Va ser un dilluns. El dilluns 26 de març de 2007, per ser exactes. Ens vam citar a les nou i mitja del matí, a l’escola del CRA L’Encantada, de Planes. Carlos Caballer, un d’aquells mestres modèlics i impagables que hem tingut al nostre país, m’havia invitat a conéixer personalment les xiquetes i els xiquets de «La Classe dels Pirates», de 6 o 7 anys, amb qui, durant alguns dies, havia mantingut això que se’n diu «una correspondència escolar». Sembla que, guiats pels seus mestres, les criatures havien localitzat i havien treballat a classe el passatge d’un llibre meu en què parlava de la llegenda de la famosa Encantada de Planes que dona nom al barranc i al centre educatiu del poble. I Carlos Caballer, després d’haver propiciat el breu intercanvi epistolar, havia organitzat una trobada amb «aquell escriptor de la Universitat d’Alacant que parlava de l’Encantada» al mateix poble de Planes. Amb un format molt especial: una excursió amb totes les xiquetes i tots els xiquets del col·legi al mateix barranc de l’Encantada, perquè foren ells mateixos qui em presentaren l’habitat del llegendari personatge.
Va ser un dia màgic. Per això no el podré oblidar mai. Amb els cotxes dels mestres, de les mares i dels pares de l’alumnat ens vam apropar fins al gorg del Salt. Havia plogut i el paratge feia olor de terra humida. Rentats per l’aigua de la primavera acabada d’estrenar, els arbres, els arbust i les herbes se’ns oferien frescs, nets, incitants. Barranc avall, vam fer una excursió preciosa fins a l’Estret, passant per la vora del toll del Blavet i vorejant el Molí Mató o Molí de l’Encantada. Oliveres, cirers, xops, carrasques, llorers, caquiers, nesprers i pins semblaven donar la benvinguda a tota aquella riallera colla de xiquetes i xiquets que em va acompanyar per tot aquell espai màgic on vivia l’Encantada: la seua Encantada. Perquè —no ho he dit— part de la gràcia del projecte educatiu que estaven duent a terme en aquell CRA L’Encantada era que, entre totes i tots, havien decidit apadrinar l’Encantada amb el compromís d’estudiar-la, donar-la a conéixer, protegir-la, preservar-la, promocionar-la i estimar-la.
El temps, ennuvolat i inestable, va voler respectar aquell 26 de març la il·lusió que tots —mestres, alumnes i jo mateix— teníem en aquella excursió. I, durant unes hores, vam poder ser feliços festejant la fantasia de tan suggeridor paratge. «Si et va bé l’horari, pots vindre a dinar al nostre menjador escolar, que també és especial», m’havia oferit Carlos. I, en efecte, també era especial: perquè consistia, senzillament, en el fet que els únics tres alumnes que feien servir durant aquell curs escolar el servei del menjador escolar baixaven acompanyats pels mestres fins a un bar familiar del poble on generosament els donaven de menjar. Fins allí vam baixar, en efecte, els mestres i jo, en haver tornat al col·legi després de l’excursió. I encara recorde vivíssimament —riu-te’n, tu, de la magdalena de Proust sucada en te!— la meravella del plat de calent que ens hi van escudellar (un blat picat que hauria de ser declarat patrimoni gastronòmic de la humanitat!) i la sabor inenarrable de les botifarres seques —amb ceba, una mica picants— que ens van oferir com a aperitiu i que igualment eren una veritable obra d’art.
Per completar el dia, després de dinar vam tornar al col·legi i vam dedicar la sessió de la vesprada —hi havia en aquell temps encara horari escolar partit— a continuar festejant la fantasia per mitjà d’una sessió de contacontes a partir de les Rondalles valencianes d’Enric Valor. I val a dir que la fascinació reflectida en els rostres de les criatures no es podia pagar amb diners...
Fa més de dèsset anys d’aquell dia. I encara el recorde moment per moment: com si fora ahir mateix. Tant és així que encara ara em sembla sentir sobre la pell la brisa que inopinadament es va moure de vesprada, quan després del ritual dels comiats vaig decidir fer una picardia i tornar jo tot sol al gorg del Salt, que és on diuen que s’apareix la llegendària Encantada, per fer fotografies i assaborir la bellesa del paratge amb el benefici inefable d’una absoluta la solitud. Hi insistisc: mai no en podré oblidar l’instant. Perquè, en l’admiració del gorg del Salt —el Gordo en Sal, que en vaig sentir dir a Planes—, ja quasi entre dos clarors, el ventet que feia bressolar les branques dels arbres se’m va entrar de sobte esquena endins. Un formigueig estrany em va córrer de dalt a baix la columna vertebral i la pell se’m va esborronar tota, des dels peus fins al cap. Una idea pueril em va vindre inevitablement al cap:
—Tu ves fent broma, Joan: ves fent broma amb tot això de l’etnopoètica, que ara mateix se t’apareix ací de veritat l’Encantada —lluminosa, imponent, màgica, vestida de blanc— i et cagues damunt de por!
Vaig pujar els setanta-sis escalons de la sendeta empinada que em separava del cotxe, m’hi vaig refugiar dins, vaig tancar la porta, vaig arrancar el motor, vaig desembragar i, pel camí sense asfaltar que voreja el barranc del Llombo, vaig trobar finalment la manera d’eixir a la carretera de la Vall de Gallinera per a tornar a casa. Això sí: després d’haver comprovat, a frec de pell, la vella consigna teòrica que un dia havia sentit formular en un congrés sobre «Llegendes i paisatges»: «Hi ha llocs que mereixen una llegenda...»
Certament. «Hi ha llocs que mereixen una llegenda.» I el barranc de l’Encantada de Planes n’és un. He perdut el compte de les voltes que hi he tornat després, al gorg del Salt, per retrobar l’Encantada que un dia em va entrar dins del cos, esquena endins. I em va recórrer de dalt a baix la columna vertebral i em va amerar per sempre la pell. Allí l’he trobada, infal·liblement, cada vegada que hi he tornat: en la misteriosa bellesa del paisatge; en els colors, les formes i els moviments de l’aigua; i en el record de les rialles i els somriures de les xiquets i els xiquets de l’escola del CRA L’Encantada de Planes que un dia la van voler apadrinar juntament amb Carlos Caballer i tots els altres mestres del poble.
Si ara evoque el barranc de l’Encantada de Planes i aquell remot dia amb «La Classe dels Pirates» és perquè aquesta setmana de calor canicular ens ha empomat per sorpresa la notícia de la mort —el passat dimecres, 17 de juliol— d’Alfons Llorenç, el gran homenot de Planes. M’he emocionat com una criatura quan, per exemple, en l’obituari que li dedicava ahir en La Veu del País Valencià el poeta Manel Rodríguez-Castelló, he pogut llegir: «L’home elegant malgrat els revessos de la fortuna i els desenganys, l’home cordial i bonhomiós, enraonador i lúcid, íntegre en la seua humanitat, proper i senzill, el referent i company de lluites i esperances es presentarà avui de vint-i-un botons a les portes del cel amb la feina complida. I l’hi franquejaran el pas.»
No es pot dir d’una manera més justa. Perquè Alfons, com se sap, va ser un dels intel·lectuals essencials en el difícil camí des del franquisme fins a la consecució de l’autonomia valenciana. Es podria dir que, des del seu càrrec com a cap del Gabinet de Premsa del Consell Preautonòmic del País Valencià, va ser una peça clau al servei del president Josep Lluís Albinyana en la il·lusió de construir el nou país lliure, autònom, democràtic i culte que tantíssimes persones de bé es van atrevir a somniar dignament —i que només parcialment va poder ser. Alcalde de Planes entre 1991 i 1999, periodista clau per a les primeres emissions televisives en vernacle des dels serveis territorials de TVE a València allà per l’any 1976, i assessor cultural de mil i una comissions i projectes, Alfons Llorenç era un home erudit i bonhomiós, especialment sensible en temes de cultura popular. Seus són, entre molts altres treballs, guions per a la televisió i per al cinema sobre els itineraris de la conquesta del rei Jaume I (1976), el Sexenni de Morella (1982), la ciutat d’Alcoi (1984), el Túria de Bofill (1985), la Costa Blanca (1985) o la Festa d’Elx (1986); també un llibre de referència inexcusable en matèria de cultura religiosa tradicional, El sant del dia (Bullent, 2011) (sobre el qual li agradava de dir que era un llibre en què pretenia «tornar al poble, al nostre poble, una bona part del que m’ha donat»); i una monografia preciosa sobre l’imaginari de Sant Vicent Ferrer a València, il·lustrat amb fotografies espectaculars de Mateo Gamón, Camins i petjades. La València de sant Vicent Ferrer (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2020).
Sí. Alfons Llorenç ha estat un dels grans homenots del periodisme, de la política i de la cultura valenciana contemporània. Per això m’ha desconcertat i m’ha sensibilitzat d’una manera especial el text publicat despús-ahir en xarxes socials pel periodista i gestor cultural de l’Olleria Pep Albinyana, que deia literalment així:
«Assegut davant la tele, mire les notícies d’À Punt. Espere que s’acaben per si encara ho arreglen, però...
»Ahir no van dir ni parauleta de la mort d’Alfons Llorenç. Tampoc en les notícies de la nit, quan sí que van fer referència a la defunció de l’escriptora Rosa Regàs. Aquest matí, en l’informatiu radiofònic de les 8 no n’hi ha hagut tampoc cap referència (no sé si en el programa posterior se n’ha parlat, però en les notícies no n’han dit res).
»Ara, el noticiari que ha dedicat minuts i minuts a la calor amb informacions repetides i a fets diversos, encara no ha tingut un moment per a l’homenot.
»Arriben els esports...
»No pot ser un error. Qui n’és responsable?»
Corprén que algú com Alfons Llorenç, que solia parlar dels riscos del memoricidi en el marc de la història valenciana contemporània, en siga, ara que ha faltat, una víctima tan directa i escandalosa. Si la mort i la vida d’una personalitat com Alfons Llorenç no són notícia per a À Punt... Uf! Bona nit cresol! Apaga i anem! L’assumpte —ai!— mereixeria una anàlisi en profunditat: un article com cal. Però ara que acaba de faltar el gran homenot de Planes crec que no és moment d’això, sinó de retre-li homenatge i d’agrair-li els resultats del seu fecund compromís cívic. Vull dir: que em resistisc a assumir la seua pèrdua amb un doble mal gust de boca. I vull, per això, reproduir ací el comentari tendre i sentit que també ha volgut publicar en xarxes socials una jove veïna del poble d’Alfons, i que m’ha arribat a la pantalla del mòbil compartit, precisament, pel mestre Carlos Caballer. Li diuen Yolanda PN, a l’autora del text. I, segons el seu perfil en xarxes, ha estudiat Història de l’Art a Múrcia i ara mateix té 23 joveníssims anys.
Ha escrit la preciositat següent en el seu mur de Facebook, aquests dies que el poble de Planes ha plorat i ha acomiadat el seu fill il·lustre:
«“No t’han parit per a dormir: / et pariren per a vetlar / en la llarga nit del teu poble. / Tu seràs la paraula viva, / la paraula viva i amarga. / Ja no existiran les paraules, / sinó l’home assumint la pena / del seu poble, i és un silenci.”
»Grans paraules d'un gran poeta com Estellés que s’al·leguen a Alfons, un home que va viure per i per al seu poble, un home que va tindre la paraula compromís tatuada als seus pensaments. Un gran germà, un gran amic, un gran company de xarrades llargues, interessants i profundes. Tota l’estima que t’emportes i tota la pèrdua que ens deixes a nosaltres...
»Tots els records que abastes en les nostres memòries i cors. Ja estàs amb Don Juan, ja passes a cuidar i vetlar per tots nosaltres; gràcies per tant, per ajudar, estimar, apreciar i viure; gràcies per ser gran referent de coneixement i saviesa i gràcies per formar part de les nostres vides.
»“Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble.”
»Per sempre, descansa en pau.
Llegint les sentides paraules de la jove Yolanda PN, de sobte se m’ha encés una llum. «Oooooostres!» Aquesta jove, nascuda al novembre de l’any 2000, devia tenir al març de 2007 —són faves comptades!— poc més de sis anys. «Perfectament podria ser una d’aquelles xiquetes de la “Classe dels Pirates”! Una d’aquelles criatures del CRA L’Encantada que al seu dia va assumir l’envit d’apadrinar —estudiar, donar a conéixer, protegir, preservar, promocionar i estimar— la bella, rica, màgica, misteriosa, inaprehensible Encantada de la llegenda, gràcies a la iniciativa del modèlic i impagable mestre Carlos Caballer, que per això en replica el missatge... «Era aquesta Yolanda PN que ara agraeix amb el cor i la memòria l’ajuda l’estima, l’afecte i la vitalitat d’Alfons Llorenç una de les criatures dolcíssimes de sis o set anys que, entre riures i somriures, em va portar a conéixer el paratge on viu l’Encantada aquell 26 de març de l’any 2007?»
No ho sé. No ho puc saber. Només sé que encerta plenament ara, la jove Yolanda PN, al·ludint els cèlebres versos de «Propietats de la pena» d’Estellés per a honorar la trajectòria vital i la memòria pòstuma de tot un homenot com Alfons Llorenç. I que —isca o no isca el fet en les notícies d’À Punt— és cert i segur que la pròxima volta que tornaré a visitar soliuament l’Encantada de Planes, si el vent del Comtat em torna a entrar per l’esquena —i em provoca aquell formigueig esborronador per tota la columna i tota la pell— sabré que és ella, l’Encantada, qui ha vingut a trobar-me. Lluminosa, imponent, màgica, vestida de blanc. I que és feta amb la generositat, la saviesa, la humanitat, la meravella i la discreció d’un home com Alfons Llorenç, que va saber assumir la veu del seu poble. I amb els somriures de totes els mestres Carlos i totes les criatures Yolandes que al seu moment la van saber fer seua, aquesta veu. I que hi van apadrinar la fantasia.
Gràcies per la consciència, gràcies per ser poble. Descansa en pau —efectivament—, per sempre, Alfons Llorenç.
