A la seua obra, Agustín Serisuelo acostuma a parlar de paisatges vius que canvien i es construeixen amb el pas del temps, igual que ell mateix canvia i creix. Paisatges on practica esport i busca la reflexió i la tranquil·litat, a voltes sol i d’altres en família. El paisatge del seu poble, Betxí, s’ha convertit en protagonista d’una obra escultòrica, fotogràfica i pictòrica desenvolupada al llarg dels anys, una obra que ja mai serà la mateixa. Les peces que l’artista exposa a Sitges, en el Centre Cultura Miramar fins al 6 de setembre, són el record d’una Serra d’Espadà que hui ja no és com era. L’incendi del passat 25 de juliol va arrasar part d’eixe paisatge i va deixar al seu pas muntanyes de cendra. És per aquest motiu que, involuntàriament, la mostra Construcció de paisatges s’ha convertit en un sentit homenatge.
Quan este diari parla amb Agustín Serisuelo, l’exposició encara no s’ha inaugurat. Són els dies previs, i la incertesa i la intranquil·litat queden reflectides en les seues paraules. El creador no sap com reaccionarà davant de l’obra després de tot el que ha passat i amb l’incendi encara tan recent. “Necessitarem dècades per recuperar el paisatge que teníem”, afirma.
Serisuelo defensa la necessitat de reflexionar davant d’un succés tan crític i dramàtic com este sense caure en el sensacionalisme. “No es tracta de fer res immediat, sinó de treballar totes estes qüestions amb reflexió i temps”, explica l’artista, que des de fa molts anys treballa sobre la relació entre la natura, l’activitat humana i la memòria del paisatge. El paisatge ha canviat, però no el lloc que ocupa en la seua obra.
-Abans que res, com has viscut l’incendi de la Serra d’Espadà? Quin vincle personal mantens amb este paisatge?
-El vincle personal és el de tota una vida. Al final, Betxí està envoltada de muntanyes, i és allí on practique esport, on vaig els caps de setmana amb la família i on faig fotografies per als meus projectes. També és un lloc des del qual pensar el paisatge i la construcció sobre el paisatge. Per tant, el paisatge que m’envolta forma part del meu dia a dia.
L’incendi el vaig veure des de casa, pujava al terrat i veia com s’arrimava el foc, mentre seguia les notícies. Ho vaig viure amb por, llàstima i estranyesa, amb una mescla difícil de sensacions i sentiments. I encara hui continue amb eixa mateixa sensació.
-L’exposició que portes a Sitges no va ser concebuda com una resposta a l’incendi, però el foc ha canviat inevitablement la lectura. En què diries que s’ha convertit?
-La mostra és una combinació de diferents projectes en els quals he treballat durant molt de temps al voltant d’una mateixa idea: com es construeix un paisatge. Hi ha teories que diferencien entre el país i el paisatge. El paisatge es construeix a través de la seua representació i de la manera de pensar-lo. És, en realitat, un concepte, mentre que l’altre és natura.
Tot el meu projecte gira al voltant de com representem i transformem el paisatge, de com construïm eixa essència que entenem com a paisatge des d’un punt de vista personal, de memòria, polític i identitari. En definitiva, tot el projecte tracta sobre això d’una manera molt personal i íntima. Per això treballe amb els meus paisatges: els que m’envolten i els que transite en el meu dia a dia.
Ara, el significat de l’exposició canvia perquè tots eixos paisatges, dels quals parle com una construcció cultural que va canviant i modificant-se, estan arrasats. Eixa natura efímera, que canvia i es desenvolupa, s’ha trobat amb un fet que l’ha destruïda. Això transforma completament el significat de les obres, perquè eixes imatges ja no podran tornar a repetir-se, i canvia molt l’ànima i l’aura que tenen.
-Què penses que sentiràs quan tornes a veure eixes peces?
-Preparant la difusió de l’exposició i veient les fotografies de les peces ja em passa, però quan veja les escultures en sala serà estrany. Ara estan embalades i crec que, quan les torne a veure, tindré una sensació molt rara. Perquè sempre parles des d’un mateix, i el paisatge també representa qui eres. El teu entorn representa qui eres. No sé què passarà.
-Quina reflexió urgent hauríem d’obrir com a societat després d’un incendi com este? I què pot aportar el món de la cultura?
-Tots estos fets obriran moltes portes a la crítica, la reflexió, la política, la cerca de culpables i l’anàlisi de les conseqüències. Moltes vegades, eixos discursos són intencionats i responen als interessos particulars. Cadascú defensarà la seua postura. En el meu cas, no pretenc donar cap resposta, sinó plantejar moltes preguntes: fer que la gent es qüestione certes coses o despertar l’interés per temes que fins ara no en despertaven. Fa molts anys que treballe sobre el paisatge que m’envolta, encara que moltes vegades la gent no es preocupa per l’entorn que té. És molt important per això que el món de la cultura adopte una posició reflexiva davant del que passa.
Ara, la meua tasca personal és continuar treballant sobre aquests. Els treballs tindran un altre significat i altres perspectives, però el més important és que no ens n’oblidem. Hui ja no parla ningú en les notícies de l’incendi de la Serra d’Espadà; tot el món parla de Ceuta. La vida de les notícies i de l’actualitat és molt curta. La natura és tot el contrari: necessitarem dècades per recuperar el paisatge que teníem.
Per això, crec que no es tracta de fer res immediat, sinó de treballar totes estes qüestions amb reflexió i temps, sense caure en el sensacionalisme davant d’un succés tan crític i dramàtic com un incendi. Hi ha molta gent que, quan encara no s’han apagat les flames, ja està pujant a fer fotografies i difonent-les, buscant eixe espectacle.
L’altre dia vaig fer una publicació a Instagram. Tenia fotografies que havia fet durant l’incendi, però no em veia capaç de publicar-les al meu perfil. Vaig utilitzar fotografies d’arxiu d’aquells llocs que s’han cremat i les vaig tractar com a memòria. Cal actuar amb coherència, respecte i paciència. Estes qüestions s’han de treballar sense caure en el sensacionalisme i tenint en compte que, desgraciadament, la muntanya continuarà cremada durant molts anys. Ara hem d’assentar les bases per pensar quin paisatge volem deixar a les noves generacions.
-Si tornem a l’origen del projecte, com va acabar convertint-se la Serra d’Espadà en un dels eixos de la teua investigació artística?
-L’arquitectura sempre m’ha interessat molt, perquè tinc una relació personal i familiar. Em vaig criar al despatx d’un arquitecte, envoltat de plànols sobre els quals dibuixava, de manera que sempre ha estat present en la meua vida. En entrar en el món de l’art, vaig entendre que, si parles des de l’experiència personal, tot resulta més fàcil. Durant molts anys, el meu treball va girar al voltant de l’arquitectura, fins que esta em va portar al paisatge. Primer parlava de la memòria d’obres antigues i, després, de les obres que havien quedat inacabades. A poc a poc, eixe interés per l’arquitectura es va traslladar al paisatge, entés també com una arquitectura: com una cosa que va canviant i construint-se.
Sempre he treballat a partir del món que m’envolta. Pense que no cal buscar discursos globals, sinó discursos locals que siguen universals, que es donen a tot arreu. No es tracta de buscar la bellesa, sinó l’interés conceptual d’allò que tens a prop.
Quan vaig estar a Alemanya, em fixava en les muntanyes de runa. Ara porte molts anys vivint al poble i la meua família té finques que eren dels meus besavis, que ja treballaven la muntanya i la garrofa. També m’agrada practicar esport de muntanya. Per tant, hi ha una vinculació personal amb eixos paisatges de Betxí i la falda de la Serra d’Espadà. És també una qüestió d’identitat personal.
-Tornem així a una idea central del teu treball: que el paisatge es construeix…
-Sí, com dèiem, el concepte de paisatge és una representació de la natura. El paisatge no existeix, sinó que es construeix des de l’art i la reflexió. Recorde la cita d’un llibre que deia que, per a un llaurador, no hi ha paisatge, sinó país; per a algú que ve de fora, en canvi, eixe mateix entorn natural es converteix en paisatge perquè el contempla.
Hi ha una relació molt complexa entre este tipus de qüestions, que poden semblar molt òbvies. S’ha escrit molt sobre el moment en què la natura es converteix en paisatge i sobre la idea del sublim. Al final, tot això ens remet a una època del romanticisme.
El paisatge es construeix quan el treballes. Jo vaig a la natura, passe hores i faig moltes fotografies. Després arribe a casa, les mire, vaig al taller, faig esbossos i construïsc representacions de paisatges personals. Estan basades en la meua experiència en la natura, però són meues. Treballe la fotografia com a material escultòric per arribar a una obra única, i en tot este procés entren moltes qüestions artístiques. És ahí on es construeixen els paisatges: quan els treballes, els vius dia a dia, els reflexiones, els descrius i lliges sobre què signifiquen.
-Què significa per a tu mostrar ara estes peces a Sitges sense haver tornat encara als paisatges que representen?
-En este moment, esta exposició es converteix en una cosa que no havia sigut mai cap altra exposició meua: un homenatge. Estes peces s’han mostrat en diferents llocs i, fins ara, esta havia sigut una exposició més sobre el meu espai personal. Ara, en canvi, es converteix en un homenatge a eixe espai, perquè ja no existeix. És com un in memoriam d’un lloc al qual encara no he tornat. Tot és incertesa. No sé què passarà quan torne ni quina obra eixirà després del que ha succeït. Potser serà un punt d’inflexió, o tal vegada no.
-Però, malgrat eixa incertesa, tens clar que continuaràs vinculat a la Serra d’Espadà?
-Sí, sí. No deixaré de treballar sobre el meu espai immediat. Ara treballe en l’entorn de Betxí, a la falda de la Serra d’Espadà. No estem dins de l’espai protegit; és una mena de limbe. Som serra, però no tenim les mateixes proteccions.
Continuaré treballant des d’ahí, encara que també ho faça des d’altres llocs, però sempre amb el paisatge entés com una construcció cultural i des de diferents punts de vista. Potser baixe a treballar a la Plana, però continuaré anant i venint, recorrent els mateixos llocs.
