Setembre. Ja podem fer salmorra d’olives trencades o si tenim mandra comprar-les al mercat. Potser en uns dies tornaré a trepitjar la platja a darrera hora del dia esperant que la marabunta haja marjat. I mentrestant, la vida benestant continua i de reüll ens mostra altres realitats. Com cada any, en petites dosis, en comptagotes, embarcacions menudes i sense estabilitat arriben a les nostres costes amb migrants i les seues tragèdies personals. Veïns de mar, joves sense res a perdre, que posen en perill la seua vida per intentar a la desesperada aconseguir el somni de prosperar. El Mediterrani i les seues diverses vessants.
No cal anar a l’Estret (de Gibraltar). Ben aprop, a les nostres cales (Xàbia, Campello, Elx, Alacant….) joves algerians fugen de la misèria i d’un present i futur on no troben ni esperen cap oportunitat. I són veïns de mar, no venen de lluny, estan aquí al costat.
Potser algun de vosaltres els ha vist arribar. Morts de fam i por. Mullats. Expectants… Qui sap potser algun d’ells prové d’algun d’aquells moriscos que el 1609 els cristians vam expulsar. Hi ha històries que parlen de famílies que encara guarden les claus de la casa que van haver d’abandonar. A l’interior de la Marina Alta molts pobles van quedar completament despoblats. Al regne de València representaven un terç de la població total.
I jo em pregunte, si el Congrés va aprovar en el seu dia -el 2015- un projecte de llei per nacionalitar aquells sefardites descendents dels jueus que van ser expulsats de la península pels reis Catòlics el 1492, no és de justícia que amb els moriscos es faja també algun tipus de reparació. Van estar fins i tot més anys. I aquí a les nostres terres ens han deixat un vast llegat cultural. Paraules, noms, paisatge i tradició agrícola, herència gastronòmica i mil i un detalls… Moriscos, els valencians oblidats. Molts d’ascendència berber. Assignatura pendent?
I ja posats, que som uns desmemoriats, no s’enrecordéu de com nosaltres també hem patit misèria i fam. De com potser avantpassats nostres van fer servir pasteres per fugir cap a l’Alger i Oran. No fa tant. La relació entre ambdues costes sempre ha estat una constant. Abans però, erem nosaltres els que emigravem cap a allà quan encara era colònia francesa per entre d’altres feines, fer la temporada al camp per recollir l’espart. Exili i migració. Econòmica i política. Totes dues vessants. Una primer i l’altra més tard.
Però bé, encara som a l’estiu i molts diran que aquests temes són massa complexes o complicats. Millor mirar cap a d’altra banda i no confrontar realitats. Com que no toca d’aprop millor no fer cas. Fem com que no existeix i ja està… Llavors, estem en temps de solidaritat amb accions puntuals com les del Open Arms o més aviat, vivim com a privilegiats del primer món, a la zona sud de la zona Nord? Hi ha espai per a la reflexió o del fetge ens ix només bilis contra tot allò que ens provoca incertesa i por?
La immigració, un fenòmen que existeix des dels primers indicis d’evolució. Sense els primers moviments migratoris potser no seriem hui qui som. Quan es va començar a a regular? Per qui i com?
Polítiquejos apart no banalitzem el patiment d’aquestes persones amb històries i famílies al darrere que lluiten i s’enfronten a allò desconegut, deixant-ho tot per tal de cercar un present i un futur millor.
Mentrestant a l’ombra, degustem una talladeta de meló d’alger (del moro) i ens disposem a fer la becadeta de torn després de dinar. Més tard passejadeta a la platja que ja ha haurem fet la digestió.