GRUPO PLAZA

UTOPIES 

Tecnologia per cavalcar dunes i bancals

Encara que semblen fenòmens naturals, les dunes de Guardamar del Segura o la pineda del Benacantil són dissenys de l’enginyer Mira Botella

18/07/2021 - 

ALICANTE. Fa una setmana que el britànic multimilionari Richard Brandson es llançava a 85 quilòmetres de la superfície terrestre en un test per a provar la nau amb la qual somnia fer turisme espacial els pròxims anys.  I este dimarts, el fundador d’Amazon Jeff Bezos fitarà els 100 quilòmetres, altura suficient per a experimentar la ingravidesa i la curvatura de la Terra.

Si durant la Guerra Freda la carrera espacial era un somni compartit per un horitzó de futur, tant als Estats Units com a la Unió Soviètica, ara sembla una carrera dels més privilegiats per fugir d’una planeta en crisi. Però no pilla a ningú d’imprevist: fa dècades que els humans estudien com colonitzar l’espai exterior.

La terraformació és el procés per a recrear a qualsevol planeta les condicions òptimes per a la vida humana. El 1961, l’astrònom Carl Sagan ja s’imaginava com una plantació d’algues a l’atmosfera de Venus podria absorbir diòxid de carboni i minvar l’efecte hivernacle del planeta més brillant al cel terrestre.

Les dunes arribant a les portes de les cases de Guardamar del Segura. FOTO: Ismael Belda.

Però no és la primera vegada que els humans dissenyen solucions per optimitzar la vida terrestre... a la mateixa Terra. Fins i tot, els ulls ara veuen com productes de la natura el bosc de pins del Benacantil o les dunes de Guardamar del Segura, quan en realitat formen part d’un projecte de l’enginyer forestal Francisco Mira i Botella.

Nascut a Asp (Vinalopó Mitjà) el 15 d’octubre del 1863 i fill de terratinents, setze anys després de llicenciar-se a l’Escola d’Enginyeria de Muntanya de l’Escorial (Madrid) rebria el seu primer gran encàrrec: evitar que Guardamar del Segura se soterrara en una mar de dunes.

"Amb aquests treballs queda detinguda a la platja tota la sorra que el mar llança”, escrivia Mira Botella a la memòria del projecte. “La fixació de les dunes és tan completa, que encara en els dies de llevant fort, es creua per ella sense que es note el moviment de les sorres. Hem evitat que el poble de Guardamar de 3.000 habitants, desaparega sepultat juntament amb els terrenys de la seua fèrtil horta".

Segons recollia el llibre L’Arquitectura del Sol (2001) i el periodista Ismael Belda a El Mundo, la tala de la pineda de Guardamar per a construir vaixells durant el segle XVIII, va provocar que l’arena, moguda pel vent del Mediterrani, arribara acceleradament fins al nucli urbà. A les portes de les cases, la replantació dissenyada per Mira Botella i inspirada pel mètode del francés Nicolas Brémontier va mitigar el moviment de l’arena.

La pressió urbanística i el turisme pot tornar a impactar el fràgil equilibri ecosistèmic del paratge.

Unes estacades amb més de 650.000 pins, eucaliptus, palmeres i arbustos van estabilitzar el moviment de les dunes, acompanyades de huit quilòmetres de camins, tres vivers i varies cases forestals i magatzems. Un desert amenaçador —provocat per l’acció humana— es va convertir en un frondós verger —igualment dissenyat i construït per humans— que domestica unes dunes que segueixen surant amb l’arena que porta el llevant mediterrani.

Dissenyar un bosc amb vida pròpia

Al Benacantil, Mira Botella va dissenyar un engranatge biològic, un perfecte ecosistema autosuficient cent anys després d'inaugurar-se als seus peus la Fàbrica de Tabacs. Mira Botella va dissenyar l’abancalament del Benacantil, fins al 1912 completament pelat a causa del clima semiàrid alacantí, però també per qüestions de defensa militar de la fortalesa de Santa Bàrbara.

L’èxit de Mira Botella a les dunes de Guardamar del Segura, li va donar tot el crèdit per projectar uns bancals de pedra seca sobre els quals proposaria plantar pins blancs i alguns xipresos i eucaliptus. Uns arbres de ràpid creixement i poc consum d’aigua que l’enginyer va imaginar com l’hàbitat de centenars de pardals i ocells.

Mira i Botella passejant pels bancals plantats del Benacantil.

L’estratègia de Mira Botella era fàcil: “els pardalets menjaven llavoretes d’altres llocs, però venien ací a niuar o a reposar en les branques. Defecaven, menjaven... i soltaven eixes llavors sobre els nous bancals del Benacantil”, conta l’expert en etnobotànica Dani Climent. D’esta forma, només plantant una canòpia de pins i eucaliptus, s’estendria el verd als seus peus i s’ampliaria l’engranatge de la cadena de vida del nou ecosistema.

Insectes i ocells s’alimentaven dels nous arbustos, i al mateix temps feien estendre la pineda per tota la cara nord de  la muntanya, la més favorable al verd, ja que el sol i la sal no impacta tant com al sud, de cara al Postiguet. El mateix funcionament de la natura va rescatar el bosc mediterrani perdut al centre de la ciutat.

Amb ell espècies com el xiprer moro, “un tipus de pi pràcticament extingit perquè tenia una fusta aromàtica tan valuosa que els romans casi acaben amb ell” o el cagalló de flare, “un dels arbustos més resistents de la Mediterrània i comestible, el que va alleugerir la fam de molts xiquets de la postguerra”. Encara que com el seu nom indica, la seua forma no siga la més apetitosa.

Part de la cara de Ponent del Benacantil des de la Serra Grossa.

Però l’arbust més gran d’este passeig pel Benacantil és la sosa. Utilitzada també des dels temps de Lucentum, la seua cendra mesclada amb arena de sílice a baix punt de fusió es convertia en vidre, amb una tècnica que ací es concentraria a Busot, Biar i l’Olleria, però arribaria fins a Venècia. Però la sosa també es feia servir per fabricar sabó amb procediment semblant, al qual se li afegia sal, especialment als horts de palmeres il·licitans.

«Cogense en nuestra costa dos especies de la una que la llaman soda o sosa borde, cuyas cenizas aprovechan para hacer jabón, y otra que llaman barrilla, que es la verdadera y natural, y de singulares provechos, pues es lo menos servir a los pastores de sal, después de tostada y seca al sol, y hecha polvos”, escrivia Gaspar Escolano al segle XVII. “Lo más estimable de ella, es ser la materia de que se forma el vidrio cristalino en Venecia, pasándola en masa los muchos mercaderes que la cargan en el puerto de Alicante. Las cenizas de ella hechas pan, las llaman chali, los árabes alchali, la sal que se hace de ellas; y alumchali la misma masa endurecida. Y no es pequeña ni vulgar la gloria que se le debe, por ser madre del vidrio, porque como lo consideró San Isidoro, si le pudiéramos quitar el ser quebradizo, el oro no se le igualara».

Una delícia exportada des d’Alacant com els licors i destil·lats, molts també provinent de les herbes muntanyenques. “La regalíssia, per exemple, va donar peu al pastís de Marsella, com el fabricat per Paul Ricard”, conta Climent. Una beguda que es va popularitzar amb la prohibició de l’absenta el 1915 a França, al seu moment acusada de toxicitat.

El baladre és un altre dels arbustos que contenen substàncies tòxiques per a humans al Benacantil, especialment a l’entorn de l’Ereta. “Conten també que fins i tot el fum és tòxic. Es conta en una llegenda urbana que quan l’exèrcit de Napoleó va intentar conquerir Alacant, una companyia de mercenaris de l’exèrcit que estava a Mutxamel, va demanar que els rostiren carn. Però els habitants, van decidir fer les brases amb llenya de baladre, i van acabar morint tots”, conta entre rialles Climent.

És habitual entendre la terraformació com un procés orientat a la intervenció d'un planeta per recrear les condicions òptimes per a la vida terrestre. No obstant això, la vida, tal com la coneixem, és fruit de profundes transformacions sobre les nostres herències geològiques i ecosistèmiques. Alacant ha estat terraformada des de fa segles per exportar plaer. La brisa marina i les hores de llum van influir en la construcció d'una cadena d'ecosistemes des dels quals s'extreia matèria primera per elaborar vidre amb el qual embotellar el sol, vi per embriagar-se o marbre per ser lluït pels imperis.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email