VALÈNCIA. Poques pel·lícules valencianes poden presumir de mantindre's més d'un parell de setmanes en la cartellera comercial. Encara menys si estan rodades íntegrament en valencià i no compten amb una gran distribuïdora darrer. La invasió dels bàrbars s'ha convertit en una excepció. Estrenada el novembre de 2025, la cinta dirigida per Vicent Monsonís acumula trenta-dues setmanes en sales i supera els 39.500 espectadors i els 239.000 euros de recaptació segons les dades del Ministeri de Cultura.
Una trajectòria insòlita que el seu equip atribueix a una estratègia pròpia de distribució construïda al marge dels circuits habituals: “Hem hagut d'inventar un sistema propi de distribució”, resumeix Monsonís. El director assegura que el recorregut de la pel·lícula posa en evidència les limitacions d'un model industrial que, al seu parer, deixa fora produccions com la seua: “La indústria del cine espanyol, tal com està concebuda, està feta perquè pel·lícules com la nostra no existisquen”, afirma.
La història de l'èxit de La invasió dels bàrbars va començar, precisament, amb una cadena de negatives. Durant la fase de finançament, els responsables del projecte van intentar trobar una distribuïdora que els acompanyara. No ho van aconseguir. Segons relata Monsonís, diverses empreses van rebutjar la proposta perquè consideraven que “una pel·lícula en valencià no tenia recorregut comercial”. Una vegada acabada, les respostes tampoc van ser millors. Aquesta vegada, diu, els arguments apuntaven al contingut —és a dir, a la memòria històrica.
Davant aquest panorama, l'equip va decidir assumir directament la distribució. El primer pas va ser una campanya de micromecenatge que, més enllà d'aportar recursos econòmics, va servir per crear una comunitat d'espectadors potencials. La recompensa principal era una entrada per a l'estrena. Van vendre'n prop de 1.500.
"El gran encert va ser generar una comunitat de seguidors que després actuaren com a prescriptors de la pel·lícula", explica Monsonís. Aquella base inicial va permetre garantir una afluència considerable durant els primers dies als Cines Lys de València. El que va passar després ja no depenia només de la planificació.
El boca-orella com a campanya
La permanència de la pel·lícula en cartellera no s'explica per una gran inversió publicitària. De fet, Monsonís sosté que han treballat justament amb les eines que solen quedar fora de les estratègies convencionals: xarxes socials, presentacions presencials i contacte directe amb els espectadors. "La sort que vam tindre és que la gent que va vindre a veure la pel·lícula li va agradar. Van començar a recomanar-la i es va generar una conversa al seu voltant", assenyala.
Després de quinze setmanes als Lys, la cinta va passar pels Babel, els ABC Park (on segueix actualment en cartellera) i altres sales valencianes, mantenint una presència ininterrompuda a la ciutat de València. També ha trobat espai en poblacions com Vila-real i en projeccions organitzades fora dels circuits comercials.
Per al director, una part de l'èxit respon a un factor identitari. Considera que molts espectadors han acudit inicialment per donar suport a una producció valenciana, però que la clau de la seua longevitat ha sigut la sorpresa posterior:”Molta gent hi ha anat perquè és una pel·lícula valenciana i en valencià. Però després descobreix que té entitat, que és potent, que conta una història dramàtica i punyent. Aquesta sorpresa és la que ha fet funcionar el boca-orella”.
Més enllà de les sales
Una altra de les singularitats del projecte és que la distribució no s'ha limitat als cinemes. L'equip ha recorregut auditoris municipals, teatres i espais culturals de municipis sense sales comercials. Paral·lelament, han desenvolupat materials pedagògics i han establit una estreta col·laboració amb centres educatius.
Segons Monsonís, més de 15.000 estudiants han vist la pel·lícula des de la seua estrena a través de projeccions organitzades específicament per a instituts. "Els professors de secundària ens han fet una promoció extraordinària", assegura. La bona acollida respon, en part, al rigor documental del film, construït a partir de testimonis i fets reals relacionats amb la repressió franquista.
I una altra pota serien les xarxes socials de la pel·lícula, que acumulen prop de 50.000 seguidors, i que segons el director, continuen generant nous espectadors set mesos després de l'estrena.
- La invasió dels bàrbars -
Un model alternatiu per al cinema valencià?
Pot el cas de La invasió dels bàrbars tindre una lectura extrapolable? Per a Monsonís, evidencia les dificultats estructurals que afronta el cinema produït des del País Valencià. La pel·lícula es va rodar amb un pressupost pròxim al milió d'euros, molt lluny de les quantitats amb què treballen moltes produccions estatals de característiques similars.
Segons explica, fins i tot Televisió Espanyola va rebutjar inicialment participar en el projecte i només s'hi va incorporar una vegada la pel·lícula estava acabada. "Ens van dir que no pensaven que amb el nostre pressupost fóra possible fer la pel·lícula que havíem fet", recorda.
Mentrestant, la distribució continua proporcionant ingressos suficients per mantindre l'activitat de la productora: “Estem vivint de la distribució, que és un miracle. Una pel·lícula valenciana i independent vivint de la distribució és un miracle”, afirma.
Ara l'equip prepara una reestrena estatal a partir de setembre amb l'objectiu d'exportar el model que ha funcionat a València en altres territoris. Després de trenta-dues setmanes en cartellera, La invasió dels bàrbars s'ha convertit, més que una pel·lícula d’èxit, en una demostració que, davant les limitacions del sistema, encara hi ha espai per a construir camins propis.
