Barris de colors: critica social per a infants

VALÈNCIA. Va ser el darrer novembre quan es va decidir el Premi Lazarillo 2016 en la modalitat d'Àlbum Il·lustrat, un esdeveniment en què es va seleccionar l’obra d’Ana González i Kike Ibáñez entre els cinquanta-huit projectes originals presentats. El jurat va destacar de forma unànime, la força i l'impacte de la simplicitat d’aquest àlbum a l’hora d’exposar un concepte bastant complex per al qual els autors havien aconseguit establir una composició harmoniosa i coherent mitjançant el text, la tipografia, la forma i el color. Cal recordar que el Premi Lazarillo és el guardó estatal més antic de la literatura infantil i juvenil. Va ser creat el 1958 amb la finalitat d'estimular la creació de bons llibres per a infants i joves i, des d’aleshores, s’ha consolidat com un dels reconeixements més prestigiosos. Així, aquest veredicte, juntament amb l’edició posterior de Barris de colors (Milrazones, 2017) consolida, clarament, el treball de González i Ibáñez que sorprenen amb una metàfora literària sobre l’Estat de benestar.

Aquesta història ocorre en una ciutat qualsevol i en un edifici com un altre on viu la protagonista d’aquest llibre. Un dia, mentre juga amb els seus amics al portal de casa, arriben uns senyors molt estranys vestits de gris que, tot d’una, s’enduen un banc; l'endemà, tornen i s’emporten tots els arbres i els cossiols; tres dies després, hi apareixen de nou i agafen les papereres i els fanals. I així fins que, al remat, fan desaparéixer, fins i tot, els colors, deixant els veïns en un món completament gris, trist i melancòlic. L'afany col·lectiu d'un barri per recobrar una vida digna és, doncs, l’argument principal de Barris de colors que mostra subtilment les conseqüències individuals i socials que causen les privacions originades per les retallades públiques. En aquest sentit, els protagonistes d’aquest llibre es veuen despullats de la satisfacció que proporcionen, en aquest cas els colors, per a exemplificar una situació real que convida el lector a reivindicar i a ser partícip de l’entorn la qual cosa demostra que els membres d'una comunitat poden contribuir al fet que les coses siguen diferents si no es deixen portar pel tedi de quedar-se de braços plegats.

 Es tracta, en essència, d’una narració molt senzilla però eficaç, narrada en primera persona, que es reforça amb la presència d’oracions breus i d’idees ben condensades. Potser, la formació en filosofia d’Ana González, haja contribuït en aquesta sintetització textual i en el gust per una escriptura caracteritzada per una lleugeresa francament candorosa, que es basa en un llenguatge senzill i una expressió ben comprensible per la gent menuda, una feina que tampoc no s’ha de menysprear. És per això que la contemporaneïtat i l’audàcia argumental s’amaguen subtilment i resten en un segon nivell de lectura, ja que romanen a l’espera d’aquells que van més enllà del text mateix. Amb tot, cal reconéixer que són les il·lustracions de Kike Ibáñez les que, d’una banda, acompanyen visualment la història amb unes imatges força expressives i, d’altra, amplifiquen l’originalitat i l’autenticitat d’aquest àlbum il·lustrat. 

La solució gràfica, per tant, és allò que, en un primer colp de vista, sedueix primer a qui s’acosta a l’obra, ja que les imatges es disposen sobre una plantilla quadriculada, cosa que motiva una estètica tan diferent com formalment fascinant. Kike Ibáñez és un il·lustrador que tendeix a innovar en els seus treballs, que transiten d’unes il·lustracions en què barreja la tècnica del collage amb el dibuix i les tintes planes amb d’altres amb un estil més particular, com ara aquestes on presenta un estil més experimental amb novetats plàstiques enginyoses. Així, no sols el recurs de la pauta rectilínia s’alça com una opció de gran  plasticitat sinó que, a més, aquest provoca l’aparició d’un geometrisme i una angulositat formal que particularitza les figures i els elements que hi apareixen i converteix l’àlbum més que en un llibre en el típic quadern infantil. Una confusió intencionada que despista i confon i a la qual contribueixen també les guardes i la portada. 

Consegüentment, és amb recursos plàstics senzills com es consolida la capacitat narrativa de la imatge, com ara l’ús d’un colorit molt fort i cridaner a l’inici que, a mesura que avança el relat, es va esmorteint i es torna cada vegada més gris per a reflectir no sols una contraposició entre l’estat d'ànim dels personatges que s’hi representen, sinó també la diferència entre un món alegre i un d’altre més fosc o, dit d’una altra manera, una ciutat amb les prestacions necessàries i una altra sense els serveis mínims. Tota una declaració d’intencions per a despertar perspicaçment la consciència crítica dels infants mitjançant una factura literària i plàstica realment captivadora. Enhorabona.