Al sol que més escalfa

VALÈNCIA. Hi ha gent que sap adular sense cap escrúpol, que supera amb escreix el grau de donar sabó. Tant li fan els efectes i les conseqüències que a llarg o a curtíssim termini tinga aquest verb transitiu tan afalagador. Aquells que fan la rosca, i renten la cara sense memòria, no volen recordar que el seu “ensabonat del moment” en un passat no llunyà el titllaven d’impresentable. Són persones que varien d’opinió, uns giracamises que ara, perquè puntua, reivindiquen sense escrúpols i sense fiabilitat el que abans ni consideraven. Fins i tot, amb el “nou govern”, fan servir una llengua que mai no han volgut reivindicar. Els sociolingüistes també poden analitzar aquests elements nouvinguts. A més, aquests pretensiosos que alcen el diapasó tenen la sort de cara. I per què? Perquè se’ls camufla el llautó amb l’entrada en escena d’individus ensinistrats per llepar el cul amb ganes (sé que no és massa elegant començar un escrit amb aquesta imatge una mica bròfega). Aquests personatges són coneguts amb el nom de “pilotes”, els nous protagonistes del panorama politicosocial-cultureta que vivim. Les intencions són evidents: fer caixa, omplir el rebost i maquillar les inseguretats amb un ego sobresaturat. És el que millor fan els uns i els altres, pilotes i afalagats.

Fer la pilota per clavar mossegada està a l’ordre del dia. Es coneix que aquesta expressió, fer la pilota, s’emprava en alguns ambients on la prostitució rondava pels carrers. Sembla que les  meuques eren conegudes amb l’apel·latiu de “pilotes”. Fa anys vaig llegir, no recorde on, el perquè de la utilització del terme: les prostitutes adulaven els potencials puters, fent-los el cul gros. Feien la pilota amb un simulacre d’amor on tot era fingit per tal d’acontentar el client, incitar-lo a repetir l’experiència i guanyar uns calerons. “Ser un pilota” té a veure amb aquesta antiga intenció d’afalagar algú i sortir-ne beneficiat. Afegiré que la polisèmica paraula, pilota, mai no passa de moda. Sempre hi surten perfils sibil·lins en tots els àmbits d’aquesta societat tan afeblida. Els macarrons continuen existint de moltes maneres. La prostitució persisteix amb “disfresses” actualitzades i al natural. Conviu i sobreviu entre proxenetes i màfies que fan negoci a costa de moltes dones sotmeses, incitades amb falses promeses i afalacs. L’explotació, l’extorsió i el tràfic de persones poc ha canviat al llarg dels temps. Un horror en dansa que gela la sang, que no té ni fre ni aturador malgrat les controvèrsies i reivindicacions d’uns drets inqüestionables. 

El món hipòcrita que fingeix bondat ha estigmatitzat la prostitució més que aquells que la busquen i la practiquen. Si aparquem la moralitat simplista i falsa sempre han existit bagasses, homes i dones, de totes les classes i condicions. Explotació i degradació? Organitzacions criminals? Massa discussions maquiavèl·liques al voltant d’aquest negoci que ve de lluny, de segles i segles. Les meretrius pilotes, cortesanes de luxe, (i supose que també algun baró amb el beneplàcit reial) han conviscut amb les monarquies al llarg de la història; gairebé sempre eren al pack amb la seua particular manera de fer la gara-gara al rei. Al segle XXI tenim pilotes experts i expertes en fer la cort, en passar la mà per l’esquena entre ideologies diverses. Sovint les “cortesanes” i els “cortesans” aconsegueixen una categoria social insòlita plasmada en paper cuixé i als mitjans de públic massiu. Ara aixequen la polseguera uns altres arquetips i criteris a l’hora de fer la rosca, una altra predisposició a fer de pilota a tot drap. I és que la necessitat de treure nyapa, bona cosa de profit, sempre juga a una lliga especial. 

Pilotes i “golejades” on calga, sense ser un llepafils ni filar prim. La “carambola” cal assegurar-la tant sí com no. Garantir-la a tot preu amb jugades aparentment inofensives, dissimulades amb molta xamba i carantoines. Al “trinquet” o al “carrer” de la vida els ensabonadors colpegen directament amb la mà i amb el que calga, buscant com i de quina manera llançar la pilotada. Ensopeguem amb llepaires i adulats perquè la dreta i l’esquerra, tant fa la ideologia,  també s’adoben amb magarrufes previsibles disposades a actuar i treure’n partit. La finalitat és fer arribar al camp de l’afalagat les intencions hipòcrites i aconseguir qui sap quants favoritismes. Cal complaure l’oïda emmascarant el propòsit, donar una ditada de mel, potenciant fer capot. 

Els espècimens que viuen en companyia de la vanitat i de la inseguretat de les persones es belluguen a la perfecció, ni fets a mida. Els pilotes són un clàssic. La seua vida transcorre tirant floretes in saecula saeculorum, exaltant a tot preu. Uns artistes de fer la puta i la Ramoneta, de buscar l’ascens amb astúcia, de trobar una poltrona a mida i tamborets per als col·legues. Aquests llops amb pell d’ovella no valoren el risc de caure en desgràcia ni de posar-se en evidència. Són uns experts en tota mena de tàctiques,  força necessàries, per rutllar sense discussions, per fer pujar l’ego al seu particular càsting d’afalagats. La societat conviu ensabonada amb incombustibles falaguers que pugen l’autoestima perquè la inseguretat no és valenta i contamina de dilluns a diumenge. Els engalipadors fan riure de tan patètics. Quina és la paradoxa? Que augmenten a bon ritme i surten com a bolets. I és que la nostra civilització, probablement, necessita i promou aquest col·lectiu pilota. Grimpaires interessats sense escrúpols, aduladors, llepaculs... fan punts als nostres dies. Al remat, aquestes estratègies marquen el pas d’un hàbitat ferit amb falsedat i desenganys. La sinceritat sembla un impossible. Entre nosaltres fan via els manipuladors d’elogis.

Sort que vaguem entre bona gent, però convivim també amb impostors, narcisistes, egòlatres, immorals... Som susceptibles de creure en la decència de les persones sabent que la ingenuïtat ben vulnerable cohabita amb nosaltres. Diuen que l’ofici més antic del món és la prostitució. Fals, gran errada una mica misògina. Tot mentida podrida. Ja hem descobert el pastís: l’ofici més vell del món és el de pilota.