Un condensador de paisatges a la Font Roja

ALICANTE. “Lladrits d'un gos a Santa Creu. Espurneig de fogueres prop de Moriles. Xiulant sobre el riu Guadalhorce. El rugit de les onades a Màlaga”. L’artista anglés Richard Long va recórrer durant 21 dies a peu el trajecte entre Ribadesella a Màlaga. Cada dia descrivia sòbriament el so més característic que havia escoltat i la seua ubicació. “Fer fotografies és un format concret: registra un moment, crea una imatge. Però les paraules fan un treball diferent: poden registrar la idea completa d’un passeig”, responia a Ben Tufnell per al llibre Land Art.

Els propers dos anys —fins al 10 de setembre de 2022—si es passeja fins a l’estació científica de la Font Roja, es podrà conéixer la mirada al territori de Richard Long i de casi quaranta artistes i arquitectes més a l’exposició Arquitectura i paisatge: mirades al territori. Comissariada pel professor de Composició Arquitectònica de la UA Carlos Barberá i dissenyada també per Alba María Penalva, Adriana Verdú, Nerea Vera i Ana Vives, “no és una exposició d’arquitectes, sinó de mirades al paisatge”.

“Exposem plantejaments sobre el paisatge de pintores, escultores, performers, músics, cineastes, escriptores, poetesses i arquitectes. Perquè cadascú té la seua pròpia concepció del paisatge. La nostra cultura ens condiciona les diferents maneres que hi ha de vore l’entorn: no trobem la mateixa mirada a un geògraf, una biòloga o una pintora”, assegura Barberá.

“És un treball d’investigació realitzat a la universitat i l’exposició és una manera de divulgar el treball realitzat. Però l’al·lusió a l’arquitectura és només al lloc des d’on es va dissenyar l’exposició —l’Escola Politècnica de la UA— i al lloc on es desenvolupa — l’estació científica de la Font Roja”. Perquè rodejats pels pins i carrasques de l’Alcoià, “l’exposició parteix de la idea que paisatge i arquitectura són condicions contraposades. Mentre una ens apropa al lloc, l’altra ens distància”.

“Mentre l'arquitectura defineix el lloc que toquem i sentim, el paisatge —encara que ens commoga— ens allunya del lloc que veiem". Davant esta dicotomia, l’exposició es pregunta “per què no enfrontar-les i pronunciar-les perquè una explique l'altra? Per què no utilitzar l'arquitectura per definir paisatges?”.

L'exposició està plantejada mitjançant la retroprojecció d’escenes elaborades pels diferents autors, que plantegen la seua visió del paisatge. D’esta manera les persones visitants, depenent de per on caminen es trobaran unes mirades al paisatge. Però serà diferent quan torne altre dia a visitar l'exposició. “No es pot veure tota l'exposició en una visita, ni tan sols en dos o tres vegades. Sempre descobrirà una cosa que no havia vist abans”, conten des de l’equip de disseny. “Són mirades molt diferenciades i fins i tot contraposades. S'ha modificat l'espai expositiu mitjançant els panells, plantejant recorreguts que són aleatoris mitjançant els quals, segons el moment i el recorregut, es voran uns projectes o altres”.

Les projeccions arrepleguen treballs com els de Llorenç Barber, un dels artistes sonors valencians més internacionals. Les composicions de Barber són casi concerts paisatgístics, prenen com a base el tradicional toc de campanes i simultanieja altres sons escampats per les ciutats on toca, com tambors, sirenes, canons, vaixells o focs artificials. Una tècnica que també utilitza l'artista xinés Cai Guo-Qiang, que en 2005 va estrenar a l'IVAM de València una de les seues composicions pirotècniques que modifiquen els horitzons urbans. Una instal·lació de l'arquitecte alacantí Víctor Llanos i una investigació de producció pròpia sobre cl Mas de les Llacunes d’Alcoi complementen este plantejament dicotòmic. Si el paisatge és el resultat de l’observació d’un territori, ara una visita a la Font Roja condensa desenes de visions de tot el món.