Foto: A. MARTÍNEZ VÉLEZ/EPCaminar pels carrers de València ambels camals mullats és una sentiment que va molt més enllà de lasimple imatge d'aigua i fang. Cada pas que fem és un record que esqueda gravat a la pell, un record de moments difícils que ens hanunit com a comunitat. La Dana va colpejar l’epicentre de la nostracomunitat amb força, traient a la llum no només les inundacions,sinó també les nostres pors, les nostres esperances i els nostresànims. Emportant-se el que més volíem. L'amor, la vida, l'amistat,la família. Tot arrossegat pel remolí marró fosc que anava pelscarrers que es van convertir rius fins a desembocar, al final, en lafoscor sense límits de la mar.
Aquells dies, les llàgrimes d’aiguaque queien del cel semblaven una reflexió del dolor que totsportàvem dins. Cada cop que escolte el xipolleig de l’aigua des dela meua casa, em venen al cap les imatges dels veïns corrent aajudar-se els uns als altres, amb les mans plenes de fang, però ambels cors plens de solidaritat. Aquella unió de les mirades cansades,dels gestos ràpids per treure mobles, per salvar el que es pot, emrecorda que no estem sols en aquesta tempesta de la vida.
I entre la maresma solidària devoluntaris que arriba als pobles afectats i els habitants d’ells,un element en comú: els camals mullats esdevenen un símbol, unrecordatori de la nostra vulnerabilitat. No es només la humitat quecala a les cames; es una sensació de fragilitat que ens connecta. Enaquests moments d’incertesa, m'adone de que la vida està plena desorpreses, que les tempestes arriben sense avisar, però que la forçade la comunitat és el que ens ajuda a aixecar-nos. La uniósilenciosa de veïns que, amb les mans brutes, netegen el que hanperdut, em fa sentir part d’un tot més gran. Com si estigueremtots en un sol cos, lluitant contra la força de la natura, peròtambé contra les nostres pròpies inquietuds i el nostre sistema.
I, a mesura que l’aigua es retira,les nostres esperances començen a ressorgir. El sol torna a brillarsobre les llambordes brillants i mullades i amb cada raig que tocala terra, s’endinsa una part del dolor, però la vida torna aagafar forma, i les flors que broten entre el fang són unrecordatori de que, fins i tot després de les tempestes més fortes,hi ha lloc per a la bellesa.
Sols en aquest moments he sigut capaçde compendre que la llum del sol no només escalfa la pell, sinó quetambé il·lumina les nostres ànimes. Els voltants de la ciutat, ambles seues flors de taronger i el seu olor a mar, es transformendavant dels nostres ulls. València no es només un espai físic; esun sentiment col.leciu, una casa on la tradició i la modernitat esdonen la mà, una terra de riquesa emocional. Un poble que que noperd la força.
I els camals mullats, com deia lacançó, lluny de ser un signe de debilitat, es convertixen, poc apoc, en una declaració de vida. Cada pas que fem, cada petjada, esun testimoni de la resiliència que habita dins de nosaltres. Sabemque hem passat per un temps de prova, i ara, amb el cor pled’esperança, tenim l’oportunitat de reconstruir, de mirarendavant amb optimisme. Cicatritzant les ferides, lentament.Permetent-nos sentir ràbia, pena, ganes de plorar i tots elssentiments humans que ens isquen. Deixant de costat la política iendinsant-nos en l'humà, en el perdut i en el que cal reconstruir.
Els records dels que ja no estan esconvertixen en lliçons d’humilitat i d’amor, de la importànciade cuidar-nos els uns als altres. València, amb les seues rialles iles seues tradicions, es reinvenció constant. Enaquest territori, fins i tot amb els peus mullats, trobem la forçaper continuar. Som comunitat, som llum, i junts, amb elscamals mullats, caminarem amb orgull, recordant sempre que cadatempesta ens pot fer més forts. Perquè és un cert això que somd'un poble en el qual no sap ploure. O plou molt o plou poc. I siplou poc és la sequera i si plou molt és la catàstrofe. Peròenfront d'això hi ha hagut una resposta. Un poble unit, lluny depolítiques, amb els peus mullats sobre el fang. Un fang que es fadur, com la nostra memòria col·lectiva. I a la meua ment torna lacançó: "Camals mullats, València banyada".
T’estime, t’estimo, t’estim.
