Bar Granada, esmorzar amb arrels andaluses

El Bar Granada és Elena Martínez. Sí, ella és qui afirma tindre por de jubilar-se i qui espera seguir molts anys cuinant al seu bar. Ella és qui ha decorat amb plats de ceràmica tradicional granadina les parets del Bar Granada, i ella és qui ha agafat el relleu de sa mare -també Elena-, com a cuinera d'este bar que va obrir un 24 de desembre de 1987, la Nit de Nadal. Com és el seu bar, ella ho cuina tot al moment "no calfa res" afirma un parroquià. Allí no voràs cap aparador d'eixos plens de llonganisses i truites de mil sabors, perquè al Granada les coses es fan segons les van demanant els clients. No és un bar molt gran, 10 tauletes entre menjador i terrassa, que donen perquè durant tot el matí hi haja rotació de comensals. Una cuina allargada on la planxa és l'estrella i Elena paleta en mà, va fent i desfent sense parar. "Alguns dies tenim comandes de 10 o 20 entrepans d'empreses del polígon de Benifaió o d'Almussafes, altres dies hem arribat a rebre comandes de 160 entrepans dels xics de manteniment de la Ford", afirma Elena, l'única cuinera del Local que relata amb orgull "vaig fer els 160 en una hora i mitja".

Això sí, quan necessita que algú li tire una mà, Andrea, la cambrera, que és ja com de la família, entra a la cuina i ajuda a Elena. "Quan tenia setze anys va vindre a treballar un temps ací, i ara que ha acabat els estudis ha tornat al bar, portarà en total més de cinc amb nosaltres, és la meua xiqueta" afirma contenta Elena mentre Andrea assentix. Li demanen un cremaet a la barra i automàticament Óscar, un parroquià habitual vestit amb roba de taller, afirma que "els fa molt bons, has de tastar-los" mentre Andrea li bota foc al rom dominicà. Altres dos habitant usuals de les taules de fusta del Granada, mare i fill, Vicenta i altre Óscar, es demanen un dels entrepans estrella de la casa, el de calamarets, acompanyat de creïlles confitades i un poc de salsa verda. El secret està en els calamars xicotets, fregits en el moment i col·locats en tirereta per tot l'entrepà. La creïlla confitada li atorga una sucositat major a la barreja, i el resultat salta a la vista, un esmorzar redó, d'eixos que entra per la vista. Els meus espies al poble no han fallat, calia anar a tastar l'entrepà de calamars del Granada, i el resultat no defrauda ningú. De fet, Vicenta el demana embolicadet per a dinar, "ara no tinc fam, però així ja el tinc per a després". A Óscar li ha durat tres minuts de rellotge, se l'ha menjat a mos redó abans d'anar a treballar a Grefusa.

De sobte ens amolla Elena "jo sóc molt andalussa", un fet que ningú afirmaria de primeres pel seu accent riberenc. Porta a Benifaió des dels tres anys, la seua família, com tantes altres, va arribar a finals dels anys seixanta al poble, en este cas des de Guadix. Elena Peña i Joaquín Martínez li transmeteren l'amor per la seua terra a la seua filla, que és una enamorada del flamenc i les tradicions andaluses. També va heretar la bona mà a la cuina de sa mare, "ma mare Elena és molt bona cuinera, abans tenia altre bar, el que ara li diuen de Ramonet, i finalment obriren este al 87. Ella en una aleta et feia un arròs que et podies morir". Arriba més gent al bar, olives i cacau en corfa parades en taula mentre van demanant brascades, xivitos i entrepans de calamar arrebossat "a l'andalusa". Més tard igual es passen alguns mestres del Col·legi Santa Bàrbara, i de segur que els obrers de la zona no fallaran a la seua cita diària amb l'entrepà de la casa.

Sí, vos hem parlat d'un dels plats estrella, però "el de la casa" no es queda curt pel que fa als elogis. Un entrepà de carn de bou, les mateixes creïlles confitades, alls tendres, i un ou fregit perquè no li falte de res. "La carn de bou arriba en peces de 6 quilos, i cada matí les talle ben finetes per a fer-les en el moment a la planxa. Gaste uns 25 quilos cada setmana d'esta carn, demane 4 peces i algunes setmanes faig curt". Veiem passar un d'eixos irresistibles especials de la casa, si la carn de bou és tendra i està acabada de torrar -com és el cas- tens una combinació perfecta, lliguen com l'all i l'oli, o com la farina i l'aigua. Per cert, encara no hem parlat del pa, que en este cas és d'eixos lleugers que no li lleva cap protagonisme al companatge. El couen al Forn Pastisseria de Pellicer, i és un dels més afamats del poble de Benifaió "joia de la Ribera", com diu el seu himne.

Elena no para d'entrar i eixir de la cuina amb els entrepans acabats de fer, sempre amb un somriure a la cara, mentre Rafa, el seu marit, va a repartir una comanda de 9 entrepans a un comerç proper. Ella obri el bar cada dia de la setmana i també fa sopars, "en casa que faig? Netejar?". Es nota que li encanta el bar i ens ho fa saber. No sabem si hi haurà relleu i tercera generació de granadins perquè "als meus fills no els agrada tant el bar, han estudiat i han fet altra marxa, tot i que el meu menut Carlos em tira una maneta quan hi ha molta faena". Elena torna a la cuina, no sense recomanar-nos que tornem un dia a tastar la seua especialitat "carxofes a la planxa, em demanen tots els clients". Granada té molts bons bars, i pel que hem comprovat, la combinació granadina-valenciana funciona de categoria en els esmorzars.