VALÈNCIA. Quan els germans Rosaleny reberen l’encàrrec de la Casa dels Estels, el 2020, només feia tres anys que havien fundat Endalt des del seu punt base a Albal (l’Horta Nord). El projecte els arribà “tan sols tres anys després d’embarcar-nos en Endalt. Just estàvem acabant les obres de la Casa del Calvari, al centre històric d’Alcàsser. Ens vam prendre aquell projecte com tota una declaració d’intencions on sentíem la necessitat de plasmar eixa forma de respecte i d’estima cap a l’arquitectura vernacla dels nostres pobles.”

Aquella obra, de fet, es convertí en una mena de far: “Vam portar Maite i Pilar, que es plantejaven comprar una casa d’allò més humil a Albal, a vore com avançaven les obres a Alcàsser. Ho van veure clar. Van formalitzar la compra d’eixa casa i vam començar amb el projecte.” Un projecte que arribava amb llibertat formal però amb límits molt clars: “Teníem carta blanca, amb un condicionant econòmic i només dos requisits: llum i accessibilitat. Les propietàries confiaven per complet en les nostres propostes… La casa del Calvari era la seua referència.”

La casa de planta baixa

Els germans Rosaleny treballen en un territori de tipologies molt definides, cases humils que comparteixen una mateixa estructura bàsica. “Intervindre en esta tipologia de cases és sempre un repte. Són cases que guarden un mateix patró, amb molt poques variants. Potser això és un dels trets característics més importants de l’arquitectura que vertebra els pobles de les comarques que envolten València.”

Davant d’eixa aparença de repetició, el seu mètode no consisteix a imposar formes noves, sinó a llegir amb atenció el que ja existeix: “Hem de respectar l’essència de la casa. Eixa essència no és només formal, respectant les façanes, la geometria i les estratègies volumètriques que ens ajuden a relacionar-nos amb l’entorn, sinó també l’essència que parla de les formes de vida, dels costums, de l’ús que fem dels espais.” Per això, des del principi, situen el cor de la vida mediterrània: “el pati, la cuina… són espais en què compartim la nostra forma de ser mediterrània.”

El procés no respon a un gran gest sinó a una artesania de microdecisions: “La forma d’intervindre en estes cases, que formen part del nostre patrimoni vernacle, no passa tant per tindre idees potents… estos projectes es resolen a partir de cadascuna de les xicotetes decisions… quin material podem reaprofitar i quin és el seu nou lloc.” Cada fragment té significat i es converteix en brúixola: “un paviment hidràulic recuperat que ens ajuda a decidir els colors… una rajola recuperada de la coberta que passa a formar part del paviment del pati…”

La saviesa de les coses menudes

La Casa dels Estels va revelar tot un món ocult sota la pols del temps. “Una de les coses més boniques de la primera visita a una casa que rehabilitarem és descobrir tot allò que conserva. Sovint són cases que han estat tancades durant dècades i es troben paralitzades en el temps. Ens sentim intrusos en un espai que no ens pertany i del qual no volem tocar res.”

La recuperació de materials no és un gest estètic, sinó un acte cultural: “No podem entendre la intervenció en un edifici existent sense recuperar i reinterpretar materials, elements arquitectònics, mobiliari, tècniques constructives, usos, espais…” En aquesta casa, a més, l’element recuperat donà nom a l’obra: “La frontera… conservava una mena de frontis decoratiu en la part superior. Eixos dos estels donarien nom a la casa”. 

La humilitat original imposava una cura extrema: “La casa era, i ho continua sent després de la intervenció, molt humil… havíem de recuperar el màxim possible del poc que hi havia.” La llista de peces rescatades és, en ella mateixa, una declaració de principis: “paviments hidràulics… fusteries interiors… rajoles de fang manuals… textures i pintures originals… fusta estructural, una pedra de rodé, el pou i peces de mobiliari.” A tot això s’hi sumen tècniques tradicionals com morters de calç, vidres texturitzats o taulells ceràmics esmaltats.

Les seues referències naixen del carrer i del poble: “La nostra primera referència sempre és la tipologia… recuperem materials humils… l’entorn en què construïm acaba per constituir la referència més immediata.” Però també reconeixen mestres que formen part del seu ADN: “Alvar i Aino Aalto o Wright i Mahony… Coderch o Fernando Higueras.” I no perden de vista el present: “és admirable com a la nostra ciutat s’està consolidant una generació excepcional”.

Dos germans a un estudi

ENDALT va nàixer el 2017 amb una naturalitat orgànica. “No vam arribar a plantejar-nos cap altra opció que no fora la de crear un estudi entre els dos… el nostre pare, que és bomber i aparellador, ens va poder anar donant xicotetes feines…” Els estudiants sense experiència es convertiren aviat en arquitectes arrelats: “el nostre camí… s’arrela molt al territori, a la nostra gent, a les formes de vida del poble.”

Aquesta visió s’ha vist reforçada per la investigació. Marcel·lí Rosaleny treballa sobre patrimoni vernacle, “aquell que no fan els arquitectes sinó la gent que l’habitarà”, mentre que Carles Rosaleny investiga l’arquitectura del Moviment Modern: “hem aprés l’estima pel material, per la relació amb l’entorn, la cura pel mobiliari i els espais…”

Per això, el futur no apunta cap a créixer, sinó cap a aprofundir: “No aspirem a ser un estudi gran, ni a multiplicar encàrrecs… assumim amb naturalitat una mirada propera al decreixement.” Volen mantindre una escala humana que permeta “la qualitat, el compromís amb el territori i la cura pel patrimoni”.

Treballar junts també defineix la identitat de l’estudi: “Veiem que esta figura de l’Arquitecte estrella cada vegada té menys força. Una arquitectura negociada pot donar millors solucions.” Les diferències entre ells no són un obstacle, sinó motor: “Marce és més pragmàtic… mentre que Carles és més espontani… Projectar junts ens obliga a trobar algun punt d’encreuament”.