VALÈNCIA. Hi havia una època en la qual tot eren horts. O, encara més, camps no cultivats, perquè els humans vivíem en coves o en campaments efímers, o això diuen perquè ningú ho ha vist. Bo, eixa època queda molt lluny, si de cas els més antics recorden quan Blasco Ibañez eren camps, com es va desviar el riu Túria, quan Benidorm era una platja tranquil·la amb cases de pescadors o quan la pista de Silla era una nacional per la qual circular era impossible els diumenges de vesprada, com ara però només amb un carril per direcció. Una època en la qual tot eren horts, o això sembla per les frases dels més grans que miren per qualsevol finestra i veuen els fantasmes dels horts ara desapareguts.
A València ciutat, viure a l'altra banda del riu era com anar a viure a una ciutat llunyana i, a la plaça de l'Ajuntament, es podia aparcar el cotxe quan s'anomenava plaça del Generalísimo. Alguns recorden el tramvia que recorria molts carrers cèntrics, el sereno que donava les hores, l'olor de pixum que feien molts carrers (bé, això encara passa) i l'absència d'estrangers als pobles, especialment als pobles d'interior. Es coneix que no regalaven green cards per comprar cases cares, ni hi havia massa indústria d'exportació, ni tampoc teníem poder adquisitiu per a comprar productes falsos en el top manta. Com a molt feien estraperlo en algun mercadet ambulant, com el de la plaça de Sant Sebastià davant del Botànic, on barataven comestibles fora de les cartilles de racionament. Una plaça que ara està convertint-se en zona de vianants o, com diria jo està "vianantant-se», i vorem si planten algun arbre que faça ombra i no quatre palmeres que no aprofiten per a res, segons la teoria de les palmeres de Ferran Torrent.
Però la frase "abans tot açò era horta" no és l'única que heu sentit dir als vostres iaios. Una altra clàssica és "con Franco esto no pasaba", en perfecte castellà. I tenen tota la raó: este article igual no l'haguera publicat amb el dictador encara viu. I els valents que defensen l'horta per evitar que s'enderroquen alqueries centenàries per a canviar-les per asfalt, acabarien tots empresonats, com ara, però sense possibilitat d'eixir. "Se lo tienen merecido, por rojos", una altra frase que heu pogut escoltar a iaios nostàlgics de la dictadura, i a alguns que ara blanquegen aquella època de foscor sense gens de vergonya.
"A cada porc li arriba el seu sant Martí" és altra d'eixes frases que deien uns güelos obsessionats amb la justícia divina, o el que ara s’anomena karma, i per això deien també "quien siembra, recoge". Perquè en l'esforç està la virtut i el treball dignifica... encara que el tema del treball era una miqueta contradictori, "la millor loteria, el treball de cada dia", però "de treballar ningú s'ha fet ric". O eixe consell clàssic "estudia que tindràs el futur assegurat", frase que acompanyaven amb un "eres un privilegiat, jo no vaig poder estudiar i als 8 anys ja estava ajudant a mon pare". Tots sabem que estudiar ens farà més lliures, però que ens garantitza el futur, això ja ha quedat obsolet. Tot i això els més majors encara tenen molta enrònia en què cal estudiar "per no acabar treballant la terra".
Com obsolets ha quedat molts dirigents polítics, fills d'unes altres generacions i habituats a les formes de quan tot eren horts, obsessionats amb què el progrés és el taulell i amb l'excusa de construir, el que fan realment és destruir. Com aquell Palau de Ripalda que algú sense massa llums va decidir tombar, o el palau Reial del qual queden ara només els jardins. Ara el que desapareix a la velocitat de 30 camps de futbol per minut és la nostra biodiversitat, la natura, i en el nostre cas l'horta.
Els llauradors són un patrimoni en perill d'extinció, quasi ningú vol treballar ja la terra, i si no hi ha mans que la cultiven, la terra s'abandona. Tot i això hi ha gent de corbella que no deixa de lluitar i de treballar el camp, per a després adonar-se'n que la collita és paga "misèria i companyia" i no t'has guanyat ni el jornal. Un cercle viciós que provoca a tot el planeta que molta gent abandone la terra per l'asfalt de la ciutat, i s'estime més treballar de qualsevol cosa tancat en una habitació mirant una pantalla, que matinar per anar a treballar a l'aire lliure. Per acabar en molts casos plantant en quatre palets al terrat un hort urbà i així menjar fruita autèntica...
"No hi ha tomaques més bones que les que planta cadascú a sa casa", això també li ho sentit dir jo a alguns iaios que saben molt de la lligona i "raó menegen". I potser ahí està la clau, en el consumidor de la ciutat que viu d'esquena a la realitat de l'horta i que no sap d'on ve el producte que compra. "De fora vindran que de casa ens trauran" he sentit repetir a molts sabuts que no sabien que parlaven de les taronges de Sud-àfrica, els espàrrecs xinesos, el garrofó del Perú, les llimes argentines o les creïlles franceses. Però en una societat de consum els consumidors tenen el poder, i si en compte d'oli de palma que destruïx la selva tropical, triem oli de gira-sol o millor encara d'oliva, doncs en compte de tallar oliveres centenàries les consideraríem patrimoni intocable i riquesa natural, que és el que són.
"Guarda per a quan no hi haja", perquè els iaios ja preveien este sistema de crisi, recuperació, bambolla i crisi. Un sistema que només funciona amb el creixement constant i continu a costa del que siga menester: la salut, el medi ambient, la tradició, la cultura... tot és secundari quan es parla d'economia. Una economia que ens estalvia dos hores de trajecte en tren a Madrid “chachi piruli”, però que fa impossible viatjar a Dénia o Alcoi en tren, i cada dia dóna un pitjor servici de rodalies. Però este és un altre tema i els iaios no tenen frases sobre trens, en qualsevol cas allò de "arrancà de cavall, parà de burro" que es pot aplicar a la situació política actual.
"Tota pedra fa paret" i en este cas són moltes pedres les que s'estan ficant, les que fiquen els jóvens com Greta Thunberg, els activistes que fan visible la destrucció de l'horta i els col·lectius que en compte de mirar cap a altre costat com la majoria dels valencians, lluiten per visibilitzar la destrucció del nostre entorn natural. Un dia arribarà l'hora de retre comptes i la majoria de nosaltres pensarem que haguérem pogut fer més per deixar un món millor. Però cada insult per Twitter, cada arbre tallat, cada abocament incontrolat, cada volta que mirem cap a altre costat, ens allunyem de deixar un món millor per als que vindran. I en este cas els iaios diuen això de "no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta". Potser també és embrutar el fet de construir carreteres o ports innecessaris "si és precís, és precís, sinó cal, a una altra cosa". Però el pragmatisme del llaurador s'ha oblidat en eixos despatxos on els negociants de ciutat miren com repartir-se contractes i no com millorar el benestar d'una societat ofegada en plàstic. Al remat trobaren a faltar les tartanes i els cavalls, al temps.