X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

RESSENYA

Claudio Magris i l’ànsia de totalitat

26/03/2019 - 

VALÈNCIA. Ubicada entre Eslovènia i Croàcia, als peus de l’Adriàtic, la ciutat italiana de Trieste és com una excrescència cultural que s’ha convertit en un dels més intensos mites literaris europeus, símbol de la misèria i la glòria de la diversitat, dels anhels localistes i cosmopolites de tot un continent. La mitologia que la nodrix prové essencialment del seu caràcter mestís, fronterer, per la seua llatinitat originària però també per la seua orgullosa pertinença al món austro-hongarés, per cert perfum de decadència i pel seu aire somnolent, més bé trist, i que va assolir una molt potent presència literària durant el segle XX (amb precedents ben notables com Casanova o Stendhal), al caliu de l’influx de determinats escriptors que la freqüentaren. La nòmina és extensa i il·lustre: Rainer Maria Rilke, Jan Morris, Josep Pla, Italo Svevo, Umberto Saba o el mateix James Joyce, el qual sembla que durant la seua estada a la ciutat on malvivia com a professor d’anglés va concebre els trets essencials i infinits del seu Ulisses.

Per a qualsevol aprenent de lletraferit que tinguera la sort o la desgràcia de nàixer en un lloc com Trieste res de tot això podia resultar alié o indiferent, i eixe va ser el cas de Claudio Magris (Trieste, 1939). Emigrat molt jove i per raons d’estudi a una Torí envaïda pels fills del sud anomenats despectivament terroni, serà en eixos anys universitaris quan prenga consciència de la seua particularitat, de les seues dobles o triples o múltiples pertinences, de la italianitat originària però també del caràcter multiètnic del seu entorn, i de la fascinació que li procuraven les cultures centreeuropees, lliurant als seus 22 anys el primer dels seus llibres (en realitat una declaració d’amor): Il mito asburgico nella letteratura austriaca moderna.

Des d’aquell moment, l’obra de Claudio Magris ha sigut un anar i tornar constant de l’assaig al relat i viceversa. Però també el cultiu d’una certa militància triestina amb la qual ha fet del seu origen fronterer i vacil·lant una raó de ser en el món, i un cant a la diversitat europea i a la tolerància. La seua presència, circumscrita fins a 1988 als cercles literaris italians i germànics a tot estirar, va esclatar eixe mateix any amb la publicació d’El Danubi, un nou cant d’amor que travessa el temps i les terres d’eixe riu i molt probablement una de les principals fites assagístico-literàries del final del segle XX, convertint-se en un llibre que donaria a Magris una dimensió planetària i un espai segur en la perdurabilitat de les lletres.

Entre les seues obres de caràcter més estrictament narratiu (però també impregnada de l’inevitable to assagístic, com tots els seus llibres), una de les més principals és A cegues (Edicions de 1984), el relat en forma de monòleg de Salvatore Cippico, un desencantat de totes les utopies del segle XX que desgrana el seu passat tancat en un sanatori mental. Comunista militant, fervorós combatent en la guerra d’Espanya, soldat de l’exèrcit iugoslau durant la guerra europea, partisà deportat als camps de concentració i habitant forçós d’un gulag soviètic per l’habitual pecat de la dissidència.

Però A cegues també conté, entre continus canvis temporals inserits magistralment, la fabulosa història de l’aventurer danés Jorgen Jorgensen (entre moltes altres històries) i que actua com a contrapunt d’un romanticisme i un idealisme del qual Magris vol presentar les moltes possibilitats de les seues infinites arestes. Històries i mites que s’imbriquen imperceptiblement, superposant-se a un ritme trepidant a la busca d’una salvació impossible.

Magris reconstruïx el destí de les generacions amb ànsia de totalitat, exemplificant-ho de manera concreta en dos personatges que volen ser tots i cadascú dels hòmens que han poblat la terra i han acabat desballestats per les circumstàncies, per la mateixa matèria humana que actua en múltiples direccions.

L’aposta de A cegues és gran i arriscada, però la solvència habitual de Magris fa d’eixa construcció un atractiu divertiment, paradoxalment en part dolorós, una sort d’homenatge a la utopia com la darrera possibilitat de salvació col·lectiva. I la mostra més bella de tot això és la devoció que l’autor mostra per uns personatges dels quals la ideologia pot no ser compartida per Magris, però que en la narració transcendix eixe fet aparentment banal per a deixar clar com li commou la capacitat dels personatges per a sacrificar el seu propi destí per una causa universal, tot allò que es revela com un immens patrimoni moral, més enllà de les concretes ideologies.

Entre la decepció i l’esperança, somnolent i mestís com l’aire de la seua ciutat natal, l’obra de Claudio Magris i particularment un llibre tan excepcional com A cegues és un constant i sentit homenatge a la vida i a la diversitat, i als molts variats intents (encertats unes voltes, i unes altres no tant) de preservar-les. Això, i la bellesa que Magris sap construir amb mestria i paraules, són els mandats més alts que podem demanar a la literatura.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email