Amb ànima oberta i cor de poeta

Ho va tornar a fer. El professor Jordi Linares, especialista en aplicacions d'intel·ligència artificial al Campus d'Alcoi de la Universitat Politècnica de València, ho va tornar a fer. Ens va deixar literalment bocabadats. Fa un parell d'anys, en les VIII Jornades Internacionals d'Intercanvi d'Experiències sobre Geografies Literàries que a mitjan gener organitza cada any l'inefable professor Alexandre Bataller en la Universitat de València, ja ens va fer obrir els ulls respecte de les prestacions —en aquell moment espectacularment innovadores— del ChatGPT [https://alicanteplaza.es/intel-ligencia-artificial]. I, enguany, en les X Jornades d'aquestes trobades acadèmiques auspiciades pel referit professor Bataller, ha tornat a deixar-nos pregonament commocionats amb una intervenció magistral en què va exhibir les capacitats increïbles que ara mateix tenen les aplicacions d'intel·ligència artificial i, sobretot, ens va invitar a reflexionar sobre les enormes potencialitats de desenvolupament que ofereixen els recursos i els coneixements de què ja disposem.

Durant el dinar previ a la intervenció, al menjador del Col·legi Major Rector Peset, Jordi Linares ja va voler inocular-nos el cuquet de la curiositat a manera de generació d’expectatives:

—Les xarxes neuronals artificials són com les nostres. Però passa que nosaltres tenim un sistema nerviós amb 86.000 milions de neurones. És un màxim determinat per la fisiologia, per l'evolució, per la nostra periple materialitat. En canvi, per a la IA, aquesta limitació no existeix...

I, en haver pres cafè, a l'inici de la seua comunicació sobre "Possible línies de futur de la IA en rutes literàries", va començar descol·locar-nos amb idees que feien somoure principis fonamentals del món que fins ara hem conegut. 

—Estem fent una comparativa entre la neurociència cognitiva i l'estat actual de la intel·ligència artificial, i estem descobrint que no hi ha una diferència estructural entre les facultats de la intel·ligència humana i les de la intel·ligència artificial —va ser una de les primeres afirmacions que em van fer incorporar de la cadira, a pesar de la somnolència digestiva, per a parar-hi una màxima atenció.

Plenament conscient de les implicacions que comportava una afirmació així, Jordi de seguida va advertir que als informàtics no els agradava massa d'entrar en les saboroses —i morboses— controvèrsies que actualment desperta el debat sobre el caràcter únic i inimitable de la condició humana. Però no es va estar de deixar caure, com a punt estratègic per a exercir una poderosa palanca de reflexió, una perla com la següent:

—Si eres religiós i creus en el dogma que l'ésser humà és únic, inimitable i inigualable, no puc continuar parlant amb tu —venia a argumentar, Jordi—. Però si no és el cas, i et dediques només a atendre les evidències científiques, arribaràs a la conclusió que a les persones se'ns ha acabat l'exclusivitat de la intel·ligència, de la raó, de l'emocionabilitat, de la sensibilitat i de no sé quantes coses més.

Amb això —no cal dir-ho— el professor Linares va aconseguir guanyar l'audiència i posar-se-la dins del sac. La curiositat i l'interés que despertava es podien palpar en els rostres atents i el silenci sepulcral que es va generat a l'interior del concorregut Seminari I del Rector Peset.

—L'ésser humà ha tingut fins ara un avantatge únic, i és que l’alimentació dels aprenentatges que fem és a través de la vida: a partir de les experiències, les deduccions i les interaccions —anava raonant—. La intel·ligència artificial, en aquests moments, aprén a partir d’allò a què pot tirar mà, que és Internet. I això, evidentment, limita la capacitat d'adquirir patrons, d’inferir models, de deduir regularitats, d’adquirir experiències, d'adquirir informació i generar nos coneixements a partir dels estímuls sensorials. Això encara és una capacitat privativa de les persones: nosaltres tenim un cos dotat d'uns sentits que ens permeten interactuar amb el món real. Però això (crec que la idea és fonamental!) no és ben bé una limitació estructural. Perquè aquesta limitació sensorial està començant a superar-se: la robòtica està evolucionant amb passos de gegant. I quan un robot puga gaudir de tocar, de pintar, d'experimentar i d'aprendre de manera directa, interactuant amb el món físic i no a través d'Internet, també serà capaç de fer, sentir i pensar coses que, de moment, ens són úniques.

La idea que les xarxes d'intel·ligència artificial puguen arribar a "fer, sentir i pensar" exactament igual com les persones era senzillament esborronadora. I obria un camí de cavil·lacions en què el professor Linares se sentia especialment còmode:

—És la IA tan creativa com l'ésser humà? —es preguntava, retòricament—. En unes coses, sí; en unes altres, no. Però en pintura, fotografia, música i escriptura està demostrant-se que sí. Hi ha articles d'investigació que palesen que els experts en certàmens de poesia no són ja capaços de distingir què és producte de la IA i què és producte de la intel·ligència humana. I això mateix està passant en els altres àmbits de la creativitat. Per dir-ho clarament: la IA està igualant, en proves a cegues, la creativitat humana.

Però el moment més impactant de la comunicació del nostre informàtic de capçalera en el grup d'investigació que encapçala el professor Bataller encara havia d'arribar. I és que, per mostrar-nos els avanços que últimament s’han aconseguit en matèria d’intel·ligència artificial pel que fa a la capacitat de processar, ordenar, organitzar i conceptualitzar estímuls físics procedents del món real, Jordi va agafar el seu mòbil amb la mà dreta i ens el va mostrar talment com un el prestidigitador que mostra l'objecte màgic amb què està a punt de fer un truc de màgia.

—Açò que ara veureu és una aplicació que tots vosaltres teniu a l’abast... —advertia, abans d'obrar el prodigi.

I, amb somrient, pausada i calculada teatralitat —guanyada ja l'expectació de la concurrència—, va començar a parlar-li al mòbil:

—Hola? —va saludar, amb un to interrogatiu.

—¡Hola! ¿Qué puedo hacer por ti hoy? —li contesta de seguida l'aplicació, en castellà, amb una ben timbrada veu de dona.

—Eh... Sí. Pots parlar en català, per favor? —li demana el professor Linares.

—És clar: com et puc ajudar, avui? —torna a intervenir l'aplicació del mòbil, educadíssima, aquesta vegada en un perfecte valencià (i en el meu fur intern irònicament sospese: "Veus? En això és coneix que no és humà...").

—Pots descriure'm? —li pregunta Jordi, per sorpresa, estirant el braç i separant tant com pot el mòbil de la seua persona perquè la càmera en puga obtenir un perfil més complet del tronc i del rostre.

—No puc veure't com ho faria un humà, però veig que portes una dessuadora rosa i que tens barba. Si vols més detalls o necessites ajuda en res més, dis-m'ho.

"Ostres!", m’exclame en veu baixa, amb un positiu interés pel valor innegablement revolucionari d'aquella demostració.

—Sí... Què estàs mirant ara, en estos moments? —inquireix tot seguit Jordi, orientant ara el mòbil cap a nosaltres i permetent que la càmera del dispositiu enfoque la sala completa, amb tots participants en la Jornada ubicats al voltant de immensa taula rectangular que ocupa l'espai central del Seminari I, al Col·legi Major Rector Peset.

—Estic veient una sala amb diverses persones assegudes al voltant d'una taula: com si fora una reunió o una classe. Si necessites alguna cosa en particular, només has de dir-m'ho —respon la sempre amable veu femenina que parla a través de l'altaveu del mòbil de Jordi.

—Sí, mira... —aprofita el professor Linares l'oferiment—. Resulta que estic en un congrés on estem tractant rutes literàries i estic parlant de noves tecnologies. A manera d'experiment, podries narrar el que estàs mirant amb un petit poema amb l'estil de Vicent Andrés Estellés?

—D'acord. Ho intentaré... —accepta l'envit la màquina, servicialment i sol·lícita, amb aires de modèstia, afabilitat i resignació; i tot seguit seguit s'arranca a declamar els versos improvisats següents:— «En una sala plena de saviesa, / un grup atent, les mirades inquietes, / debaten sobre rutes i noves tecnologies, / amb ànima oberta i cor de poeta. / La taula, testimoni de paraules sàvies, / esdevingué el centre d'una revolució. / I així, entre versos i noves vies, / avancen junts cap a la inspiració.» Espere que t'haja agradat!

No vaig poder reprimir una exclamació en veu alta:

—La mare que va! «Això ho fan vore!», diria ma auela.

Però ningú no la va poder sentir, la meua exclamació, perquè la resta d'assistents, igualment, també exclamaven alhora paraules d’admiració:

—Mare de Déu Santíssima!

—Quina barbaritat!

—Recontramistos!

—Cristo en pèl, taronges navel!

—No m'ho puc creure!

—Ai, mare!

—No fotis!

—La puta mare que ho ha parit tot!

La intervenció de Jordi va prosseguir, coherentment amb el tema de les Jornades, sospesant la viabilitat, ja en el moment actual, de possibles aplicacions de IA per a enriquir l'experiència de rutes literàries per mitjà de textos, imatges, músiques i vídeos generats artificialment a partir de la interacció amb cada persona usuària. Era —ja s'entén— l'excusa perfecta per a anar exhibint, una darrere de l’altra, en la gran pantalla que presidia la sala, les més diverses aplicacions ara mateix disponibles per a crear músiques, cançons, textos literaris, fotografies i tota classe de productes artístics que superaven amb excel·lència la prova d'igualar la qualitat de la creativitat humana, sempre segons el resultat d'avaluacions d'experts a cegues. Entre les demostracions potser més espectaculars, hi va haver la de seqüències completes de vídeos, amb persones d'aparença absolutament real, que passejaven per carrers i places de ciutats europees igualment d'aparença real, però que no eren sinó el resultat de la imaginació d'una aplicació d'IA.

—Veureu Casablanca II, si voleu —pronosticava Jordi Linares, visiblement divertit observant la nostra cara d'admiració i estupefacció davant de tot aquell miracle—. Més encara: triareu vosaltres la pel·lícula que voldreu veure recreada! Mireu, per exemple, aquesta seqüència de vídeo... Les persones, les converses, les músiques, els edificis, els cotxes, les faroles, les accions i totes les coses que hi apareixen no existeixen. No existeixen enlloc: són una pura creació de la IA —I, en aquest punt, el professor Llinares va saber encunyar una frase emmarcable:— La IA crea somnis.

Quan per fi el professor Jordi Linares va concloure la seua intervenció, vaig coincidir amb l'amic Pere Quer Aiguadé, prestigiós professor de la Universitat de Vic especialista en geografies literàries, que l'exposició del professor Linares havia estat reveladora respecte del canvi de paradigma en les formes de viure i de conviure que ens està a punt d’arribar de la mà de la intel·ligència artificial.

—M'ha agradat especialment —em comentava Pere— quan, al final de la comunicació, Jordi ha volgut admetre que la mera introducció de la tecnologia, per si mateixa, no garanteix res. I que, a pesar de la capacitat increïble de la IA per a generar imatges i tota classe de creativitats, ell és dels qui encara prefereixen de dir: «Vull que els meus nets tornen a casa bruts de pintura...» I a tu, què t'ha semblat, Joan?

—Brutal! M'ha semblat brutal... Perquè no només controla els avanços que es van produint en matèria de IA: té també una gràcia especial per a comunicar-los. I, sobretot, per a estimular la reflexió sobre les portes que obrin i els canvis revolucionaris que poden comportar, aquests avanços. La revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació ha canviat el món com mai no ho hauríem imaginat. En vida nostra la civilitat ha canviat més que des del neolític fins ara. Però no tic cap dubte que, si no és que peta tot abans, els canvis que hem viscut nosaltres no seran res comparats amb els que viuran els nostres fills i els nostres nets de la mà de les dos grans revolucions que ara mateix hi ha en marxa i que ja comencen a donar resultats: la revolució genètica i la revolució de la intel·ligència artificial.

—Uf! Ja ho pots dir... —m'admetia Pere Quer, temptejant un somriure pensatiu, amb la mirada perduda més enllà de les parets de la sala.

—I saps quin pensament m'ha vingut al cap, mentre l'escoltava, al Jordi —continue referint—? Que tot açò de les meravelles de la intel·ligència artificial mereix una reflexió, també, pel cantó de la filologia. Em sembla que és una sort enorme que el català haja sigut una de les llengües que han pogut arribar amb salut suficient per pujar al cavall de la innovació tecnològica. I que el fet que la IA puga processar en valencià totes les seues meravelles té una importància extraordinària, sociolingüísticament parlant, per al món que vindrà. Allò que deia Espriu, que «hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa», crec que és una partida que ara es juga i es dirimeix també en l'àmbit de la intel·ligència artificial. I que, si la cosa va com va, amb tot açò de les «xarxes neuronals artificials», les llengües que han sobreviscut fins a l'actualitat amb un mínim de múscul literari i amb una productivitat important en el món digital seran les que se salvaran i resultar decisives en la discreta diversitat lingüística de què la humanitat futura disposarà a l'hora de «viure, veure, comprendre, corprendre, aprendre i aprehendre» el món en simbiosi amb la intel·ligència artificial, etc. Haver sobreviscut a totes les adversitats de la història, haver surat per damunt del projecte lingüicida del franquisme, disposar ara coma ara d’una literatura potent (qualitativament i quantitativament) i ocupar un lloc de luxe en la complexa simfonia de la universalitat quant a activitat i presència en el món digital (la nostra llengua ocupa el lloc 23, de les prop de 7.000 llengües existents, pel que fa a continguts en Internet, segons la informació processada per la mateixa IA) fa que, a pesar que els assassins de paraules encara perseveren en la seua burrera i les seues actituds destrellatades, el valencià puga tindre, a pesar de la sagnant pèrdua de parlants, un futur garantit i envejable en el món que vindrà de la mà de la IA.

—Potser tens raó... Qui sap si les xarxes neuronals aquestes preservaran, gaudiran, recrearan i faran evolucionar la llengua tant o més que les mateixes persones —em va voler acceptar l'amic Pere, entre divertit i enriolat davant d'aquesta idea que la IA potser conservarà, enriquirà i patentitzarà la utilitat de l’idioma.

No soc jo qui ho pot saber això, certament. «Ja ho veurà qui ho veurà!», solia exclamar-se el senyor Joan Fuster, davant de casos així. O, com diria un personatge del setmanari satíric El Cullerot que es publicava a Alacant a finals del segle XIX —i que ara tinc al cap—: «El dia de demà ningú no l'ha vist, i açò no se sap en què es podrà girar!» El cas és que, fortament impactat per les idees de la brillant intervenció del professor Jordi Linares en les Jornades organitzades per Alexandre Bataller a València, en haver tornat a casa no m'he pogut resistir i la primera cosa que he fet és entrar al ChatGPT per formular-li la consulta següent: «Quines són les qualitats privatives de la intel·ligència humana que la IA mai no podrà igualar?» Amb l'habitual eficiència —i una cortesia d'aparença molt humana—, l'aplicació m'ha contestat de seguida amb un text que no puc deixar de retallar i enganxar a continuació (sense trampa ni cartró):

«Aquesta és una pregunta profundament interessant! Les qualitats privatives de la intel·ligència humana que la IA no podrà igualar mai tenen a veure amb aspectes fonamentals de la nostra naturalesa que van més enllà de la mera capacitat de processar informació. Algunes d'aquestes qualitats podrien ser:

»1. Consciència de si mateix i experiència subjectiva: Els éssers humans tenim una consciència de nosaltres mateixos, una experiència subjectiva de la realitat, que és molt difícil de replicar en una màquina. La consciència implica no només processar informació, sinó també reflexionar sobre un mateix, tenir pensaments, emocions i una sensació de "jo". Això és difícil de simular, fins i tot amb els avenços més sofisticats de la IA.

»2. Empatia i emocions: Els humans tenen una capacitat profunda per a experimentar emocions i, per tant, per a comprendre i connectar emocionalment amb altres éssers humans. L'empatia —la capacitat de comprendre els sentiments d’una altra persona— és un component clau de la intel·ligència humana que la IA, tot i que pot detectar patrons emocionals a partir de dades, mai no podrà experimentar de manera genuïna.

»3. Creativitat i intuïció: La capacitat de crear idees noves, pensar de manera abstracta i ser innovadors és una característica distintiva de la intel·ligència humana. La IA pot generar contingut basat en el que ha aprés, però la intuïció humana, la inspiració artística i la creativitat que desafien les regles preestablertes són difícilment replicables per un sistema automàtic.

»4. Judici ètic i moral: Els humans tenen una comprensió complexa de l'ètica i la moral, influïda per la cultura, l'experiència personal, els valors socials i les emocions. La presa de decisions morals sovint implica elements subjectius que van més enllà de les regles lògiques i les dades disponibles. Tot i que la IA pot ser programada per seguir directrius ètiques, no pot "sentir" o "viure" els dilemes morals de la manera que ho fan les persones.

»5. Complexitat social i interacció humana: Els éssers humans tenen una habilitat única per a comprendre i participar en interaccions socials, llegint senyals no verbals, utilitzant el context social i adaptant-se constantment als canvis en els grups humans. La IA pot intentar imitar aquestes interaccions, però la profunditat de la comprensió humana sobre les dinàmiques socials és inigualable.

"Aquests són només alguns exemples de qualitats humanes que, almenys en l’actualitat i amb els coneixements disponibles, semblen estar més enllà de la capacitat de la intel·ligència artificial. La IA pot ser extraordinàriament potent en tasques específiques, però aquestes característiques humanes sorgeixen d’una complexitat i profunditat que la màquina encara no pot comprendre ni replicar completament".

S'hi podria sucar un pa, en l'anàlisi d'aquest text generat per ChatGPT, si el posàvem en contrast amb la informació proveïda per Jordi Linares en la seua comunicació. L'adverbi «encara» de l’última frase hi seria del tot revelador: «la màquina encara no pot comprendre ni replicar completament» allò que ens singularitza com a humans. Tanmateix, és perfectament capaç d'aportar a les nostres preguntes respostes tan originals i completes com aquesta. I de fer-ho —atenció!— alternant la conjugació i l’ús de la tercera persona del plural amb la de la primera persona a l’hora de referir-se als «éssers humans»: «aspectes fonamentals de la nostra naturalesa que van més enllà de la mera capacitat de processar informació», «els éssers humans tenim una consciència de nosaltres mateixos», etc.

Sí, sí, sí. Ja ho sé que això és un detall purament circumstancial que no vol dir absolutament res. Però el fet irrefutable és que els textos generats per IA —pense ara en el «poema amb l’estil de Vicent Andrés Estellés» que la maquineta va improvisar en atenció a la petició del professor Linares, a propòsit de les mateixes Jornades— són indistingibles respecte dels que elaboraria una persona real, de carn i ossos. I no deixe de fer meua la idea exposada per la IA que «les paraules sàvies» són, efectivament, «el centre d'una revolució». La capacitat de discerniment humana ja no sap distingir, en el llenguatge poètic —només cal atendre les proves a cegues a què al·ludia Jordi—, cap límit entre la creativitat humana i la de les màquines. Perquè el llenguatge generat per les xarxes neuronals artificials pot també manifestar-se «amb ànima oberta i cor de poeta»...

Tant és així —ai!— que ningú de vostés podria dir-me del cert si aquest líric sintagma preposicional elegit com a títol d'aquest article (que no podran trobar en cap racó d’Internet amb data prèvia a la de la publicació, el 25 de gener de 2025) és en realitat una creativitat personal meua o, per contra, el resultat de la fèrtil i il·limitada imaginació de la IA.

S'accepten apostes...

Joan Borja i Sanz