Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

HABITEM

Cavar en la història per a dissenyar espais públics vius

Dos noves places a Onda i Burriana decapen els substrats del passat per recuperar la vida al carrer

27/10/2020 - 

VALÈNCIA. Per als antics romans, cada ésser tenia un “genius”, un esperit guardià que definia el seu caràcter i la seua essència. Un concepte que s’ha mantingut vigent durant tots estos segles (per a mil·lennistes, és casi com el patronus de Harry Potter) i també arribà a l’arquitectura, conegut en temps imperials com “genius loci”. Un esperit que protegia l’harmonia dels llocs, què eren i què podien ser.

“Identificació i orientació són aspectes primaris de l’ésser humà per a habitar el món”, escrivia el crític d’arquitectura Christian Norberg-Schulz. “Els humans vam voler ser lliures i conquerir el món. Però hui ens adonem que la vertadera llibertat pressuposa pertinència, i que habitar significa pertànyer a un lloc concret”.

Una premissa que a l’oficina del Fabricante de Espheras semblen tindre ben present. Mentres l’estiu es desconfinava, l’estudi d’arquitectura del Carme de València acabava les obres a dos espais públics que han recuperat el “genius loci” de Borriana i Onda.

Les dos ciutats de la Plana Baixa estrenen estos mesos dos espais públics recuperats als seus centres històrics: el jardí de l’antic hospital de Sant Blai i la Sinagoga d’Onda. Als dos projectes, retratats per la fotògrafa Milena Villalba, una intervenció arqueològica és el tret d’inici per a decapar la història dels carrers i connectar-la a una topografia accessible i atractiva.

Plaça de Sant Blai. Foto: MILENA VILLALBA

“Després de la demolició fa deu anys de l’hospital de Sant Blai, un edifici del segle XIX, la zona es va quedar com un espai degradat d’aparcaments i un solar amb les mitgeres de les viviendes i l’Ermita obertes”, apunten des de l’oficina. “La proposta, que s’enmarcaba dins de les ajudes dels Fons Europeus EDUSI, havia de resoldre urbanísticament l’entorn per preveure un futur equipament sociocultural, uns habitatges, tornar la imatge urbana del conjunt Ermita-Hospital i incorporar un nou espai verd per al barri, en memoria del jardí interior que tingué en el passat l’antic Hospital”.

Una relectura del lloc, de les restes i emprentes que ocupava l’antic hospital i han sigut desvetllades per l’arqueologia, sustenten la formalització del projecte. Amb diferents estratègies com “finestres arqueològiques, paviments i textures, el projecte recupera la memòria perduda del lloc i es connecta amb la identitat del barri de Sant Blai”.

Si necessitarem tres colps d’ull per gaudir el projecte, el primer aniria al terra, on “un paviment de fang s’estén com una estora per l’entorn de l’esglesia. Una táctica per a remarcar amb diferents disposicions del paviment les traçades dels murs o restes descobertes en les excavacions arqueològiques”. Però ací no acaba la faena a la cota zero: “unes grans finestres mostren les distintes restes desde paviments moderns de fang i enmorrillats de pedra del s.XIX, fins a murs de tapia valenciana o restes d’un pou y un portal de temps andalusí”.

El segon colp d’ull és cap al cel: “sobre aquestes finestres arqueològiques, floten una serie de estructures d’acer que ajuden a interpretar les altures dels forjats i cobertes de l’antic hospital”. A més, “dues grans pèrgoles que serveisen d’espais llindar amb els carrers i grans ombracles, son el soport per a realizar activitats socials i culturals a l’espai, com concerts, visites interpretatives, encontres entre les veïnes de la cofraria”.

Però entre estos tons suaus de ceràmiques, és inevitable pegar el tercer colp d’ull cap al verd. A un costat, un jardí vertical minimitza l’impacte de les façanes mitgeres —descobertes amb l’enderrocament de l’hospital— mentres dóna frescor a la plaça. Mentrestant al jardí central, palmeres i ficus donen ombra a les antigues làpides. I entre la cerámica, el verd comença a créixer pel paviment “recordant els treballs agrícoles cuidadoses dels xicotets patis i hortets de les monges de l’hospital”.

Amb un context molt semblant, però acompanyats de l’estudi alacantí Grupo Aranea i del castellonenc Cel-Ras, l’antiga medina andalusí d’Onda també s’ha convertit en una nova plaça per a la ciutat. En aquest cas, la topografía era més complicada amb un espai en pendent. Però el disseny d’una plataforma flotant de fusta ha permés envoltar l’espai arqueològic inferior de la plaça pera protegir-lo.

Una gran bassa andalusí, uns arcs de silleria i una escala gòtica ens indiquen que este espai es va construir al segle XII però es va habitar durant segles. “Entenem que la recuperació física i urbana de la ciutat és un procés viu que necessita conèixer i comprendre les particularitats de cada lloc, i l’arqueologia és la disciplina que ens ajuda a descobrir i entendre els retalls de les nostres ciutats que han quedat amagats i, de vegades, oblidats”, apunten des del trinomi conformat per El Fabricante de Espheras, Aranea i Cel-Ras. De la mà de Cavea Patrimoni Cultural, el projecte planteja “nous imaginaris que mantinguen viva i enriquisquen d’una forma coherent l’evolució cultural de la ciutat”.

Una nova topografia connecta el carrer amb el nou espai arqueològic, que com una finestra quadrada aboca la història al mig de la plaça de la Sinagoga d’Onda. “Amb el paviment de ceràmica manual que s'estén a terra de l'antiga bassa, hem recuperar la percepció completa de l'espai, únicament interrompuda per les arrencades de les pilastres de les línies dels arcs”, apunten els projectistes. “El recinte inferior, delimitat entre murs de tàpia, és més fresc gràcies al verd, l'ombra i la font central, que recupera la memòria de l'aigua”.

La “finestra arqueològica” es veu interrompuda per una plaça flotant, una plataforma de fusta que “dona continuïtat de l'espai públic dels carrers de l'entorn mentres sobrevola l'espai arqueològic. Un paviment flotant de llistons de fusta d'iroko, amb detalls de col·locació artesanal, sobre una estructura d'acer galvanitzat, amb unions cargolades que permeten que s'adapte a la topografia amb un escalonat de grades”.

Per a intervindré sobre el patrimoni, el més important és mantindré un criteri. En este cas ha sigut “consolidar les restes com van arribar als nostres dies, donant valor a la ruïna i al concepte del non Finito —sense reconstrucció—, però facilitant la interpretació i evocant el caràcter de l'espai en època medieval”. Ho fan així amb les restes de l’escala gòtica, on una escala metàl·lica “li dóna continuïtat i restitueix l'accessibilitat a l'espai sense tocar la pedra de l'escala”.

Les obres de construcció han sigut “un treball a mig camí entre l'enginyeria civil i l'artesania. L'estructura la vam dissenyar sobre el replantejament dels enceps d'obra”, els nusos que connecten els fonaments amb la resta de l’estructura. “La plaça flotant es va construir i muntar en taller, la vam dividir en mínimes peces i transportar a obra” , després de galvanitzar-la en calent, un procés per donar-li el màxim acabat resistint a l’acer. “El muntatge en obra de l'estructura va ser de dos dies i a partir d’ací l'obra es va convertir en una fusteria a l'aire lliure”.

Per al paviment de la bassa es va optar per la ceràmica com una “interpretació del paviment d'argila compactada amb la que aconseguien impermeabilitzar la bassa en el passat”. Les peces lineals estan col·locades seguint la pendent del terreny i “dibuixen un tapís ceràmic que aporta calidesa i textura a l'espai”, amb col·locació a travat progressiu, una de les múltiples formes de col·locar rajoles. Amb tot plegat, amb la plaça flotant i la intervenció inferior, “el joc de les ombres de les peces de fusta projectat sobre la ceràmica, entrellaça textures i gelosies que es mouen en l'espai acompanyant el moviment del sol”.

“L’arquitectura és una art complexa: fer ciutats i edificis no és suficient”, escriu Noberg-Schulz. Construir amb les propietats del lloc i brindar-les als humans era l’objectiu de l’arquitectura per al teòric noruec. “Si se li oblida este principi, als arquitectes només els guia l’alienació i la disgregació ambiental. Pertànyer a un lloc significa tindre un arrelament existencial, en un sentit concret i quotidià”.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email