troba en perill d’extinció. Qui ho anava a dir?  Potser és mala bava, però guarda això alguna similitud amb la situació de l’Estat? Què passarà quan no queden conills? ens quedarem sense nom?  Ja sé que el meu comentari és més curt que una cua de conill però té la seua conya, oi?. La situació de l’animal no.

Com serà el nostre camp sense conills? Sembla mentida que una espècie tan prolífica en la darrera dècada haja disminuït la seua població prop d’un 70% a Espanya, Sud de França i Portugal. Desgraciadament la situació és crítica i recentment ha entrat a formar part de la llista vermella d’espècies amenaçades. Fins i tot  la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) considera que l’espècie es troba en perill. 

Una cosa és el conill de granja, no és això. Parlem del conill que viu salvatge en llibertat, a les muntanyes o les valls. Aquell que els neòfits no aconseguim distingir de la llebre tot i que aquesta  és mes veloç i és la preferida dels caçadors. Què farem entre tots? Com ho veuen això els agricultors?

En un cau de conills, el que fan els pares fan els fills 

Si els fills acostumen a imitar les pràctiques dels seus progenitors, hi haurà llavors futur per aquests rosegadors? Que s’esconillen per favor. Que s’amaguen amb por i que forniquen i crien amb dedicació. Que ens donen gat per llebre una temporada i que d’ací uns anyets proliferen altre cop. No ens podem creuar de braços i deixar que desapareguen aquests animalets que fins i tot apareixen en els contes dels infants. Toca doncs que els experts creen grups de treballs per abordar la situació. Un cens que ens permeta esbrinar perquè des de fa més de vint anys la taxa de mortalitat per malalties arriba fins al noranta per cent. 

Ja no parlem només del conill de muntanya sinó del que comporta la seua possible desaparició. És a dir, posar en perill un ecosistema mediterrani que depen d’ell. Què menjarà el linx ibèric o l’àguila imperial? Quantes són les espècies que s’alimenten d’ell?

Jo no m’imagine una paella de muntanya sense conill. Encara tinc com a imatge de la meua infància el moment del cop sec al cap i després ma mare escorxant-lo. Penseu que forma part de la nostra alimentació des del prinicipi de tot. A la prehistòria també menjàvem conill. Era un dels mamífers que resultava més fàcil de caçar en ser inofensiu fins i tot pels xiquets. La seua carn al Paleolític Superior era una de les més habituals. I s’aprofitava tot, carn, ossos i pell. Conill al foc.

Animal totèmic, primitiu, dels més antics en la nostra civilització. 

Pata de conill, amulet de la sort. Superstició. 

I posant-nos més lleugers us faré una confessió. Jo sóc més d’anar en conill que d’anar en boles, perdoneu-me. Sobretot si fa calor. I si s’acaben, ja ni metafòricament podré despullar-me de debò.