Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

ressenya

'Civilitzacions': la història magistralment capgirada per Laurent Binet

13/10/2020 - 

VALÈNCIA. En 2010 la crítica literària francesa va saludar amb entusiasme l’aparició de la novel·la HHhH, obra del jove i desconegut Laurent Binet (París, 1972). Premi Goncourt en la modalitat de primera novel·la, el llibre es centrava en la biografia real del dirigent nazi Reinhard Heydrich, segon de les SS i cap de la Gestapo, i que durant la Segona Guerra Mundial va ser nomenat Protector de Bohèmia i Moràvia, i on va exercir una cruel i despietada repressió contra els txecs.

La novel·la, un exercici brillant que alternava el relat històric i les divagacions del propi autor sobre el mateix relat, o sobre la seua quotidiana realitat mentres escrivia el llibre, o freqüents disquisicions al voltant de la introducció d’elements ficticis en els buits de la història, anticipava ja unes inquietuds que maldaven per eixir, un neguit permanent de reconstrucció literària del relat històric, de la seua versemblança i de les múltiples possibilitats de continuïtat que oferix la imaginació quan es conjuga amb les coordenades de la història.

Sembla que, finalment i deu anys després, Laurent Binet s’ha llevat eixa espina i ho ha fet d’una manera desmesurada, immensa i desacomplexada. El fruit del necessari i anhelat exorcisme és Civilitzacions (Edicions de 1984, 2020). Lluny d’aquelles variacions subtils i d’aquella voluntat parcialment reprimida d’omplir determinades llacunes que es feia en HHhH, ara Binet planteja una esmena radical a la totalitat històrica, i capgira (literalment) l’escenari i els seus protagonistes: són els natius americans els que conquisten i colonitzen Europa a la seua manera, alterant presents i futurs en una ucronia absoluta amb la qual Laurent Binet aconseguix alhora alçar una més que notable narració i, personalment i com a autor, lliurar-se sense fre ni control al més pur i transgressor divertimento.

El llibre, estructurat en quatre capítols d’extensions bens diferents (l’últim és un estrambot tolerable), alterna (i és la primera mostra d’eixe divertimento) els gèneres literaris. Ho fa, en primer lloc, amb les sagues nòrdiques, presentant amb el llenguatge de les mitologies vikingues una expedició escandinava que en el segle X, encapçalada per una de les filles d’Erik el Roig, més que albirar i poc més les costes americanes (com està assumit boirosament per la historiografia oficial), establirà contacte relativament efímer però fructífer amb les cultures de tota la costa est nord-americana, i particularment amb el Carib. Un deliri brillant i genèsic, ja que açò implicarà la introducció dels cavalls, l’ús del ferro, el culte sincrètic del déu Thor i una immunitat vírica (després de les pertinents epidèmies) que permetrà intercanvis posteriors, tot un llegat tècnic, religiós i biològic que donarà a certes cultures mesoamericanes la capacitat d’assolir una grau civilitzatori diferent al relatat en els llibres d’història.

El segon capítol és un joc més en eixa paròdia dels gèneres, en este cas de les anomenades Cròniques d’Índies, i presenta un fals diari de l’almirall Colom en el qual es relata l’arribada a Amèrica segons coneixem però un amb final ben diferent. La sofisticació tècnica de les cultures caribs provocarà un enfrontament  en res semblant al relat de dominació de la història oficial. Tota l’expedició colombina fracassarà, mai tornarà ni es sabrà res d’ells perquè serà liquidada pels natius, que poques dècades després, aprofitant els mateixos vaixells dels castellans i esperonats per una història de fugides, migracions i traïcions dinàstiques al si del poder inca, prendran el camí invers encapçalats per Atahualpa.

El relat des de l’arribada a Europa, concretament a una Lisboa sacsejada i traumatitzada per un devastador terratrèmol patit poques hores abans de l’aparició en l’horitzó dels inques (terratrèmol realment produït en la matinada del 26 de gener de 1531, data, per tant, de l’altre descobriment) fins als últims dies d’Atahualpa, molts anys després, constituïx el tercer capítol i el cos central del llibre (i pràcticament la mitat de la seua extensió total).

I ahí cap tot: el desconcert, la por, les matances, el destí tràgic de l’emperador Carles i el seu fill Felip, l’aliança interessada i exitosa amb els desheretats que constituïen els jueus, o amb herètics de tota classe i condició, o amb els moriscos (particularment, i amb llarga menció expressa, dels de València), l’accés al tron de les Espanyes, l’ecumenisme religiós, les intrigues entre corones, l’ascens d’Atahualpa al domini de mitja Europa, Sevilla com a capital d’un regne incaic que rebia de manera constant contingents formidables d’or i de tropes des d’Amèrica, la reforma protestant com a hàbil incentiu dels inques per a aprofitar les dissensions al si del cristianisme i l’extensió sincrètica del culte al Sol. Intrigues de palau, matrimonis reials i descendències mixtes, repartiments de territoris a cordell sobre els mapes, cartes creuades entre Thomas More i Erasme de Rotterdam comentant la situació, pactes entre Atahualpa i els banquers alemanys, i sobretot una afectació massiva, definitiva, que ho capgira tot, que ho altera tot: insòlites guerres i aliances amb el poder dels turcs, canvis en la geoestratègia mediterrània o fins i tot variacions en el domini de ciutats italianes com Florència, on la presència incaica (en este cas per via conjugal amb Lorenzo di Medici) supondrà una atractiva i enginyosa alteració dels fets durant l’anomenada (en la història oficial) conjura dels Pazzi. I, en una acrobàtica volta final, l’aparició i consolidació a Europa de l’altra gran cultura americana, del poder dels asteques reclamant la seua part del botí, d’eixe nou/vell continent al mateix temps camp de batalla, temptador calidoscopi cultural i cova dels tresors.

El diorama resultant és un bell pastitx més que probablement no apte per a historiadors rigorosos, i que més enllà de certes incoherències assumibles pel pur plaer de ficcionar, mostra les crueltats de sempre, les ànsies eternes de dominació però també la instauració d’un matís de tolerància religiosa que sens dubte va ser la salsa que va faltar-li a l’Europa del segle XVI, i que el talent i l’erudició de Laurent Binet vol projectar al present i que ens regala en este llibre absolutament brillant, en este divertimento colossal fet amb el nostre passat i amb les possibilitats infinites que oferix la literatura.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email