VALÈNCIA. El mateix António Lobo Antunes ha contat que va decidir ser escriptor quan només tenia 7 anys. I que eixa decisió va ser proclamada solemnement dins del cercle familiar i rebuda entre les habituals mostres d’escepticisme i estranyesa. Les raons d’eixa incredulitat eren dobles, perquè, per una banda, era massa jove qui eixa ferma voluntat mostrava i, per l’altra, perquè ho feia al si d’un entorn allunyat de qualsevol feblesa artística o literària.
Nascut al barri lisboeta de Benfica el primer dia deL setembre de 1942, la seua era una família que pertanyia a eixe espai tan mixt com privilegiat que pot situar-se entre l’alta burgesia urbana i la vella aristocràcia del país. Dins d’una nissaga on sovintejaven els metges, son pare va ser un molt important neuròleg i professor universitari de reconeguts mèrits, i la part del llinatge nobiliari encara exhibia els sempre dubtosos profits del seu besavi, el vescomte de Nazaré.
Tot i aquella precoç vocació determinant per convertir-se en escriptor, el pes difícilment evitable de les tradicions de la tribu es deixarà sentir en forma d’estudis en la Facultat de Medicina de la Universitat de Lisboa, on acabarà per llicenciar-se com a psiquiatre. Però en 1970, ben poc després d’haver iniciat la pràctica efectiva de la professió, serà cridat a files per l’exèrcit portugués i destinat a Angola com a metge militar. Eren els anys més àlgids de la guerra per la independència que lliuraven els natius africans i les restes de l’imperi colonial que Portugal encara mantenia de manera agònica.
Eixa experiència constituirà un dels elements que de manera principal marcarà la personalitat de Lobo Antunes. Serien només vint-i set mesos en la part est d’Angola entre el fragor i les misèries de la guerra, entre abusos incomptables, sang i corrupció, però eixos poc més de dos anys es gravaran a foc en la seua ànima i el reflex fidel i alhora deformat dels episodis viscuts es traslladarà –de manera més o menys evident però presentíssima– a la seua producció literària amb una concurrència que podem definir com omnipresent, i que li proporcionarà les matèries primeres a partir de les quals sorgiran tota una sèrie de temàtiques fixes en forma d’obsessions: la bogeria, la mort, les moltes classes d’exterminis, la crueltat humana o els maleficis de qualsevol règim totalitari (molt concretats en els de la dictadura que llavors sotmetia i desballestava Portugal, el seu país).
Tornat d’Àfrica, i més enllà de les cartes que va dirigir a la seua dona durant l’estada (arreplegades anys després per les seues filles i que poden considerar-se d’alguna manera el seu primer llibre), es reincorporarà a la seua teòrica activitat principal com a psiquiatre amb una certa normalitat. Però aquell volcà que Lobo Antunes portava dins i que pugnava per eixir no tardaria a fer-ho. Són els anys –relatat per companys de l’hospital on treballava– en els quals es podia vore el jove doctor escrivint frenèticament entre consulta i consulta, en intervals arrancats a les guàrdies, a mà i en blocs de fulls amb la capçalera de l’hospital. Una grafomania compulsiva i furtiva que tindrà com a fruit la seua primera novel·la: Memória de Elefante (1979). Publicat en els anys de la dolça ressaca posterior a la Revolució dels Clavells, i més enllà dels molts mèrits que el llibre acumula, és una novel·la que va beneficiar-se de l’expectació amb què tot un país esperava una nova literatura com una forma de redempció de tants anys amargs. De fet, l’èxit impressionant de Memória de Elefante serà només l’avantsala del que es dispensarà a la seua segona obra publicada en aquell mateix any (encara que havia estat escrita amb anterioritat), Os cus de Judas, on relatava part de les seues experiències de la guerra d’Angola i que en a penes unes setmanes vengué més de 600.000 exemplars. Tot això en un Portugal que, en 1979, no arribava als deu milions d’habitants.
Eixe espectacular binomi amb què es va presentar literàriament li permeté consagrar-se com un dels més audaços i interessants narradors del panorama contemporani portugués i europeu, cavall del qual ja no baixaria mai en les més de trenta obres que amb el temps va escriure. I amb el mèrit afegit de tractar-se, en la gran majoria del conjunt, d’una literatura d’alta volada, amb un ús i abús (gloriós abús) del monòleg interior, a vegades creuat entre diferents personatges, de resultat sempre brillant, però d’una certa dificultat, i que convertix l’ascensió de la lectura en un plaer –més gratificant encara d’allò habitual– en acostar-se al resultat final.
L’esplendor de Portugal (Proa, 1999) és un dels llibres principals en la producció d’António Lobo Antunes, i la ironia del títol (un vers de l’himne nacional portugués) retrata en realitat una fastuosa i fangosa història de brutal decadència. Per mitjà de quatre veus (les de una mare i els seus tres fills, cadascú acaçat per una miserabilitat tan diferent com definitòria), el narrador relata el final d’una nissaga de supervivents (les generacions tercera i quarta, concretament) d’una família de colons portuguesos.
Aparentment rics de la molt relativa manera en què ho eren aquells que havien de deixar la metròpoli en busca de millor fortuna (“perquè acceptàrem el desterrament a l’Àfrica només per complir amb menys humiliació i menys vergonya penitències (…) amb l’esperança que moriríem de les pestes de la selva o ens mataríem entre nosaltres com animals i obligant-nos a enriquir-nos amb percentatges i impostos”, els quatre constituïxen un manat de personatges obsessionats amb un passat inesborrable ple d’atrocitats comeses o presenciades, i per als quals davant d’eixes omnipresents visions o records de poc servix la tornada a Lisboa dels tres fills, els intents de normalitat, desenrotllats parcialment i evocats des de les hores prèvies a la nit de Nadal de 1995.
Eixes quatre veus complementàries reconstruïxen a ràfegues el puzle de les seues vides i les de les dos anteriors generacions, l’aventura colonial portuguesa i els seus inacabables excessos, o els espants d’una guerra insuportable, i tot es fa des d’un aparent desorde de veus entrecreuades però que transmet perfectament i a parts iguals sordideses i decadències, el marasme d’unes vides marcades per una injustícia inicial i constitutiva i per la pròpia naturalesa de la condició humana. Un exorcisme o un ajust de comptes literari que Lobo Antunes, amb la forma d’una dolorosa i magistral dissecció, alça a la condició de causa general contra el colonialisme i contra la part més fosca d’un esplendor imperial que en realitat mai no va existir.