Barcelona més que mai

VALÈNCIA. A la Barcelona dels anys 80 hi havia moltes coses que canviar i l’eslògan “Barcelona més que mai” va ajudar a fer-ho, una frase que sintetitza les ganes de modernització d’una ciutat sense oblidar l’orgull de les arrels, que va culminar amb el gran aparador mundial de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Ara en moments durs i difícils, després del cruel atemptat d’ara fa una setmana, és moment per a tornar a alçar el cap i unir forces entre la gent de bona voluntat davant la barbàrie i l’odi. Ha passat només fa uns dies a Barcelona i a Cambrils, però com demostren els fets matar és molt fàcil per a qui vol fer-ho siga a Catalunya, Londres, Niça, Madrid, Siria, Iraq o Afganistan. La millor manera de mostrar als terroristes que no aconseguiran imposar un règim de terror és exhibir la força de la unió, i continuar endavant amb la vida quotidiana en llibertat, sense oblidar el record i l’homenatge a les víctimes. 

Davant l’horror indiscriminat i les ganes de fer mal dins d’una estratègia clarament organitzada, sorgeixen moltes preguntes amb respostes no sempre evidents. “La filosofia hauria de liquidar l’aparença d’allò que es té per evident sense més, així com el que es dóna per incomprensible”, deia Theodor W. Adorno, un dels pensadors que va dedicar la seua vida a explicar el complex segle XX possiblement sense entendre’l del tot. En un món que cada vegada funciona a més velocitat on tot ha de ser molt pràctic, blanc o negre, bo o roïn i les solucions han de ser ràpides i efectives, ens enfrontem a un problema global que requereix respostes també locals amb més teoria i anàlisi previ des de la raó i el coneixement, a partir de la informació disponible. En primer lloc la “mà d’obra” d’eixe sanguinari terrorisme prové de gent cada vegada més jove i, en el cas que ens ocupa, no són persones sense treball ni futur que no té res a perdre, són individus aparentment integrats en poblacions europees com Ripoll, dins una estable situació econòmica. Paradoxalment són els descendents dels immigrants que han fugit de la fam o de la violència dels seus països d’origen els que estenen pel món el terror i la intransigència, que es viu en altres parts del món d’on fugen milers de refugiats. Evidentment l’adaptació cultural i el sistema educatiu no estan funcionant bé, l’anàlisi dels motius d’eixes conductes radicals han de complementar la necessària actuació policial preventiva i de reacció davant un fenomen en ascens. En el present cas la coordinació dels diferents cossos i forces de seguretat, des dels Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Civil fins el CNI, sembla que han permés evitar una catàstrofe encara major, i han propiciat una actuació molt efectiva en els moments immediatament posteriors a la tragèdia de les Rambles, però encara queden incògnites. Recordem que l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, el suposat líder del grup, havia passat quatre anys empresonat a Castelló condemnat per narcotràfic. Després d’eixir al carrer el clergue va viatjar a Marroc, Bèlgica i França, tot això sense que ningú; policies, veïns o altres religiosos, sospitaren de les seues activitats de proselitisme. Des dels atemptats dels trens d’Atocha, en 2004, s’han produït més de 700 detencions de presumptes gihadistes a Espanya com a fruit de la coordinació policial que, fins ara, havia aconseguit evitar altres atacs.  

Esclaus al servei del mal

La manera de funcionar del complex terrorista manté un sistema clàssic; els ideòlegs s’encarreguen de llavar el cervell dels joves aprenents amb una efectivitat de convenciment cada vegada més sorprenent per la seua rapidesa, perquè en poques setmanes o mesos aconsegueixen obtindre esclaus al servei del mal. Empleen els avantatges del segle XXI, connectat en xàrcia, per a complir motivacions medievals basades en l’extermini de la raó i la llibertat pervertint els ensenyaments de l’Islam, com ja li va passar al cristianisme amb l’època d’esplendor de l’Inquisició per exemple. L’Islam és, realment, el més afectat pel terrorisme gihadista perquè cal recordar que la major part de les víctimes causades al món per eixos radicals són musulmanes. Potser per tractar-se de la més jove de les tres religions monoteistes del llibre necessita un major període d’adaptació a la convivència amb altres societats. És important que les organitzacions musulmanes de bona voluntat  –que són la majoria-, a més de condemnar el terrorisme com ja fan i defensar-se de la xenofobia, contribuïsquen de manera decidida a focalitzar i denunciar les actituds sospitoses de fomentar el radicalisme violent des del coneixement de l’entorn on es mou. L’educació, el diàleg i la cultura són sempre la millor prevenció davant la ignorància de la intransigència, però al mateix temps la investigació policial i la col.laboració ciutadana han de garantir la seguretat davant un perill real, molt difícil de detectar davant la doble vida que solen portar els terroristes. 

Informació de la realitat     

La cobertura informativa dels atemptats ha reactivat un peculiar debat sobre quines imatges es poden mostrar i quines no per a evitar “el morbo”, una polèmica encesa i desvirtuada des de les xàrcies socials, un espai que fomenta precisament discussions estrambòtiques amb estranys fonaments. És una d’eixes ocasions on la professió periodística justifica la seua existència davant l’excés d’aficionats virtuals. La funció que tenim els periodistes és mostrar la realitat com és, per dura que siga, al mateix temps la professionalitat dels mitjans de comunicació, que no ha de ser substituïda pel voluntarisme de les xàrcies socials, ha d’evitar provocar més dolor innecessari als familiars de les víctimes i no pot entorpir les labors policials. La llei, mitjançant el Codi Penal, estableix  les regles que en un règim de llibertats tots hem de complir. A partir del respecte a eixes premisses lògiques, cal mostrar el què ha passat i això inclou el rastre de destrucció que ha deixat la furgoneta assassina al seu pas per les Rambles.

La memòria informativa és curta, per això una altra de les funcions del periodisme és documentar els precedents històrics en moments dramàtics d’especial rellevància. En els juís de Nuremberg contra els criminals nazis, una de les proves definitives a l’hora de conscienciar l’opinió pública alemanya i la de tot el món, encara avui ho és, són les gravacions cinematogràfiques del que trobaren els aliats a l’entrar en els camps d’extermini, amb tota la esgarrifosa crueltat de les restes de l’horror humà sistemàtic. Posteriorment, durant la guerra al Vietnam, dos icòniques imatges contribuïren a mostrar al públic nord-americà el que estaven fent en realitat les tropes dels Estats Units al sud-est asiàtic; una d’elles és el moment en què una xiqueta fuig d’un bombardeig amb napalm amb la pell caent a tires, captat pel fotògraf Nick Ut. Els fets ocorregueren en 1972 i en el present la xiqueta Phan Thị Kim Phúc és una dona dedicada al activisme en favor de la pau i els drets humans, que continua recordant el missatge d’aquella foto. Una altra imatge emblemàtica del segle XX mostra l’execució d’un activista del Vietcom d’un tir al cap per part d’un oficial de la policia de Vietnam del Sur. A Espanya, imatges sobre els atemptats d’ETA amb cotxe bomba en casernes de la Guàrdia Civil com la de Vic posaren rostre a les víctimes del terrorisme. Després de l’atac al World Trade Center de l’11-S, les fotos de gent llançant-se des dels pisos alts mentre les flames devoraven les plantes inferiors evidenciaren clarament la desesperació del moment. És només una llista curta on la força informativa de les imatges, moltes d’elles premiades amb diversos guardons de renom mundial, mostra la realitat sense additius gràcies al treball dels reporters gràfics. 

Evidentment l’objectiu dels terroristes és aconseguir la màxima difusió de les seues obres de l’horror, però el silenci davant el crim no és una opció i encara menys per al periodisme. Compartir el crit de “No tenim por!”, és la millor manera de plantar cara al terror indiscriminat des del carrer i especialment a Barcelona, més que mai la ciutat de tots.