Abel Soler presenta a Manises un llibre sobre la figura de Joan-Jeroni de Vilaragut

VALÈNCIA. És sabut que en 1410 la dinastia del Casal de Barcelona s’extingí amb la mort sense descendència del rei Martí l’Humà, als 53 anys. També és sabut que un any abans de la seua mort es casà d’urgència amb la noble catalano-valenciana Margarida de Prades, de 20 anys, per tal d’intentar tindre un hereu amb ella, sense èxit. I també és sabut que aquella situació donà pas a un Interregne de dos anys que culminà amb el Compromís de Casp de 1412 i l’entronització d’una nova dinastia, la dels Trastàmara, en la figura del rei Ferran el d’Antequera. Però el que a penes es coneixen són el destí tràgic i els secrets de Margarida de Prades, la darrera reina autòctona de la Corona d’Aragó, que ara l’historiador Abel Soler (Albaida, 1972) ha donat a conéixer en l’obra Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463). El fill secret de la reina Margarida de Prades, que acaba de publicar Llibres de la Drassana. L’autor presentarà el llibre, amb el coeditor Vicent Baydal, este divendres 18 de febrer a les 19 hores en la Casa de Cultura de Manises.

L’historiador ha reconstruït la vida tant de Margarida de Prades (1389-1430) com del seu segon espòs, el noble valencià Joan de Vilaragut (1388-1422), amb qui es casà d’amagat en 1419 al Palau del Real de València, amb la benedicció del bisbe de la diòcesi valentina. Ho van fer en secret precisament per tal que ella no perdera la condició de reina viuda i el dret a les rendes reials que això comportava, la qual cosa no va evitar que, d’una banda, es quedara embarassada de seguida i, d’una altra banda, acabara perdent el favor del nou monarca, Alfons el Magnànim, i el matrimoni s’arruïnara per complet i haguera de refugiar-se al monestir barcelonés de Valldonzella, regit per una tia de Margarida. Allà va morir de pesta l’esmentat Joan de Vilaragut, deixant un fill orfe, Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463), que la reina viuda no volgué reconéixer mai i donà a criar a una altra família, fent que l’ingressaren en 1428 en el monestir de Santes Creus, on professà com a monjo.

Amb tot, en 1438, quan Joan-Jeroni tenia 17 anys, l’abat del monestir li revelà en el llit de mort que era fill d’un noble i de la reina viuda (que ja era morta), per la qual cosa tres anys després, en complir la majoria d’edat de l’època, es deslliurà de l’hàbit de monjo i abandonà Santes Creus, buscant els familiars de son pare al Regne de València. Així va ser com entre 1441 i 1463 va adquirir la condició de cavaller i es va instal·lar al territori valencià amb el llinatge dels Vilaragut, posseïdors de les importants senyories d’Albaida i d’Olocau. El llibre resseguix, doncs, les aventures de Joan-Jeroni de Vilaragut en un context en el qual la seua família havia perdut el favor reial (perquè havien sigut els líders dels contraris als Trastàmara durant l’Interregne de 1410-1412) i contra el qual va lluitar tota la seua vida. Es va casar amb una rica rendista, Isabel Pérez, i va adquirir la senyoria de Massalavés, però es va arruïnar en l’intent de ser senyor de vassalls i va acabar endinsant-se en l’espiral de bregues, raptes, deutes i proxenetisme que envoltava els mateixos Vilaragut.

De fet, va morir a Gàtova en 1463, als 41 anys, després d’un enfrontament amb els veïns de Sogorb, tot tractant de defensar els drets de pastura dels vassalls musulmans dels Vilaragut, procedents de la vall d’Olocau. Segons apunta Soler, «la trajectòria de Joan-Jeroni de Vilaragut, el fill secret de la reina Margarida de Prades, a banda de la seua història novel·lesca, representa la crisi de la cavalleria que estaven vivint molts altres personatges de la València del Segle d’Or, com Ausias March o Joanot Martorell». No debades, aquell període és també reconstruït en la nova obra de l’historiador, de vora 500 pàgines, que, a més a més, inclou la transcripció d’un procés judicial inèdit provinent de l'Arxiu dels Vilaragut de Mallorca, que relata el casament secret de sa mare, i les lletres de batalla que Vilaragut va intercanviar amb el noble Joan de Vilanova, després d’haver segrestat la seua cunyada Elionor.