VALÈNCIA. A la primera classe que vaig tindre de Teoria de l'Arquitectura (a la Universitat d'Alacant es diu Composició Arquitectònica), el professor va preguntar a cada alumne tres arquitectes coneguts. A la majoria —de classe treballadora, pocs fills d'arquitectes, molts de col·legis concertats religiosos— els va costar escriure tres. Casi ningú no va deixar de repetir Antoni Gaudí i Santiago Calatrava.

La pregunta de si cal escriure sobre arquitectura sol formular-se des de la sospita que l'escriptura és una activitat secundària davant de la construcció. Tot i això, una genealogia recent de pràctiques culturals arreu d’Espanya mostra un fet verificable que atravessa tres generacions: l'arquitectura es necessita pensar i escriure-hi és la millor manera. 

1. Pensar arquitectura com a conversa oberta

Planeta Beta és un projecte de divulgació i crítica d'arquitectura desenvolupat per Enrique Encabo Seguí i Inma E.Maluenda mitjançant un podcast a Radio Círculo i una columna periòdica a El Cultural de l'ABC des del seu Madrid natal. La seua activitat se centra en la producció de discurs crític i la relació entre arquitectura i cultura contemporània. "Jo volia fer cinema, però prompte em vaig adonar que l'arquitectura no tancava necessàriament la meua vida a fer edificis", explica Encabo Seguí. "M'interessava moltíssim la filosofia i les ciències exacta, però em va seduir tot l'aparell de l'arquitectura, les eines que en aquell moment seguien sent molt analògiques", apunta Maluenda.

El seu treball s'enquadra entre el pensament crític d'arquitectura i l'edició i la creació de continguts d'arquitectura. "Pensar sobre com s'ha de contar, analitzar i relacionar l'arquitectura amb un món més ampli de la cultura i del pensament", apunta Encabo Seguí. "Treballem sempre junts: escriu un, l'altre corregeix, el dos discutim molt i el que ix és un producte de tots dos. Però és de veres que tenim facetes diferents", afegeix Inma E. Maluenda.

“No sembla massa raonable que estiguem tots interessadíssims a saber de cuina mentres que sembla que a la gent tant li fa no saber d'arquitectura”, argueix Enrique. "Al final tothom s'ha de comprar una casa, tothom ha de viure a un barri. Una bona arquitectura pot canviar el teu dia a dia, però no només és que siga lletja o bonica, sinó que l'edifici estiga ben fet o no. La ideologia que hi ha darrere d'un barri et canviarà la vida".

"Vivim uns temps de relats molt simplificats de les coses i tremendament maniqueus i ens sembla important que algú diga: ‘esta arquitectura es pot interpretar d'aquesta manera, però hi ha tota una sèrie de matisos que ens sembla fonamental explicar'", apunta Inmaculada. L'arquitectura forma part de la vida de la gent i tractem permear això i que s'entenga que és totalment arrelat en allò que fem”.

2. Editar per desplaçar el centre de l’arquitectura

Bartlebooth és una editorial i plataforma de recerca fundada el 2013 pels gallecs Antonio Giráldez López i Pablo Ibáñez Ferrera centrada en pràctiques espacials crítiques, principalment a través del llibre. "Jo vaig entrar a la carrera just amb la caiguda de Lehman Brothers i encara recorde un desfasament entre la realitat que vivíem i uns relats molt heroics en una escola molt ortodoxa, on es reivindicava que un sol arquitecte podia dissenyar des d'una cullera fins a una ciutat", descriu Giráldez López. "Hi havia molta profusió de revistes, de pràctiques editorials, de fanzines, fins i tot de Tumblr, des de The Funambulist fins a El Hombre Orquesta Digital o Archizines. Bartlebooth va sorgir intentant buscar amics en un entorn molt hostil”, apunta Ibáñez Ferrera.

"En el nostre cas no som gaire fetitxistes amb l'arquitectura construïda. Les poques visions crítiques sobre arquitectura estaven abstretes, feien referència a la pròpia arquitectura, mai no estaven en relació amb altres qüestions i això per a nosaltres va ser important entendre-ho per imaginar altres maneres de fer", afegeix Ibáñez Ferrera.

"Va sorgir així un fanzine de 16 pàgines en blanc i negre a A5 per ajuntar veus diferents i parlar d'un mateix tema. I això va anar creixent d'una manera orgànica i sense planificar. Primer la voluntat d'un fanzine i després hi va haver un moment que vam dir: escolteu, per què no traduïm aquest llibre?” descriu Antonio Giráldez. “Solem definir Bartlebooth com un projecte editorial i de recerca sobre pràctica espacial crítica, treballem principalment amb publicacions impreses, encara que no és el nostre fetitxe, però fa temps també en projectes digitals, comissariats, instal·lacions audiovisuals i projectes amb institucions”.

"Quan comences a treballar en estudis t'adones de qui es pot permetre no treballar per a un altre primer, qui es pot permetre concursar. Jo mire al meu voltant i jo no conec ningú que haja contractat mai un arquitecte. És una disciplina tradicionalment elitista”, apunta Pablo Ibáñez.

3. La divulgació és una arma

Naiara Albizua i Carmen Salas acaben de batejar la seua pràctica com a ‘objet a’ (@0bjet.a) centrat en comissariat, investigació i divulgació. El seu primer projecte ha sigut el disseny i comissariat de la II Biennal d'Arquitectura Jove de Catalunya (CODA) que han plantejat aquesta tardor a la seu de Barcelona del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya. "Jo quan vaig començar a estudiar arquitectura, ja no tenia ni idea. Prou sabia qui era Le Corbusier. Però m’agradava aquest equilibri entre teoria i tècnica", apunta Salas. “Tot allò cultural m'encantava, però la meua manera de processar la realitat és molt analítica.”

Naiara Albizua és del País Basc i Carmen Sales de la Rioja, però es van conèixer a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. "Jo volia fer història de l'art o moda, però vaig començar arquitectura perquè combinava les humanitats amb una cosa tècnica, que és el que demanaven els meus pares. Però després te’n adones que és una altra cosa", explica Albizua.

Les dos han treballat fins ara en estudis d'arquitectura, però Salas “ja havia pres una deriva molt més cap al món cultural, i després d'alguns concursos va arribar l’oportunitat del comissariat de la Biennal”, on han pogut mesclar disciplines i mostrar projectes d’arquitectura que no estan al centre de les revistes i els museus més canònics. 

“I així també es pot aconseguir que gent no arquitecta s'interesse pel que fem”, afegeix Albizua. "També volem anar als marges, buscant discursos menys hegemònics que desafien l'status quo. Jo crec que per a nosaltres també quan estàvem fent la biennal va ser una sorpresa trobar-nos tot el que estava passant en perifèries com les de Barcelona. Seguir explorant això a altres escales és el següent pas que hem de fer. Hem d'ampliar la noció d'arquitectura. Per això, escriure és l'arma que més a mà tenim contra les presons de classe i l'hem d'emprar”.

Estes tres maneres d’entendre l’arquitectura han sigut un exemple per a combatre el classisme disciplinar, ampliar públics, qüestionar privilegis i redefinir pràctiques durant estos set anys escrivint sobre arquitectura a Culturplaza. Per això és precís seguir fent-ho.