GRUPO PLAZA

café del temps / OPINIÓN

Tots Sants

2/11/2019 - 

«Halloween or not Halloween», that’s the question. Efectivament: cada any dels últims anys, a mitjan tardor, per Tots Sants es reobri el debat. Halloween, sí; Halloween, no. La discussió, més o menys acalorada, amenitza converses de café, soparots amicals i sobretaules familiars. Fins i tot, últimament ha arribat a assimilar-se com una forma ritual de la salutació o la cordialitat. Vull dir: com qui parla del temps o de la salut («Hola, bon dia! Com estàs! Xe, quina calor, eh? No és de creure que estiguem ja al novembre...»), la gent en comenta el fenomen («Hola, bona nit! Com va tot? Xe, tu mira, tots els xiquets disfressats del Halloween eixe! Tu què trobes? En vol de mans, eh? En fi... Hala! Adeu. Records a casa, Mari!»)

El fenomen és incontestable. I dijous a la nit es va manifestar amb tota l’efervescència i tota la intensitat pels carrers i les places de la majoria de pobles i ciutats valencianes. Disfressats de dimonis, bruixes, esquelets, zombis, esperits o espectres siderals, els xiquets i les xiquetes, acomboiats en ramats més o menys grans —pasturats o no pels corresponents pares i mares—, assaltaven enjogassats les cases i els comerços del veïnat amb el sabut crit desficiat i amenaçant: «Truc o tracte? Truc o tracte? Truc o tracte?»; «Paga o plora! Paga o plora! Paga o plora!» «Crit o confit? Crit o confit? Crit o confit?» «Truco o trato? Truco o trato? Truco o trato?» Fins i tot, els del plurilingüisme amb nivell avançat, anaven atracant el personal, percaçant llepolies, cridant la fórmula anglesa original: «Trick or treat? Trick or treat? Trick or treat?» És a dir: «‘Broma’ o ‘regal’?» Amb el clar sentit de: «Què prefereixes, regalar-nos un dolç o que et fem una broma (és a dir, una malifeta)?»

L’espectacle dels xiquets emocionats —alterats, nerviosos, turbulents—, corrent pels carrers, en estols, iniciant-se dolçament i didàcticament en aquesta indissimulada forma del xantatge, l’amenaça i la coacció, és francament entendridor. «Paga o plora! Paga o plora! Paga o plora!» «Trick or treat! Trick or treat! Trick or treat!» No hi ha dubte, en qualsevol cas, que es tracta d’un costum nou, inesperat, desconcertant, que ha arrelat amb força i que —ai!— ha arribat a la nostra quotidianitat per quedar-se. És just ací, clar, on arranquen els debats: que si veges tu quin trellat, que si la globalització se’ns menjarà pels garrons, que si estem perdent les tradicions, que si forasters vindran que de casa mos trauran, que si mos estan fent americans, que si el món un dia s’acabarà...

Hi ha, fins i tot, qui ho planteja com una dicotomia excloent: Halloween o Tots Sants? I és enmig d’aquest debat que em fa l’efecte que s’ha acabat orquestrant —amb un èxit notable— un estimabilíssim i interessantíssim moviment de reacció que proposa i reivindica, pels camins de la genuïnitat, itineraris alternatius als de la suposada ianquinització associada al fenomen del Halloween. Pensem, sense anar més lluny, en l’espectacular —i recomanabilíssima!— aposta que el Museu Valencià d’Etnologia ha fet en el projecte «Espanta la por. Per Tots Sants, monstres valencians.» O, aquesta segona viscuda en primera persona, la meravella meravellosa —meravellosíssima!— del concert De por, que Dani Miquel i els seus Ma, Me, Mi, Mo Músics van oferir al Palau Altea Centre d’Arts, també dijous, vespra de Tots Sants, just a la mateixa hora en què milers i milers de xiquetes i xiquets valencians assaltaven com posseïts els comerços del país —degudament proveïts de llepolies per a l’ocasió.

És un fet: el nostre és el temps en què hem importat el trick-or-treating anglosaxó. D’acord. Però és també un temps en què comencem a redimir de la desmemòria referents autòctons de l’imaginari valencià tan espectaculars com la Quarantamaula, el Caro, el Butoni, la Bolangera, l’Home dels Nassos, Esclafamuntanyes, el Gegant del Romaní, el Moro Mussa, la Mumerota, la Vella Pinta, la Malhora, la Mala Fortuna, l’Home del Sac, l’Home de la Pansa, els Esquiladers...

—Vine, Joan, que t’he portat una caixeta de caquis de l’Alcúdia —em sorprén l’impensable Dani Miquel quan ens saludem al final del concert, després d’una maratoniana sessió de fotos i dedicatòries de discos, amb centenars de xiquets.

—Xe! Ho dius de veres? Com que una caixa de caquis?

—Sí, home. Sabia que vindries i t’he portat una caixeta de caquis —m’explica—. Ja saps que, a l’Alcúdia, caquis! —somriu, amb l’alegria contagiosa que el caracteritza, a prova de viatges, concerts, fotos, dedicatòries i fatigues—. Per cert... Ara resulta que s’han inventat, allí al meu poble, el Caquiween. Tu què trobes? —planteja, amb somriure irònic, crític i picardiós.

—Que què trobe? Trobe que un bon amic meu, el teatrer Tomàs Mestre, ho encertava de ple quan argumentava, fa un grapat d’anys: «Mira: el dia que els xiquets valencians van deixar de jugar a moros i cristians i van començar a jugar a indis i vaquers, això de la globalització ja havia avançat bona cosa!»

I és que, als meus ulls, el fenomen del Holyween  (com diuen algunes persones majors), no solament és irrefrenable: entra dins de l’ordre lògic de les coses, en un món globalitzat com el nostre. Perquè celebrar la festivitat de Tots Sants amb rialles, bromes, jocs, disfresses, correres, llepolies i xilladisses és una alternativa molt més atractiva i seductora, per a xiqeuts adolescents i joves (i també per als adults!) que el recolliment, el dol, la tristor, el res, l’aflicció, l’atuïment i la penitència. Més encara en un temps com el nostre, feliçment propens al sentit lúdic i a l’hedonisme.

—Els meus fills també celebren Halloween. I no crec que això siga cap pecat, ni que els faça cap mal. Veig que s’ho passen bé i, contra això... Què vols que et diga? Contra això no puc anar! —m’explicava fa quatre o cinc anys, carregat de raó, l’amic Diego Zaragozí—. Tu els has vist, els xiconets i els joves d’ara? Doncs corre, ves i dis-los que no, que res d’ajuntar-se a fer festa: que s’han de quedar a casa resant a les animetes...

Ben mirat, tampoc no és cosa inèdita, en la nostra tradició cultural, això d’aprofitar i celebrar Tots Sants pel cantó de la vida, l’emprenedoria, la joia i el divertiment més que no pel cantó de la mort, la tristesa, l’abúlia i l’encongiment. Pensem, per exemple, en la història i l’esplendor d’un esdeveniment com la Fira de Tots Sants de Cocentaina, que enguany compleix —es diu fàcil!— 673 anys des del dia que el rei Pere el Cerimoniós en va concedir el privilegi de celebració, l’any 1346. Com pocs altres esdeveniments, la Fira de Tots Sants de Cocentaina, exultant de visitants, tractes i transaccions comercials, representa la voluntat popular d’una flamejant vitalitat, coincidint harmònicament amb la festivitat de la mort. 135.935 metres quadrats de superfície ocupada, 750 expositors, 52 milions d’euros en mercaderies, més de mig milió de visitants... Declarada enguany Bé d’Interés Turístic Internacional, la Fira de Tots Sants de Cocentaina —moltíssim més antiga que la paraula Halloween— és en si mateix un exponent insuperable de la compatibilitat de la vida amb la festa dels morts. Fins a l’extrem que, a Cocentaina, s’ha consolidat el costum de membrar els morts no tant l’1 de novembre, dia de Tots Sants, avui, 2 de novembre, Dia de les Ànimes. Com si digueren: «A Cocentaina, en Fira, els morts poden esperar.» Precisament, perquè quan tots celebren la mort, la Fira celebra la vida.

Celebrada expansivament o amb recolliment, Tots Sants, a l’inici de novembre —coincidint amb el temps de la sembra i la mort aparent del camp—, és una festivitat d’àmbit universal consagrada a la memòria dels morts. Tal com sosté l’estudiós Francesc Gisbert, en Màgia per a un poble: «Segons una creença popular que ja compartien celtes i altres pobles antics, el vespre de Tots Sants, les ànimes del Purgatori o del país dels morts tornen, per un dia, a les cases que habitaven. Les portes del Purgatori no són vigilades i les ànimes poden escapolir-se’n. D’ací la temença a caminar per sendes solitàries i topar-se amb una aparició. L’endemà, però, han de regressar al seu estat habitual. Aquelles que hagen rebut el record i les ofrenes dels parents (els ciris, alguna missa...) abandonaran el purgatori i pujaran al cel.» Fe i fet, tal dia com avui, 2 de novembre, diuen a Cocentaina que les ànimes tornen a casa, i que cal deixar-los el llit ben fet perquè reposen i descansen.

En aquest sentit, evoque ara les palometes o mariposes que la meua iaia —sempre vestida de dol— encenia a casa, cada any, per Tots Sants, dins d’una tassa amb aigua i oli. Tantes llumetes com ànimes volíem honrar i memorar en família. I igual que recorde aquelles flames fràgils i misterioses, dansant en la fosca, enmig del respectuós silenci de casa, recorde també que el folklorista Francesc Martínez i Martínez apuntava: «La nit de Tots Sants les barques no ixen a la mar, perquè diuen que es pesquen calaveres».

—Ens prohibien d’anar al cine o eixir a sopar, o ballar, perquè deien que s’apareixien les animetes —m’explica Maria Bolo Martínez, d’Altea—. Però nosaltres eixíem. I anàvem al cine. I, tornant a casa per la sendeta del Blanquinal, quan passàvem per davall d’un garrofer gran que hi havia, Maties la Tarrossa encenia mistos i cridava: «Les animetes, les animetes! Uuuuuuu! No heu fet cas, i les animetes s’apareeeeeeixen!» I, clar, mos cagàvem de por! —continua remembrant, entre rialles.

No. No és cosa només d’ara, que els valencians celebrem i ens debatem entre la vida i la mort alhora, indestriablement, per Tots Sants. Al capdavall la mateixa paraula Halloween, sembla que etimològicament significa, com en la nostra tradició romànica, ‘vigília de Tots Sants’, atés que hallow, en anglés antic significava ‘sant’ o ‘sagrat’, amb un mateix origen que la paraula moderna holy (sembla que l’encerta, la gent major que en comptes de dir Halloween tendeix a pronunciar Holyween!). I, així, és de la combinació escocesa All Hallows' Eve (‘vespra de Tots Sants) —segons diuen— que s’hauria originat el terme Halloween.

Tinc per a mi, en qualsevol cas, que Halloween ha vingut per quedar-se: tant o més que l’imaginari dels indis, els vaquers i el Far West; o que el mateix univers de la Walt Disney. Fins a l’extrem que  em sembla que la qüestió potser no és tant «Halloween or not Halloween», sinó «Tots Sants or not Tots Sants». Això justament pensava, ahir, al cementeri d’Altea, mentre visitava amb els fills les tombes dels meus, i en servava la memòria.

I és que, a partir d’una edat, la vida no és pot ja comprendre sense la mort. I aprenem —i acceptem— que davant la disjuntiva «malifeta o acord» («trick or treat») sempre val més un bon tracte que un mal inopinat. Vull dir: que potser convindria acceptar, si molt convé, l’enjogassament de Halloween, com a ‘vigília de Tots Sants’. Però sense perdre’n el sentit genuí i últim de la celebració vital de Tots Sants, indestriablement unida a la memòria dels morts. No els morts de les pel·lícules, les sèries, les novel·les, els còmics i els dibuixos animats: ni tan sols els morts de la Quarantamaula, el Caro, el Butoni, la Bolangera, l’Home dels Nassos, Esclafamuntanyes, el Gegant del Romaní, el Moro Mussa, la Mumerota, la Vella Pinta, la Malhora, la Mala Fortuna, l’Home del Sac, l’Home de la Pansa i els Esquiladers. Els morts: els propis morts, els morts que som, els nostres morts.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email