VALÈNCIA. Carolina Ferre torna a la televisió valenciana després de nou mesos d’absència. Ho fa per la porta gran: agafant el timó d’Atrapa’m si pots, i amb la gran aposta de la tardor d’À Punt, Tresors amb història. En la seua estrena com a presentadora del concurs, parla uns minuts amb Culturplaza.
- Amb quines forces comences aquesta nova aventura?
- Amb totes! En aquestos mesos d’absència en la tele, he anat gravant cosetes com Tresors amb història, en aquest últim mes Atrapa’m si pots… En tot cas, amb moltíssimes ganes de tornar a la que considere la meua cosa i donar guerra.
- Ho fas, a més, amb el format més popular d'À Punt, ja pràcticament l'únic degà que queda. Com et sents en aquest nou format?
- És la primera vegada que faig un concurs, encara que havia fet alguna pinzellada amb algun concurset integrat en un magazine. Em dona respecte perquè mira que he fet coses, i açò no. A més, després d'Eugeni Alemany, acabe en un concurs que és el programa més consolidat de la graella ara mateix. Ho afronte amb respecte i a veure què passa, però també ho faig segura, perquè estic amb un equip que ja porta tres anys fent el concurs. Em sent molt bé dirigida i el resultat és que, amb els pocs programes que porte gravats, estic molt còmoda, a gust, puc riure, puc emocionar-me, puc xarrar... I a més, ens podem culturitzar. (Riu) Estic aprenent moltíssim.
- El concurs també és exigent perquè estàs acostumada a formats més oberts, més llargs, on destaca la teua espontaneïtat i la teua relació directa amb els teleespectadors...
- Sí, i això que dius era una de les coses que trobava més a faltar. Ho hem resolt allargant un poc el programa, només cinc minutets, i hem reduït a cinc els concursants quan abans eren sis. Això m'ha permés desfogar-me un poc més, perquè no estic acostumada a un format que siga molt tancat i mecànic. A mi m'agrada entretindre'm, xarrar i allargar una broma si cal. M'ho han permés en el programa i ara és un concurs magazinat, un concurs talk-show. Una cosa que, per altra banda, ja feia Eugeni.
- L'altre format és Tresors amb història, una altra proposta també ben diferent del magazín...
- (Riu) Jo no sé si m’estan ficant a prova. Hi ha alguna persona en À Punt preguntant-se “què li falta fer a aquesta?”
- L’oratge, per exemple.
- L'oratge ja el vaig fer en Canal 9! Es que he fet de tot, de veritat. Només em faltaven aquests dos formats.
- La pregunta era, aleshores, aquesta: quina Carolina Ferre anem a trobar a Tresors amb història?
- Soc jo sempre, i sempre m'acompanya el meu somriure. Tresors amb història és un programa cultural, d'entreteniment, amable, on la relació amb les persones que intervenen és molt profunda perquè toques una història personal que els afecta en el bon o el mal sentit. Ens ho conten i amb ells ens hem emocionat i hem reviscut part de la nostra història dels últims cent anys.
- Alfred Costa parlava en el seu projecte de l'entreteniment amb una forta importància de les emocions. És Tresors amb història un bon exemple d'aquest gènere?
- Jo diria que sí. Bé, no tot és un plor. Volem tindre emocions d'una manera ben entesa. El que fem és intentar entendre la història recent mitjançant objectes personals que toquen la fibra. Tota la gent ens ho explica molt bé i la veritat és que els nostres especialistes treuen tot el que saben i acaben escarbant més en la història dels objectes del que les mateixes persones pretenen contar.
- En la televisió i en l'humor valencià hi ha un grau molt important d'autoreferencialitat. A vegades es pren com una crítica i altres com a elogi. En tot cas, pareix que es considera que l'espectador d'À Punt necessita aquest punt de vista per explicar-se una cultura i una llengua que mai ha estat del tot ben explicada...
- Potser sí. Però tenim un humor molt característic que jo crec que traspassa el nostre àmbit autonòmic. La nostra llengua, sobretot, ens dona una gràcia especial. Almenys a mi m'ho fa. Entre nosaltres ens entenem millor i connectem amb la nostra manera d'expressar-nos. A mi em dona molta confiança i un somriure d'entrada que em parlen en valencià.
En tot cas, jo crec que hi ha un humor valencià com hi ha un humor maño, andalús... I moltes vegades, eixe humor està basat -principalment- en la llengua i el parlar.
- Es convertiran en una tradició les campanades amb Eugeni Alemany i tu?
- Ai, tant de bo siga així. Ara mateix no t'ho puc assegurar, però res m'agradaria més que ser la Anne Igartiburi i Ramontxu d'À Punt. Però no ens ho han proposat de moment, però encara és prompte.
- Et vull preguntar més des del teu coneixement i experiència en la televisió valenciana que com a presentadora dels programes dels quals hem parlat. Pareix que À Punt està construint un nou star-system valencià, amb noms com Nerea Sanfe o Lluís Cascant. Quina importància té la creació i cura d'aquestes figures?
- Això de les xarxes i els retuits i els programes de zàping és el que ha aconseguit que traspassen moments viscuts en À Punt a altres llocs més enllà del nostre àmbit. Abans les televisions autonòmiques era un planter de possibles presentadors d'altres cadenes estatals, però això ja no passa tant perquè no hi ha tantes oportunitats. Però és que hem de tindre planter. Presentadors i presentadores noves. I el tenim! A poc a poc. S'ha de cuidar d'eixos nous noms perquè no anem sobrats. S'ha de donar oportunitat a gent jove, nova, que vulga entrar; i Nerea Sanfe és un boníssim exemple d'açò. És jove, propera, desacomplexada, estupendíssima...
- Consideres que À Punt és atrevida en aquest sentit?
- Jo crec que sí, des de l'inici. I no és un atreviment, és el que s'ha de fer, buscar noves cares per a què no siguem les mateixes quatre cares de sempre... Que també hem d'estar! Per favor, que encara ens queden molts anys i també tenim ganes de treballar i família. (Riu)
- À Punt necessita un segon canal, com ja demanen algunes persones?
- Jo crec que no, sincerament. Encara no ens hem acabat el primer. El pressupost és el que és, i prou fan per a aconseguir una graella com la que n'hi ha ara mateix, que crec que s'ha d'anar completant, però el temps ho dirà. Ganes n'hi ha. Abans també, però amb aquesta nova direcció es nota més. Però el pressupost ha de créixer i hem d'anar més enllà per no tindre Atrapa'm si pots repetits i programes d'arxiu...
Foto: À PUNT
