Coherència i coacció

La gran pedra en la sabata del Consell és a dia de hui la no arribada del nou model de finançament. Poden haver temes més cridaners a curt termini, d’impacte mediàtic més immediat, però el principal problema de la política valenciana és la insuficiència financera i gran part de l’èxit o fracàs de l’agenda del Botànic radica en si acabarem la present legislatura amb un nou sistema de finançament just per als valencians i valencianes o pel contrari seguim fent polítiques amb una mà nugada a l’esquena.

Portem set anys amb el sistema caducat. Portem sis anys de governs d’esquerres al País Valencià, els tres primers amb Cristóbal Montoro de ministre i els tres següents amb Maria Jesús Montero de ministra. I el fons del problema continua essent el mateix: som un zero a l’esquerra a Madrid. De la bufetada de Montero a la reunió de la Plataforma per un Finançament Just al “No le entiendo, señor Baldoví”. La frase de Pedro Sánchez, pronunciada diverses voltes, l’última la setmana passada, és demolidora per tot el que representa.

Ara podem tindre algun pegat aprofitant la conjuntura Covid de relaxació de despesa pública i hi ha algun criteri de repartiment que no ens tritura. Només faltaria! La comprensió de l’actitud del govern espanyol per part de determinats responsables polítics valencians és digna d’estudi. Alguns estigueren a punt de proclamar la independència quan el Ministeri de Sanitat no ens autoritzà perquè passàrem de fase 0 a fase 1 de la desescalada del Covid però ara ens volen vendre que escolta, que no estem tan mal, FLA, xavalla i a tirar-li.

El problema, en el fons, radica exactament ací. No hi ha capacitat real de coacció al govern espanyol. I no hi ha capacitat real de coacció perquè, encara que tenim pes relatiu de sobra, la majoria de forces polítiques valencianes han declinat que això passe. Els diputats i diputades valencians al Congrés, amb l’honrosa excepció de Joan Baldoví, podrien ser de Valladolid o Logronyo. Cap amenaça de revolta, ni tan sols de paraula, sobre el tema. Res que es puga interpretar com un lleuger qüestionament dels seus superiors de Madrid o Moncloa.

A dia de hui només Compromís ha mantingut intacta la seua actitud d’exigència respecte el finançament. A les Corts, el Consell, el Congrés i on siga. I això pareix que provoque sorpresa. La coherència, segons alguns discursos polítics i mediàtics, és “augmentar la pressió”, “posar en problemes a Puig”, “redoblar l’ofensiva”, o termes similars, amb un discurs subjacent que indica que esta actitud és roïna per al pacte de govern. No seria més normal que ens sorprenguera la manca de coherència, enlloc de la coherència? Fran Ferri demana el mateix que fa sis anys i planteja moviments per a aconseguir-ho. Altres líders polítics poden dir el mateix?

El PP i Carlos Mazón, per descomptat, no. Després d’anys defensant a Rajoy i Montoro i mirant cap a una altra banda ara han olorat la sang de Ximo Puig i volen furgar en la ferida. Sense esmentar, clar està, que la majoria d’autonomies del PP estan clarament en contra de criteris de repartiment justos per al País Valencià i que Pablo Casado mai mourà un dit per un nou sistema perquè li generaria un problema en casa. Tot boqueta, demagògia i cinisme. Vaja, el que vindria a ser el neozaplanisme que ens ha caigut al cap.

El cas és que Mazón i companyia han vist el forat per on colar-se. Són plenament conscients del que dèiem al principi: gran part de l’èxit o fracàs de l’agenda política del Botànic és la reforma o no del sistema de finançament. I com ho ha vist ell ho pot vore tothom. En cada toreig de la ministra Montero, en cada resposta condescendent de Pedro Sánchez, en cada mirada cap a una altra banda de membres de PSPV-PSOE i UP a Madrid i a València el crèdit polític del govern valencià es posa en qüestió. Arribar a 2023 sense un nou sistema de finançament seria una llosa complicada d’alçar.

No, no és Compromís qui ha de donar explicacions per mantindre una exigència coherent. Qui posa en perill la cohesió del relat del Botànic és qui no soluciona a la nostra emergència financera. Qui ha de donar explicacions és, precisament, qui no planteja l’exigència on i a qui toca per obediències orgàniques.

Però al final les explicacions són irrellevants. El que determinarà l’èxit o fracàs serà la capacitat que tinguem de coaccionar a qui no vol plantejar una reforma de finançament perquè deixe de posar excuses lamentables i impulse un sistema just que ens permeta finançar com toca les nostres polítiques públiques. Encara estem a hora però el temps s’esgota i el crèdit també.