Obert nou dies abans de la riuada, la família Seguí manté viu el comerç més antic del barri que no ha canviat d’ubicació. La seua bodega ha viscut la Ruta del Bakalao i el trenet a la Malvarrosa
VALÈNCIA. El dia cinc d’octubre de 1957, tres setmanes després de casar-se, Baltasar i Maria pujaven per primera vegada la persiana d’un local on havien posat totes les seues il·lusions (i estalvis). La Bodega Baltasar Seguí, al ‘poble’ de Benimaclet, era un lloc de referència on comprar productes tan bàsics com “agulles de cosir, ous, fideus, sucre, oli a orri... i fins i tot aspirines”. “Era una espècie d’ultramarí-parafarmàcia de poble. Hi havia un poc de tot”, explica Manuel Seguí, fill de la parella. Però exactament nou dies després d’alçar la persiana entrà al local una visita inesperada. “Sobre el migdia els més majors del poble se n'anaven corrents a casa. Deien que si l’aigua arribava a Benimaclet, València sencera s’inundaria en una gran riuada”, reviu Baltasar Seguí als seus 87 anys. I va ocórrer.
“La meua dona i jo pujarem ahi dins al sostre del bany. L’aigua passava súper de pressa. Quan l’aigua va parar uan poc, baixàrem. Estava tot ple de fang però com que Benimaclet està alt, sigué a l’altra banda del riu on l’aigua feu mes mal”, explica. “Hi havia molt de fang. Netejarem, posarem les coses a secar a l’aire i vàrem obrir a l'endemà”, recorda. En 2017, la seua bodega ha complit 60 anys oberta i és el comerç més antic del barri que no ha canviat d’ubicació. En les sis dècades que el local roman obert, ha sigut testimoni de l’evolució d’un poble entre camps que es va transformar en un barri cèntric de la ciutat.
En aquell temps, com passava amb molts altres comerços, el local era casa i tenda, una llar on la vida familiar i el treball tenien una connexió molt estreta. “La meua dona i jo vivíem ací dins. Veus on canvia el color dels taulells del piso? Ahi començava la casa i ací fóra era la tenda”, detalla Baltasar. Amb el temps, es canvià el sostre, les prestatgeries... “A mesura que anàvem guanyant un duro, anàvem arreglant i millorant coses, i des de 1960 aproximadament la bodega està així com està ara”, explica al costat dels tonells on continuen venent vi a orri.
“El paisatge urbà no se semblava en res a l’actual. Aquest carrer, Emili Baró, era la carreterera que anava a Alboraia. Des de les vies cap al centre tot era camp i del número 40 d’Emili Baró cap a dalt, s’acabava també”, narra Manuel Seguí il·lustrant-ho amb les mans. “Emili Baró tenia dos carrils de cotxe mal comptats, amb el terra era d’adoquins i sense ratlla al mig, no hi havia voral i la resta fins a les cases era de terra. Hi havia alguns arbres i per on ara passa el tranvia, passava el trenet a la Malvarrosa. I estàvem als afores del poble perquè el centre era la plaça de l’església de Benimaclet! Ací la gent pensava en termes de poble i quan eixia a comprar deia que “se n'anava a València”, estant en València!”, somriu Manuel recolzat sobre un tonell que fa funció de taula.
El local manté la xicoteta cuina familiar, el magatzem i el pati interior on ara guarden material. Un espai on es dormia, es menjava, s’estudiava i fins i tot es naixia. “En 1958 el meu fill Baltasar va nàixer ací dalt”, diu Baltasar assenyalant el sostre de l’interior de la bodega, “i el vaig baixar per a pesar-lo a la bàscula de la tenda, just ahí”, recorda rient el pare assenyalant el mostrador del local. “Recorde que quan arribava del col·legi passava al mostrador i agafava neules amb coco i unes galetes Maria que veníem al pes i clavava mà a la caixa i berenava això”, riu Manuel Seguí, el germà menor, recordant el sabor d’aquells dolços.
L’evolució de la tecnologia també passà per la bodega de la família Seguí. “Teníem una màquina amb la qual barrejàvem el gas carbònic i l’aigua, per fer aigua Seltz, un dels productes estrela en aquell temps”, explica Baltasar. “Teníem també una nevera d’obra i com que en les cases no hi havia neveres elèctriques, veníem gel en barra en trossos. La gent feia cola per comprar una quarta part de barra o mitja barra, i se les portaven a casa en neveretes de platja”, explica Manuel envoltat de clients que parlen animadament prenent una copa de vi.
Els esmorzars que sa mare, Maria, servia en taules als treballadors de les empreses properes, i la venda d’articles de primera necessitat acabaren transformat-se. “Els hàbits de la gent anaren canviant i anàrem especialitzant-nos en la part de vins i licors, la part de la bodega, llevant la part de taverna i dedicant-nos a la distribució”, recorda Manuel.
Vora mil referències de vins i licors omplen ara les prestatgeries. “Des dels anys 80 servim el vi al bar de Presidència del Palau de la Generalitat, així que tots els presidents, des de Joan Lerma fins a l’actual, han begut vins d’esta casa”, explica el fill del fundador. “L’èxit d’esta casa sempre sigui la meua dona. Treballar sempre junts sigué fonamental”, somriu son pare mirant-lo.
“Necessite anís de pastes. Posa’m un litre”, demana una dona del barri amb un llistat de la compra a la mà mentre mira les antigues prestatgeries de fusta. “Abans els licors es venien a orri però això ho varen prohibir i ara tot el que duga impost d’alcohols només es pot vendre en botella. Respecte dels vins, nosaltres som l'única bodega tradicional de la ciutat que manté els vins a orri”, explica Manuel envoltat de persones que parlen animadament mentre prenen una copa.
El consum al local és un dels majors atractius del local, que ha viscut la evolució de les modes juvenils de la ciutat. “Hi hagué un temps on açò era una taberna i mos pares obrien de dilluns a diumenge, cada dia de la setmana”, conta Manuel. Als anys 80 la Ruta del Bakalao tenia una parada a pocs metres de la bodega, i per descomptat, la bodega també sigué testimoni d’aquest moviment cultural. “Aquell sigué el moment de la moda de les litrones. Teníem ací al costat la discoteca Arena i totes les colles de xavals venien ací amb la moto, compraven les litrones, seien als bancalets a beure-les i a les vuit de la vesprada quan se n'anaven als concerts era quan començava a vindre la gent del barri a comprar el vi i la gasesosa. Com si els tingueren por!”, recorda Manuel.
Amb el creixement dels supermercats i el canvi d’estil de vida als 90 i 2000 aquest tipus de negocis baixaren la seua activitat. “La crisi ens va afectar molt. Ací no entraven clients. Eixíem tots els comerciants al carrer i no hi havia ningú. Així que se’m va ocórrer obrir la barra per a animar de nou la bodega. I està funcionant!”, somriu Manuel. Salaons, olives, papes, llandes de conserva i vermut plenen la barra cada vesprada. La seua aposta és conservar el carisma que té el local familiar i l'esperit familiar.
Mantenint les garrafes d’aigua de Bejís en antigues garrafes de vidre, vins que et venen en botelles que pots dur tu mateix... “Vermut, mistela blanca, mistela tinta, vi roig...”, relata Manuel Seguí mirant els barrils que mantenen en actiu des dels anys 60. “Cap al futur ens agradaria seguir com estem ara, però molts anys més”, explica l'hereu de la saga familiar.
