Manuel Jorge, l'últim artesà del mite romàntic de la Marina

ALICANTE. “Era un artista integral que es va quedar magnetitzat pel mediterrani”, recorda l’arquitecte Alejandro Pons. Manuel Jorge va nàixer a Chantada (Lugo, Galícia) però quan va viatjar a Menorca i Eivissa es va quedar embadalit de la nostra mar. “A Xàbia va descobrir que es podia mantindre com arquitecte sense dependre massa del mercat i el va captivar. Ell no buscava la fama ni massa diners, de fet fugia de les relacions socials”. La seua producció arquitectònica per a la burgesia valenciana “li va permetre no dependre d’altres activitats. Ell no anava a buscar clients, li buscaven a ell per la qualitat de les seues obres”, conta Pons. “Això li va permetre dedicar el seu temps lliure a la pintura i la música, que eren les seues altres passions. Té una col·lecció fabulosa de pintura que no va voler vendre al mercat”.

“La Xàbia més poderosa era un entorn relativament culte i finalment Manuel Jorge va acabar transcendint el poble. Hi havia gent d’urbanitzacions de València que tenia el gust de tindre una casa feta per un artista”. Uns ritmes privilegiats que li van brindar l’oportunitat de fer sinuosos projectes a l’ombra del Montgó. “No simultaniejava obres, primer acabava una i després començava una altra. Perquè deia que l’arquitectura que ell feia no necessitava massa plànols ni previsions, sinó que l’essència del treball era estar damunt, en l’execució diària”. Manuel Jorge visitava les seues obres diàriament, “era impressionant la vinculació que tenia amb els treballadors i com intimava amb ells”.

“Les primeres obres, als anys 60, eren molt manuals. Els materials a aquella època no eren fàcils i la mà d’obra era barata. Les obres es basaven més en l’artesania, en les últimes obres els materials eren més sofisticats, la mà d’obra era més cara... Ha anat evolucionat amb les circumstàncies”. Feia una arquitectura arrelada a la tradició del Mediterrani però no estava gens aïllada del món. “Era una combinació entre els preceptes de l’arquitectura moderna i les tècniques tradicionals de Xàbia. Pensava que s’havia d’integrar al paisatge i que havia de ser funcional. Però combinava això amb la investigació tecnològica: va integrar els panells solars quan absolutament ningú ho feia”, destaca Alejandro Pons.

La seua companya, Christina Snellman, va nàixer a Hèlsinki (Finlàndia) el 1928 i allà viatjaven tots els estius. “Tenien un reciclatge a Europa del Nord, a més Christina parlava cinc o sis idiomes i tenia molta relació amb la cultura finlandesa i a París. Treballaven a Xàbia però estaven oberts al món”. “Imaginat que ma casa està situada al mateix Monte Carlo; açò és una bogeria de somni, el mateix efecte que si visquera dins de la mar, a bord d’un gran buc”, li contava Joaquim Sorolla a la seua dona la primera visita a Xàbia el 1896. Artistes com Sorolla o Lambert han ajudat a la Marina a bastir un relat mitòman sobre la màgia del Montgó a principis del segle XIX.  Després Manuel Jorge li donaria forma, ben allunyada formalment de les promocions contemporànies.

“No està escrit a cap llei, però sembla que hajen de passar cent anys per a protegir les obres. Totes les arquitectures del primer terç del segle XX o produccions com estes, no estan protegides. Pense que l’Ajuntament de Xàbia, ara que està revisant l’ordenació detallada, hauria de catalogar les obres de Manuel Jorge. Ara si algú vol enderrocar la Casa del Caragol o les Cases de Fídies, ho podrien fer”, denuncia Alejandro Pons. “Li tinc molta estima a la Casa del Caragol, el primer encàrrec que li va fer Guillermo Pons, oncle meu. Són dos habitatges mínims, on cadascun dels detalls està dissenyat. Des dels fumerals, els mobles o l’ambientació fins a la gelosia. Eixa casa és la llavor de la trajectòria de Manuel Jorge”. 

A partir d’eixe moment el 1963, Jorge enriquia les seues investigacions de la pintura a l’arquitectura i viceversa. Un desplaçament disciplinari que li posava textura a les superfícies orgàniques i corbes. Quan només hi havia dos escoles d’arquitectura a Espanya, “la seua formació acadèmica va ser a Madrid, però la seua arquitectura s’inscriu més a la influència de Barcelona”, valora Alejandro Pons. “Era un geni, no era una persona de col·laborar amb el seu treball. Tant en l’arquitectura com en la pintura, ell no valia rendir comptes amb ningú”, conta Pons, “només ser coherent amb la seua pròpia faena”. Amb una extensa carrera i els últims esbossos traçats amb més de huitanta anys, Manuel Jorge va faltar el passat 24 de maig. Ara la seua obra portarà el Mediterrani a Chantada, on l’Associació d’Amics de Manuel Jorge prepara una exposició per al 2021.