A València ja fa temps que inventàrem el Mannequin Challenge

VALÈNCIA. Si esteu llegint este article és perquè molt probablement teniu connexió al mòbil, i sou usuaris habituals d’Internet i les xarxes socials. Per tant, també és molt probable que hàgeu vist eixos vídeos que circulen pel Facebook i altres plataformes en els quals la gent està “congelada” com si foren maniquins. És una moda que, com tantes altres, arriba dels Estats Units, la va utilitzar fins i tot Hillary Clinton en campanya, i s’anomena Mannequin Challenge. 

Però això de quedar-se quiet fent l’estàtua no és nou, el que nosaltres podem batejar com “fer el ninot” és més vell que anar a peu. Segurament tots vosaltres heu jugat de xiquets a això de “1,2,3 pollito inglés”, que no era una altra cosa que quedar-te de pedra mentre intentaves avançar fins a la paret. O un altre joc molt més senzill, eixe que consistia a quedar-te mirant una altra persona als ulls, fixament, i el que primer arrancava a riure perdia. Tots hem jugat a ser el ninot molt de temps abans que arribara la moda. Especialment a l’escola, quan la mestra obria la porta i estava tot el món llançant boles de paper i escridassant, en qüestió de segons tots els alumnes es quedaven més estàtics que les Torres de Serrans per alliberar-se d’algun càstig.

Fer el ninot, no fer res, quedar-se congelat és tendència als nostres murs interactius. I nosaltres, que som molt obedients, hem de seguir esta tendència i totes les que ens proposen. Per exemple, la de ser runners (corredors): que s’ha posat tan de moda que al voltant de 19.000 persones ocuparen els carrers de la ciutat de València per recórrer els 42 quilòmetres i pico de la Marató. Almenys esta és una moda sana. O la moda de comprar en el Black Friday, que a priori no té res a vore amb les targetes black, i sí molt a vore amb fer que Amazon i AliExpress siguen més rics encara. 

Perquè ací això del Black Friday està triomfant com la Coca-Cola, que, per cert, és un invent valencià del qual s’apropiaren fa molts anys els americans. Així que este divendres prepareu les carteres i llanceu-vos tots a celebrar les ofertes prenadalenques amb la vostra targeta de crèdit (si és white millor que black), perquè la moda ha arribat per quedar-se. I després feu un mannequin challenge al treball amb els companys, i per a rematar el cap de setmana compreu un titot, farciu-lo d’alguna barreja protocol·lària i celebreu el vostre particular “dia d’acció de gràcies”, ja posats a ser americans, fem-ho tot com cal.

Tal volta sí, tal volta no, però és possible que això de quedar-se ferm, a banda de ser molt militar, siga un paradigma del que està passant al món. Hi ha una frase valenciana que resumix eixe amor perquè les coses no canvien, el “Maredeueta, Maredeueta, que em quede com estic”. I això ho utilitzen alguns que diuen que el canvi climàtic no existix per poder seguir contaminant, o quan altres afirmen que “això s’ha fet sempre igual” per justificar les targetes black. 

O tal volta siga el contrari, i quedar-se quiet en un món que mai para és una manera com qualsevol altra de desconnectar uns minuts de la rutina. De posar-li pausa al ritme imparable de les ciutats, les oficines i els carrers, i deixar la ment en blanc encara que siga una estona. Una revolució minúscula que pretén detindre el ritme vertiginós de les nostres vides. 

Però també pot ser que siga simplement una moda banal, sense cap tipus de reflexió adjacent, un simple entreteniment. Un joc divertit que cal fer en equip i tots units, perquè si un dels participants parpelleja, li fot el vídeo a tots els altres companys. L’èxit o el fracàs no es mesura en el nombre d’hores que han calgut per a rodar el vídeo, es mesura amb el nombre de likes o visualitzacions que haja tingut. Com més reconeixement col·lectiu, més viralitat, més ha triomfat el vídeo. I així és mesura tot, per la repercussió que té, no pel treball que du darrere ni per l’originalitat, ni per la qualitat, simplement es quantifica amb likes. 

Són tantes les coses que passen en este món que mai es para, a excepció de quan juguem al pollito inglés, que normalment no tenim temps de parar-nos a pensar si el que fem està bé o està malament. Desapareix tota la reflexió moral i ens té igual que el que ens diguen siga veritat o siga “postveritat”, la paraula de l’any segons Oxford. Una paraula que ve a significar que ens fan igual els fets, que la veritat és aquella que sentim, independentment de l’objectivitat d’una afirmació. Per exemple, si afirmen uns polítics que les energies renovables són més cares, encara que siga una mentida i es demostre amb dades que són més econòmiques a mitjà i llarg termini, molta gent no s’ho creurà i la seua postveritat serà una altra basada en les seues creences i sentiments arrelats.

 Açò passa per l’abundància d’informació, n’hi ha tanta que és difícil tindre un criteri propi basat en fets, perquè els fets es contradiuen en informacions oposades malintencionades. És tanta la quantitat d’informació, moltes vegades més que tendenciosa directament falsa, que Facebook i Google s’han unit per lluitar contra l’onada d’informacions falses que omplin les nostres xarxes socials i les nostres vides. 

Hi ha tanta informació, tant per llegir, tant per vore a Netflix o HBO, que acabar de llegir un article com este sembla un luxe. Quasi ningú disposa de 5 minuts diaris per a invertir a reflexionar si el que comprem al Black Friday o al supermercat del cantó són articles contaminants, que s’han fabricat amb explotació infantil o si destruïxen els llocs de treball dels nostres veïns. Coses reals que passen en este món i que molts pensen que és una postveritat, un invent per tal que quan anem a Zara tinguem càrrec de consciència. 

Per això vos agraïsc que el temps que tardeu a visionar un vídeo del mannequin challenge, l’hàgeu emprat a llegir esta reflexió. Perquè parar a pensar uns minuts és més necessari que mai. I encara que siga impopular, moltes voltes cal qüestionar-se si comprar productes falsos a AliExpress, mel de romer que prové de la Xina, o espàrrecs del