X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

SIGUEU BONES I LLEGIU A L’OMBRA

Lectures sota un emparrat: Vargas, Oliver, Bernard, Läckberg i Rothkovic

18/08/2018 - 

ALACANT. Si per estiu entenem tot el camp semàntic ocupat per la llum constant, la lleugeresa en el vestir, les begudes vaporoses i tonificants, com els vermuts, les cerveses, els anissos i les ginebres aromàtiques, si l’estiu és no només una estació astronòmica, sinó l’allargassada dels dies que permet fins i tot a qui treballa: al cambrer de 12 hores diàries, a l’hostessa de cambra que ha de matinar a les 5, a la treballadora de banca o a l’encofrador que sota 45 graus alça el pis que s’ha d’estrenar a l’octubre, en acabar la seua jornada, encara poden gaudir, si els abelleix, d’una estoneta sota l’ombra d’un emparrat, d’una morera, al costat d’una figuera, acompanyats d’una palometa, una orxata, un daikiri, un gintònic o un got d’aigua gelada, les lectures d’estiu són l’acompanyament idoni per abstraure’s de les hores de faena. O almenys és que hauria de ser en una societat amb hàbit lector.

Més optimistes que el fetge de Toni Servillo en La Grande Bellezza, aquí van cinc suggerències per a gustos ben diferents. L’ordre de presentació va me major a menor, de major quantitat de pàgines a menor, una ordenació arbitrària com un altra qualsevol, semblant al moment aquell que, al taulell d’atenció d’una biblioteca, algú demana pel llibre gros aquell de tapes vermelles.

Camilla Läckberg (Fjällbacka, 1974), diuen, és l’autora de novel·la negra escandinava més popular. Atents, en un panorama on hi ha noms com Henning Mankell, Stig Larsson o Jo Nesbø. Tampoc no especifiquen si la més popular a Escandinàvia, a Europa, al món mundial. Ni tampoc què vol dir “popular” en el món de la literatura: la més venuda, la que més ix a la televisió, a la que més selfies li demanen pels carrers. El que sí està clar és que les seues novel·les, des d’aquell La princesa de gel de 2007, fins aquest La Bruixa de 2018, editat per Amsterdam, el segell de ficció de SOM Ara Llibres, en traducció de Marc Delgado. Desena novel·la protagonitzada per l’escriptora, no tenim molt clar si trasumpte de Läckberg, Erika Falk i la seua parella, el comissari Patrick Hedström, ambientades totes elles en la xicoteta ciutat de naixement de l’escriptora, la real i la de ficció, Fjällbacka, a la costa meridional de Suècia. És admirable com una localitat de només 870 habitants pot produir aquesta quantitat de crims i personatges variats. Imagineu 10 thrillers ambientats en el Pueblo Acantilado d’El Campello.

El decurs de la narració torna a mostrars els patrons que s’han convertit en una de les marques de la casa de la narrativa criminal escandinava, a banda dels personatges ciclotímics que alternen depressió i vitalitat a grans dosis, aquesta estructura en forma d’ordit com un teler que va ajuntant diferents fils, en un principi inconnexos, fins que van teixint-se de forma que cada història independent s’entrellaça amb les altres, fins que tot plegat dibuixa un mapa de misèries personals i drames col·lectius. La bruixa mostra en paral·lel tres plànols temporals: la desaparició d’una nena de quatre anys en la mateixa granja que trenta anys enrere s’havia produït una tragèdia semblant, de la qual van ser acusades dues xiquetes de tretze anys que no van arribar a trepitjar la presó per raons d’edat. Entremig, la remor dels temps passats i les llegendes tèrboles que arriben des del segle XVII.

734 pàgines.

Fred Vargas (París, 1957) necessita ja poques presentacions, especialment després de rebre enguany el Premi Princesa de Asturias de les Lletres. L’esquiva Frédérique Audoin-Rouzeau, que va adoptar com a pseudònim el cognom de Vargas en homenatge al personatge d’Ava Gardner a la pel·lícula de Joseph Leo Mankiewicz La Comtessa descalça, va agafar els elements clàssics del whodunit britànic, els orígens de la narrativa criminal d’enigmes, que van encetar Conan Doyle, Wilkie Collins o Agatha Christie, i els va passar pel tamís maigretià, afegint-hi algunes gotes d’angostura social, pròpia també de la narrativa escandinava des dels temps de Sjöwall & Wahlöö, per conformar un producte genuí de filiacions múltiples. El resultat, un personatge per a la posteritat, el comissari Jean-Baptiste Adamsberg, fill dels Pirineus trasplantat a un París que fa seu des de l’estranyesa i la nostàlgia.

Investigador caòtic i intuïtiu, el que l’allunya dels exemples clàssics del Who has done it?, com ara Holmes o Poirot, més obsessiu que el Maigret de Simenon, però igualment preocupat per les pulsions vitals dels seus investigats, arriba amb la seua dotzena peripècia criminal amb Quan surt la reclusa, editada també per Amsterdam en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.

Molt amiga dels llocs lingüístics de tota mena, no és fàcil vessar en una altra llengua els jocs de paraules de Vargas, com ve sap la seua excel·lent traductora al castellà, n’Anne-Hélènne Suárez. En aquest cas el mot reclusa agafa el doble sentit de persona tancada i també la denominació d’una aranya mortífera que esdevé mcguffin de la narració, fent que de vegades, el lector tinga la sensació de que aquesta vegada l’autora francesa ha traspassat algun llindar de la versemblança, una mena de tour de force amb la paciència del lector, del que ix guanyadora, com gairebé sempre. La reclusa és una aranya tímida i solitària, temorosa de l’home, de picada necròtica, però en cap cas mortal… que ja ha matat tres persones al sud de França des que ha començat l’estiu. Si a això afegim l’ànim de revenja i el context de les agressions masclistes i les violacions en grup, tenim una història que ajunta actualitat, tesis i l’efectivitat des les trames criminals.

388 pàgines.

Des de França arriba també la tercera suggerència: Els boscos de Ravelde Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958), escriptor i alt funcionari francés, que ja sabeu que això del funcionariat i l’excel·lència és un dels mites gals més ben fonamentats.

Bernard, autor d’una obra morosa, centrada en els perfils històrics i les biografies novel·lades, amb personatges ben variats, des del gran nom de la chanson Charles Trenet a Comme un enfant (2003), fins a Le Bon Coeur (2018), inspirada en la figura de Joana d’Arc, que l’ha fet finalista del Premi Anaïs Nin, evoca aquí la colpidora experiència humana i musical del compositor Maurice Ravel durant la Gran Guerra, fins arribar al final dels seus dies. Aprofita Bernard una anècdota vital que li és propera, ja que la narració està ambientada en la seua localitat de naixement, aquest Bar-le-Duc que es troba a pocs kilòmetres d’un nom mític, Verdun, escenari principal de la guerra de trinxeres i del desenvolupament de la Primera Guerra Mundial.

Editada per Labreu dins de la seua col·lecció La intrusa, la mateixa que empara la publicació de l’obra del rus exiliat Serguei Dovlàtov, en traducció de Ferran Ràfols Gesa, aquesta nouvelle és com un brou que calfa a poc a poc, amb cada cullerada, de lectura sinuosa i alè trist, tal vegada més com una peça de Chopin que del celebèrrim autor del Bolero, tot i que per moments alterna textos impressionistes amb grotesques pintures d’expressionisme groller. Correcte i mesurat, Michel Bernard ofereix el retrat d’un home sotragat per les circumstàncies històriques que el fan estrany en el seu propi temps, malgrat la seua voluntat de ser útil. El millor, els moments de Ravel al volant de la seua camioneta, camí del front, escoltant la remor constant del combat com si d’una Sonatina es tractés.

128 pàgines.

Agafeu un músic mallorquí amb ganes d’anar de gira, els carrerons com de call jueu dels barris antics de Ciutat de Mallorca, l’horda dels alemanys que capitalitzen l’illa i uns extraterrestres del futur que tot i la seua aparença de marcianitus de tota la vida, menudets i de color verd, es diuen Hans o Günter i parlen en la llengua de Goethe… o de Jürgen Klopp, i que decideixen una colonització massiva, canviant les sinapsis humanes per les de les cabres, antigues pobladores de les terres balears, provocant un holocaust amb cabrum. Amb aquests elements, i potser alguna coseta més, tindreu a les mans el divertiment narratiu que s’ha tret de la màniga en Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974), fundador dels Antònia Font i creador golafre, en Alexandra Schneider und ihr Casiotone, una delirant novel·leta post-apocalíptica, com un Mad Max amb ensiamades, plena d’humor surrealista, editada per L’Altra Editorial.

“No ens senten, ens miren rosegant coses, el tub de l’aspirador; la corda de la persiana. S’han transformat en cabres. Hem de trobar l’antídot, etcétera. Ves a la pàgina 103, en blanc, arrabassa’n un cantó i menja-te’l. Estàs segur que els teus familiars no són cabres? Demà quan et llevis pot ser que tots siguin cabres tret de tu; mossega un tros de fulla; si no estàs infectat notaràs la sensació gens nutritiva de sempre”. Com bé diu el frontispici que encapçala el volum: Aquesta novel·la està basada en fets reals i la història que s’hi explica és certa fins al seu detall més insignificant.

102 pàgines.

Per al final ha quedat la poesia, un gènere que jo mateix no acabe d’entendre com ha aparegut tan poc per aquestes planes. La nit que és dins el dia és el quart volum de poemes que publica Sílvie Rothkovic (Barcelona, 1981), una col·lecció de flaixos amb flaire aforística que esdevenen epifania de la bellesa i el dolor. “No et preguntis pel lloc on vas sinó d’on és que vas escapar”, un vers orfe com un epitafi que ens trasbalsa i obliga a rellegir-lo, per si hem equivocat la nostra dislèxia, per si se’ns ha passat la bellesa del penyasegat des d’on albirem el nostre avenir corrupte. Editat per LaBreu, dins de la seua col·lecció Alabatre, cap en qualsevol butxata, acompanya qualsevol trajecte, il·lumina qualsevol nit.

101 pàgines.

Noticias relacionadas

EL ANAQUEL DE LAS LECTURAS SUBVERSIVAS

Thoreau, Giono y la rebeldía de la vida silvestre

Por  - 

El filósofo norteamericano del XIX, autor de ensayos como "Walden" y "Desobediencia civil" (ambos editados por Errata Naturae), inspiró a pacifistas como Gandhi, anarquistas como Unabomber y novelistas como Henry Miller

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email