Andreu Sevilla: "En el rebuig hi ha humanitat, i és el que m’interessa"

VALÈNCIA. Andreu Sevilla (Conca, 1963) ha rebut el Premi Lletraferit de Novel·la 2022 (compartit amb Purificación Mascarell) en un moment molt significatiu: just quan estava deixant d’escriure narrativa. Després de sis llibres (dos de poesia) autoeditats, aquest llicenciat en Literatura Espanyola i professor de Valencià reconeix que no tenia molta esperança en el futur. Fins ara. L’obra amb la que ha guanyat, Els inútils (Drassana, 2022), ens situa a finals del 1950, quan el règim franquista es proposa traslladar al Valle de los Caídos (voluntàriament o a la força) víctimes dels dos bàndols de la Guerra Civil. Una novel·la de carretera plena de personatges tan miserables com commovedors que coneixem ara més a fons de la mà de l'autor. 

-Com has rebut el Premi Lletraferit de Novel·la 2022?
-El premi l’he rebut en un any difícil per a mi. En un moment clau. De fet, estava deixant d’escriure narrativa. M’ha vingut bé perquè t’anima a continuar, és el meu quart llibre de narrativa en valencià, i tots els anteriors estan autoeditats. Havia tingut cert ressò en un grup de gent, però és la primera volta que he publicat en una editorial en el circuit normal, i tot el que m’està venint és nou: presentacions, estar en contacte amb escriptors que admire... Un fenomen nou per a mi. Estic com un xiquet amb sabates noves. 

A banda, el premi té molt de prestigi literari per aquelles persones que l’han guanyat abans, i especialment per l’èxit de Rafa Lahuerta. És el premi que molta gent vol guanyar. N'hi ha d'altres que tenen 20, 25 o 30 anys d’antiguitat, però potser no tenen tant de ressò mediàtic (o això em sembla) o prestigi en tan poc de temps com el Premi Lletraferit. 

-La teua carrera literària, a més, ha sigut prou tardana, per què?
-Jo era el típic escriptor que no escrivia. Una figura que pots considerar patètica perquè vol escriure tota la vida, però alguna cosa li ho impedeix. Es fa tan perfeccionista i autocrític que a les tres línies ja ha tirat el paper perquè et sembla que no és l’obra que hauries d’escriure. Vaig començar prou tard. La primera obra que vaig publicar, en 2010, la vaig començar a escriure als 38 anys. Ha sigut una cosa tardana per eixa espècie d’autocrítica exacerbada que tenim alguna gent. 

I també per no trobar el mètode. Volia tindre-ho tot pensat: la primera línia, tot el que passaria, tots els personatges i com acabaria. I vaig descobrir un dia que això també em tallava un poc les ales. Vaig canviar de mètode. Sobre un punt de partida vaig decidir, en lloc de tindre-ho tot pensat, buscar la història. No improvisar, però sí deixar-te dur pels personatges, per la història... I encara que pots tenir algunes imatges o idees clares (perquè sobre el no-res no pots escriure), buscar la història poquet a poquet. Un tòpic, però no deixa de ser de veres: deixar que els personatges s’apoderen de la història, o del que vols dir. I eixe mètode sí que va servir com a manera de canalitzar per fi la meua creativitat, que estava perduda, i m’estava amargant per dins. En certa manera, és el que ha passat en Els inútils.

-De fet, Els inútils és una novel·la molt coral, no?
-Coral en el sentit de molts personatges, sí. Però la veu cantant, en realitat, la porta el personatge de Jaume Estruch, que jo no tenia previst que fora així en realitat, i que apareix a les 30 pàgines en una història secundària. I se m’apoderà amb una força tal que, al final, pràcticament la novel·la és seua, sense pal·liatius. Eixes coses, com descobrir personatges misteriosos, em motiva molt a l'hora d'escriure. Els personatges, alguns no prevists, et duen a territoris on no pensaves anar. Per a mi escriure és descobrir, i és el que em motiva a posar-me dos o tres hores en l’ordinador. La poesia és diferent, però escriure novel·la és estar picant pedra diàriament dos o tres hores mínim. 

-Com va sorgir una història com la d’Els inútils?
-La història va sorgir d’una notícia que vaig llegir en un diari antic, o en un llibre d’història, no ho recorde bé. Contava que per a celebrar els 20 anys de la fi de la guerra, es va decidir que el Valle de los Caídos es convertira en un monument de la reconciliació nacional: la guerra s‘ha acabat, tapem tot allò i Espanya començarà a ser un país on tots tenim cabuda. Es va demanar que dugueren morts de la guerra dels dos bàndols, tant republicans (els perdedors) com franquistes, molts a la força. I això no era fàcil de fer. Ahí va nàixer la història d’un pare i un fill que volen guanyar-se la vida transportant morts al Valle de los Caídos com a punt de partida. El que passa és que una cosa és la primera idea, però després sorgeixen personatges, històries secundàries... coses no previstes que van teixint el text i et duen a un lloc on no esperaves estar. Una cosa molt curiosa. 

Després, havia una altra idea que em venia per via familiar. Recorde que el meu iaio em contava històries de la guerra i gent republicana (i republicana convençuda), que contaven històries heroiques de la guerra, però a l’hora de la veritat havien fet tot el possible per no anar-hi. I això em pareixia curiós. Tenien el relat mític de la guerra contra el feixisme, però “jo no hi vaig anar”. O em contaven històries directament inventades. 

La ficció no deixa de ser una invenció i pareix que la gent vol contar-te la seua història, que no és exactament de veres, però t’ho conten amb una heroïcitat increïble. Sempre havia volgut analitzar això. I justament Els inútils em permetia fer-ho. El llibre planteja que tots els personatges volen contar la seua història, i no saps fins a quin punt estan dient la veritat o no. Em fascina això. 

-Qui són (sense fer spoilers) els “inútils” que presentes al llibre, aquests personatges tan particulars?
-Els inútils són absolutament tots els personatges. Tots tenen alguna tara. Alguns inclús se’n riuen, del tema. A mi em pareix que en el rebuig hi ha humanitat, i és el que m’interessa. Emocionar amb la humanitat de personatges que estan exclosos de tot. Humanitat en el sentit de persones que viuen, senten... i sobretot en el punt en què ocorre la novel·la, en el 1959, en un moment en què es vol enterrar tot el que havia passat en la guerra, i enterrar coses que estaven encara en carn viva. 

-Quin moment viu la literatura en valencià ara mateix?
-Pel que fa a recepció del públic, sí que és de veres que si parlem de novel·la estan apareixent llibres molt significatius. Inclús es parla de l’aportació valenciana a la novel·la catalana dels últims 10 o 20 anys. Veig que el nivell de la literatura valenciana, en general, ha pujat molt. La gent llig més. El fenomen Noruega, per exemple. El llibre és molt bo, però si la gent no llegira en valencià possiblement no hauria tingut l’èxit que ha tingut, és a dir, necessitava un públic preexistent i disposat a convertir en un llibre molt venut una novel·la tan excel·lent. En eixe sentit, estem en un bon moment.

Un altre tema és el que diu l’enquesta de l’ús del valencià, que evidencia que està disminuint de manera alarmant. Tots estem preocupats, perquè la llengua no es manté de la bona literatura només, o de la lectura, sinó per l’ús diari que en fem, per la gent que la parla. Eixe contrast és curiós. El mateix Carles Fenollosa, que ha publicat un llibre, Irreductibles, també amb Drassana, planteja això: podem tindre una literatura excel·lent, però si perdem el carrer el futur és bastant negre.