GRUPO PLAZA

ARRÒS I KATANA / OPINIÓN

Calamars sense política

Foto: Marta Fernández / EP
11/04/2021 - 

Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres - Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)

Una de les obsessions recurrents al llarg de la vida d’un Joan Fuster que l’any que ve compliria un segle era la presència, més bé la notable absència, de la política en la vida valenciana. En la seua visió, que fóra llarga de narrar, no és el mateix tenir polítics, institucions o fins i tot un sistema parlamentari que una política; tenir política -o fer-la- té a veure fonamentalment amb una dimensió de voluntat o propòsit de fer-la i no simplement de deixar passar el temps.

Ara com ara, en els temps gasosos que vivim, la diferència entre fer política i no fer-ne pot resultar quasi imperceptible a l’ull humà, marcada per la falta d’efectes materials immediats de pràcticament tot el que s’emet. Ens limitem a preguntar-nos si els anuncis vagues que veiem als mitjans passen desapercebuts o tenen alguna mena d’efecte reactiu. Comparem així, en un mateix dia d’esta passada setmana, dos anuncis similars: dos presidents autonòmics espanyols anuncien que s’han posat en contacte amb companyies farmacèutiques estrangeres per garantir l’arribada de vacunes. Un és Ximo Puig, parlant d’uns acords amb la farmacèutica Janssen i posant xifres. L’altra és Isabel Díaz Ayuso, referint-se a una negociació hipotètica per a la compra de la Sputnik V que no s’ha concretat en res perquè a més la vacuna en qüestió no ha estat autoritzada encara per l’Agència Europea del Medicament (EMA).

La segona evidentment eclipsa el primer i aconsegueix posar el focus sobre si mateixa: Díaz Ayuso farà el necessari per protegir els madrilenys, comprant si cal a esquenes del Gobierno a un teòric adversari geopolític com és Rússia. La progressia madrilenya respon de forma furibunda i recorda al PP que la feina de la Comunitat de Madrid és només de punxar pacients i gestionar; que la política -la gran política- és cosa del Gobierno de España i no de les Comunitats Autònomes, que s’han de dedicar a gestionar i poca cosa més. També que la gestió de material sanitari i de vacunes per part del govern de Pedro Sánchez i de la Comissió Europea porte un any sent un desastre sense pal·liatius i que la Unió Europea presente xifres ridícules de vacunació comparades amb el Regne Unit, Israel o els Estats Units no és un tema a debat. Tampoc no fa repensar les crítiques al paper de les autonomies quan el govern de Baviera anuncia contactes molt similars als de Madrid per a la compra de Sputnik V en quant aquesta siga aprovada per l’EMA. De sobte, una ment preclara del periodisme madrileny i docta en constitucionalisme com és Elisa Beni ens aclarix la diferència substancial: Baviera és un estat federat i això no és el mateix que una regió com Madrid. Tot clar, circulen.

Ximo Puig. Foto: Rober Solsona /EP

Una setmana més, Díaz Ayuso, que va a ocurrència per dia, aconseguix situar-se com adversària principal del govern de Pedro Sánchez i posar en agenda un tema -la possible compra de vacunes russes- que el propi Sánchez acaba per no descartar pocs dies després, regalant-li una nova victòria mediàtica. Durant la mateixa setmana, en contrast Ximo Puig acaba per reconèixer que la seua reunió amb Janssen corresponia a contingents ja acordats pel Gobierno, que la seua nota de premsa era propaganda sense cap contingut i ha corregut a desmarcar-se d’Ayuso en els mitjans no fóra cas que algú poguera pensar que la Generalitat Valenciana posa per davant la salut dels seus ciutadans a la lleialtat cega a Ferraz i Moncloa. Qui se’n recorda del Ximo Puig amb iniciativa de fa només un any, buscant i aconseguint enviaments de material sanitari des de Xina? 

Malgrat els seus reiterats èxits comunicatius, que aconsegueix acaparar el focus polític i marcar l’agenda quasi cada setmana des de fa més d’un any, la progressia madrilenya s’entesta a dibuixar Isabel Díaz Ayuso com una mena de pertorbada mental. Els és igual que la fórmula de caricaturització de l’adversari per part dels mitjans liberals i progressistes haja tingut ja resultats desastrosos als Estats Units, Brasil o Itàlia. El mateix Gran Wyoming que va catapultar Esperanza Aguirre a l’estrelat mediàtic a base de fer veure que es burlava de la seua incultura i en destacava la simpatia s’entesta hui en fer propaganda cada nit a la que fou la seua Community Manager. Potser la presència d’algú com Miguel Ángel Rodríguez presidint el gabinet de Presidència de la Comunitat de Madrid -autèntic mestre de la polarització mediàtica i la propaganda- hauria de fer-nos pensar que en en aquest sopar dels idiotes a qui conviden cada nit a Díaz Ayuso potser els autèntics imbècils són els amfitrions que s’entesten en fer-li propaganda. Exactament el mateix pot dir-se dels numerets de Santiago Abascal torejant en places hostils: Vox compta amb més càmeres i micros apuntant-los que militants i manifestants propis són capaços de reunir. 

Aquest rebuig elitista i de superioritat moral podria fer oblidar que el projecte de renovació i reunificació de la dreta espanyola compta amb bases sociològiques i econòmiques ben sòlides. La defensa dels bars podria semblar una caricatura cañí si no comptara amb un discurs calcat als anuncis de cervesa o embotit de la gran distribució espanyola. Resultaria humorístic si la covid-19 no estiguera a punt de deixar un autèntic reguerol de cadàvers al sector de l’hostaleria i el turisme; la majoria incapaços de fer front als lloguers i sense ajuts significatius mentre el PSOE protegix els propietaris a capa i espasa. Que poguem estar d’acord que el sector està molt sobredimensionat a l’Estat espanyol i que segurament necessitava un ajust no exclou que això tindrà efectes en l’atur, molt d’ell previsiblement de llarga duració. 

També les transformacions productives i socials que esperonaran els fons europeus -la digitalització i sobretot la transició ecològica d’ací a 2030- també tindran com a efecte una profunda reconversió industrial a l’escala de la dels anys 80 del segle XX, si no major. Pensem en els efectes de la descarbonització en el sector de l’automòbil -que ningú s’enganye: les grans fàbriques de bateries de Ford, Volkswagen o Citroën seran als Estats Units, Alemanya i França, on hi ha les cases matrius, existeix indústria química i és prioritari conservar els llocs de treball; darrere la reducció aniran les indústries derivades i negocis connexos com els tallers mecànics. Centrals tèrmiques i refineries, indústries de manufactura afectades per la robotització i un camp entre els tractats de lliure comerç, la substitució de la flota de vehicles agraris i la pressió dels fons d’inversió de renovables. Parlem en les pròximes dècades de milions de llocs de treball que desapareixeran, la majoria exercits per hòmens, de qualificació mitjana o baixa i amb un reciclatge tan difícil com els aturats de la construcció de 2008, molts dels quals encara no han trobat feines estables i molt menys amb sous comparables als de fa dues dècades. 

A aquesta decadència laboral -concentrada en la població masculina- es suma l’efecte de la revolució feminista, que està transformant a gran velocitat els models de feminitat i de retruc de masculinitat desitjable, tendència que de ben segur s’acreixentarà en els propers anys. Se’ns queda, pensant en l’horitzó de les properes dècades, un important contingent de població que es sent i es sentirà cada vegada més obsolescent i que podrà atribuir els seus mals a les batalles culturals de l’esquerra radical, a l’ecologisme i el feminisme; encara que la seua agenda l’apliquen governs socioliberals del PSOE al dictat de la Comissió Europea.

Pedro Sánchez. Foto: E. Parra. POOL / EP

Amb un PSOE que ha decidit ocupar el paper d’administració burocràtica que havia exercit el PP fins a 2018, però amb una aliança estratègica més o menys permanent amb els mateixos Podemos, ERC i Bildu amb qui Pedro Sánchez va jurar i perjurar que no pactaria mai, la dreta espanyola se sent lliure per incorporar a Vox al seu projecte. La temptativa reformista de professors universitaris que va tenir el seu cant de cigne amb el pacte fallit PSOE-Cs en 2016 ha deixat pas a una estratègia de polarització política oberta. El PP d’Ayuso assumeix que no podrà recuperar la Moncloa a curt ni mitjà termini i per tant ha d’optar per una estratègia de conservació del poder territorial autonòmic i municipal en aliança amb Vox, així com de mobilització de la societat civil afí -famílies nombroses, bous, Conferència Episcopal, judicatura, policia, exèrcit. Saben que compten amb la capacitat de desestabilitzar o dificultar el govern de l’Estat i per tant tenen bases per negociar. A aquesta estratègia la denominen encastellament, a la manera dels nobles cristians que resistien els embats del molt superior califat de Còrdova tancats a les seues fortaleses.

A l’equip de Díaz Ayuso són perfectament conscients que els seus votants segueixen televisions estatals molt per damunt d’una Telemadrid que només volta el 7% de share i per tant fan campanya a l’ofensiva cada dia allà on la pot veure el seu públic. Ho fa també, amb possibilitats molt més modestes però efectives, Miguel Ángel Revilla, omnipresent en televisió i ràdio per tot tret de la seua gestió: siguen llibres, ocurrències o les seues anxoves, atorga a Cantabria una visibilitat que no li correspondria per població, i fins i tot dedica temps a fer promoció turística. Resulta difícil d’explicar, amb el congènit talent valencià per a l’espectacle, que ningú del Botànic II vulga jugar conscientment la basa de crear escàndol i polarització per posicionar el problema del finançament valencià -o els ferrocarrils, o la Dama d’Elx, tant fa- que si fan servir altres governs i partits d’àmbit autonòmic que saben que necessiten la seua quota mediàtica i de poder per negociar. 

Si escoltem la majoria del periodisme i els polítics progressistes valencians semblaria que la culpa principal que a un territori pobre com el nostre li furten -sí, furten- milers de milions d’euros cada any per enviar-los de forma directa o indirecta a comunitats més riques fóra de la Comunitat de Madrid i no del Gobierno de España que és qui recapta els tributs i els reparteix entre les Comunitats Autònomes. Si no agrada allò de dir Madrid ens roba o Espanya ens roba, per gastats i vistos, podrien dir Moncloa ens roba -Zarzuela, per un altre dia. És fàcil imaginar que el problema més que en el subjecte el tenen en el verb. Segurament són decisions racionals: probablement els focus groups i les enquestes amb què compten els partits del Botànic diuen que el seu públic mitjà preferix un estil comunicatiu tranquil que garantisca la carícia al llom de la Sexta, la Cadena SER i algun presentador solt de Telecinco. No els és exclusiu: sembla que els valencians preferim pensar que caiem simpàtics quan anem a Madrid a veure musicals a la Gran Vía que parlar de diners, que para lleig. De moment tot ens va igual: parafrasejant Xabier Arzalluz, si ningú es molesta en moure l’anouer difícilment collirem anous algun dia. En canvi, de calamars del Manzanares entre llesques de pa eixut sembla que en tenim i en tindrem per donar i vendre. Bon profit.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email