Quantes vegades m’he endinsat a la piscina natural dels Banys de la Reina a Calp amb un pal que tenia com una xarxa de pescar i era una joguina típica de l’estiu? No puc contar-les. De xiqueta era un dels meus entreteniments. Amb les sandàlies de goma per no fer-me mal als peus intentava un cop i un altre agafar algun peixet viu o cranc. Si m’haguéssin dit que era un antic viver de l’època dels romans hauria flipat. Jo tenia al cap una altra pel·lícula també rimbombant. La protagonista era una reina mora guapíssima, que segons contava la llegenda, desde que s’havia quedat vídua només sortia del seu palau per banyar-se en el jardí aquàtic d’aigües cristal·lines i roca viva que el seu home li havia construït. Jo tancava els ulls i deixava córrer la imaginació. Dóna igual que fóra el migdia i el sol donés de ple. M’ubicava tot just baixar unes escaletes de roca i a l’ombra m’imaginava que hi havia lluna plena i que apareixa a través d’un passadís secret la reina mora per gaudir en solitud de la mar, fins que un dia en assabentar-se que els cristians havien conquerit les terres i la volien fer captiva, va prendre la decisió de no tornar. I així de nit, la veia allunyar-se valerosa mar endins fins que l’engolia la mar.
Quina ingenuïtat i quina fantasia. I pensar que darrere d’aquests Banys de la Reina sí que hi havia tot un munt d’històries reals i encara més antigues, de l’època dels romans. El món del comerç, la mar i la sal. I el que d’això ha quedat, un jaciment arqueològic que finalment després de dues dècades de reivindicacions aconsegueix que el Govern l’anomene Bé d’Interés Cultural (BIC). A veure si tot aquest reconeixement al patrimoni es trasllada ara en una ‘entente’ entre administracions i propietaris de les parcel·les on està ubicat. Cal conciliar i trobar solucions per protegir aquesta meravella que tenim a poca distància de les salines i el Penyal d’Ifac, amagada entre hotels i edificis d’apartaments. Un enclau històric important on només s’ha excavat una quarta part i que està dividit en tres àrees: la vil·la romana de la que encara es conserven mosaics, un conjunt termal, i els vivers que li donen el nom oficial.
D’altre jaciment de la Marina que també ha estat anomenat BIC és l’illa o la illeta del Portitxol, a Xàbia. Un indret potser màgic -per què no?- ubicat d’enfront de la Cala de la Barraca i que actualment està deshabitat. No sempre però ha estat així. En aquesta illeta hi ha documentats enterraments antics (paleo-cristians) i restes arqueològiques de l’època dels romans. Es veu que era un lloc de fondeig d’embarcacions de mercaders fenicis i romans, i temps després també tingué el seu moment per als pirates i per al contraban.
En definitiva un racó-tresor a protegir, com tots els altres BIC acabats d’anomenar. Entre ells la Cova de l’Or, a Beniarrés; el Porquet I a Alacant -de caire paleontològic-, o la Illeta dels Banyets al Campello, que en aquest cas comparteix similituds ben curioses amb la llegenda de la reina mora i els seus banys, tal i com recorda Joan Borja en el seu llibre ‘Llegendes del sud’.
A Castelló també han rebut la protecció el jaciment del Punt del Cid a Almenara; el Puig de la Nau a Benicarló; el jaciment fenici de Vinarragell a Borriana; la vil·la romana del Benicató a Nules; i el recinte fortificat del Torrelló a Onda. I a València el poblat ibèric la Caravana a Llíria; la necròpolis ibèrica Corral de Saus a Moixent; el poblat ibèric de la Muela de Arriba a Requena; el jaciment arqueològic de València la Vella a Riba-roja de Túria; i el poblat ibèric Pico de los Ajos a Yátova i Cortes de Pallás.
Tot un munt de riquesa patrimonial que ara cal divulgar des de totes les seues vessants. I si a més conjuguem històries i llegenda els menuts estaran encantats. Hem de poder transmetre les bondats d’allò nostre que tenim aprop. Connectem passat i present i treure’m conclusions.