GRUPO PLAZA

VA COM VA    / OPINIÓN

Apujar-se al carro

29/09/2021 - 

La setmana passada la ministra Maria Jesús Montero va comparéixer al Congrés dels Diputats a petició de Compromís. La seua actitud en la reunió amb la Plataforma per un Finançament Just a juliol havia encés totes les alarmes. Els comentaris lamentables de Nadia Calviño fa poques setmanes a València havien tirat més sal a la ferida: la condescendència i un tuf a menyspreu cap als problemes dels valencians dominaven el discurs del govern espanyol. Això va provocar estupor generalitzat, a més d’indignació en molts de nosaltres, incomoditat manifesta en altres perquè els seus els deixaven als peus dels cavalls, mentre uns quants es van fer els ofesos cínicament.

En la compareixença de dimecres la ministra Montero va fer un gir evident en el to i el contingut. A banda d’afirmar que compliria l’acord assolit amb Joan Baldoví perquè es presente una proposta de nou sistema de finançament, va reconéixer la situació insostenible que genera als serveis públics valencians l’infrafinançament i, per primera volta, va posar damunt la taula el debat sobre la possible compensació del deute adquirit per la Generalitat per la insuficiència financera. Cert és que no va concretar massa coses, però lluny queda el posat aquell de mestra que tracta als valencians com a xiquets remugons que volen gelat de vainilla perquè no els agrada el xocolate.

Alguna cosa es mou. No sabem on arribarà, però set anys després de caducar el sistema de finançament autonòmic la maquinària estatal comença a assumir que alguna cosa haurà de fer. I arribats a este punt ara tot el món vol apujar-se al carro. Si em perdonen l’expressió, ara el canvi del sistema de finançament és com els donettes: apareixen els amics per totes bandes.

Baldoví recordava fa poc en una entrevista que ja en 1991 la Unitat del Poble Valencià, la principal matriu -no l’única, però sí la principal- del que ara és Compromís, reclamava un finançament just per al País Valencià. A principis dels noranta, amb Joan Lerma i Felipe González acomodats, ja no arribava per a pagar els serveis públics que prestava la Generalitat. Algun vell rocker de l’actual Consell ja circulava pel món.

Però no cal anar tan lluny: en 2014, quan va caducar l’actual sistema, només Compromís es va esforçar per posar el tema damunt la taula. La resposta, el silenci més absolut, a Madrid i a València. Amb el primer Botànic i l’entrada al govern de Compromís el tema pren posicions en l’agenda política i social valenciana i es construeixen grans consensos que reben la ignorància, quan no la burla, per part del PP i el ministre Cristóbal Montoro. Malgrat els esforços, amb manifestació unitària inclosa a València, Espanya i el seu bipartidisme continuen sense voler escoltar. Tampoc les sucursals valencianes tenen massa èxit en fer-los moure, en el cas que ho estigueren intentant, cosa que no és del tot segura.

Ve la moció de censura que fa a Pedro Sánchez president. Compromís torna a posar damunt la taula la reforma del sistema de finançament a Madrid i tracta de mantindre la tensió al País Valencià, on ara alguns es comencen a despistar perquè tenen cares conegudes al Consell de Ministres. Arriba el cicle electoral de 2019 i en la negociació del segon Botànic és de nou Compromís qui vetla perquè el nivell d’exigència de l’agenda reivindicativa valenciana davant el govern espanyol no s’intente aigualir.

En l’altra negociació important de 2019, la de la investidura de Pedro Sánchez, és únicament i exclusiva Joan Baldoví i Compromís qui posen la reforma del sistema de finançament i la compensació transitòria com a premisses indispensables, elements que es comencen a vore reflectit en el primer pressupost. Arriba la pandèmia i cal seguir vigilant pels criteris de repartiment dels fons Covid, que en un primer terme són clarament perjudicials per als valencians. En aquell moment complicat, Compromís decideix votar en contra de la proposta del govern espanyol de repartiment de fons i pròrroga de mesures. És una decisió contundent que es pren tot sabent que tindrà una reacció furibunda i interessada per part d’alguns que ara s’acosten als donettes. Però la discriminació en el repartiment i la insuportable condescendència de la ministra Montero en aquell moment cap a les reivindicacions del poble valencià no deixen altra opció que, malgrat saber que anava a pedregar uns quants dies, votar en contra i dir que ja n’hi havia prou. Aquell vot en contra va suposar un punt d’inflexió, com s’ha vist en el temps. Un any i poc després, la mateixa ministra ha afirmat que presentarà una proposta en novembre “como me comprometí con el señor Baldoví”.

Ara és fàcil fer-se fotos i signar declaracions grandiloqüents en gires internacionals. Tota pedra fa paret, benvingut siga. Però en els moments més desagraïts en el que s’havien de prendre decisions difícils només se sentia a Madrid la veu de Compromís. El silenci sepulcral dels altres diputats i diputades valencians ha segut, en ocasions, dolorós. Què fàcil era fer-se la foto a València i quanta covardia hi havia a Madrid. Els consensos a les Corts eren gratis, però només Joan Baldoví hi ha posat la cara al Congrés, a risc d’acabar ferit. Els altres, muts. En el cas del PP un silenci que demostra el seu cinisme sense límits d’anar per la vida de salvadors de la pàtria quan fa no tant feien de llepa-botes de Montoro, genuflexió que compartien els diputats valencians de Ciudadanos que li aprovaven els comptes.

No sabem com acabarà el procés de reforma, ni tan sols sabem com serà la proposta de novembre. Els antecedents no conviden a l’optimisme, precisament. Arribats a este punt, com quede el nou sistema de finançament no depén de la voluntat de Compromís, ni tan sols de la voluntat dels cinc milions de valencians. El que sabem és que en els mesos o anys que venen l’esquerra valencianista farà el mateix que ha fet sempre: persistir en la defensa dels interessos del poble valencià, assumint els riscos que toquen i no baixant la cara davant de Madrid. Esperem que la soledat de Baldoví siga cosa del passat ara que pareix que altres s’apugen al carro, però el que mai canviarà és que en els moments difícils hi haurà qui posarà la cara pels valencians i valencianes mentre altres s’amaguen. En 1991, en 2021 o quan siga.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme