Col·lisió amb el Planeta X

VALÈNCIA. En teoria diumenge passat, 24, hem respirat, en general, una mica més tranquils. Alguns més alterats i uns altres més assossegats, depèn del temperament. Cadascú gestiona com pot els “deures” que hem instruït al llarg dels anys. També negociem, a la nostra manera, amb els fraus que ens pispen dia a dia. Legitimem la carrera del temps, les nostres accions, amb sentiments plens de contrastos. La legalitat la defineix cadascú com pot. Ja som grandets per saber on ens enrolem i com ens auto enganyem a força de complexos, més o menys administrats, i d’altres addicions. Consciències a banda, hem respirat, alenat, “ben satisfets” diumenge 24. Per què? Aquest estiu, amagada del sol, com si fos un Seri del desert de Sonora, fugint del seu hàbitat, llegia a un diari italià que el món s’acabava el dia 23 de setembre. Sort que no vaig desfer cap sarau dels previstos. La notícia venia a contar l’última profecia d’ Harmagedon, que ens explica un tal David Meade, un autor “molt d’ Amazon”, al llibre Planet X, the 2017 Arrival. Confabulava, ell, conspirava, amb el Vell Testament d’ Isaïes. La Terra passaria a ser desert, amb la calor que ja patíem a l’agost!

Les estrelles i les constel·lacions xocarien al cel i s’apagarien el vint-i-tres de setembre. El Sol, molt afectat, tampoc apareixeria mai més i per descomptat a la Lluna, ben impressionada, se li acabaria la cara romàntica i el seu al·licient. Senyor! Sort que no ha encertat ni una! Per a més inri s’anunciava un eclipsi el 21 d’agost. Meade insistia amb el terme Convergència 33 i jo al·lucinava llegint de bon matí la “informació”. Què vol dir? Ací l’explicació: l’eclipsi s’inicia a Oregon, estat americà número 33, i acabava en el nivell 33 a Charleston, Carolina del Sud, toca! Damunt amb de Lluna Negra que és quan el satèl·lit natural de la Terra apareix cada 33 mesos i gira l’esquena al Sol. Un eclipsi total als Estats Units no es produïa des de l’any 18 del segle passat. És a dir feia 99 anys, 33 multiplicat per 3! Coincidències? Llibre de les Revelacions? El tal Planeta X, també conegut per Nibiru, xocaria de ple amb la terra després de pegar voltes i voltes. La resposta de la NASA davant de tots aquests despropòsits ha estat d’una lògica aclaparadora. Molt no s’han acalorat, per a què? Òbviament expliquen que si el Planeta X s’hagués aproximat, per acabar amb tots d’una vegada i trencar el motle, l’haguérem vist a cop d’ull!

Llegir aquesta maquinació absurda em va fer pensar en les faules i bòfies que ens han intoxicat al llarg de la vida. Quanta manipulació, tot tan estudiat! Vaig llegir la notícia en un dia d’agost on badaven les pedres. Això sí que era real. Nyas profecia! Quina apocalipsi?

La setmana del 24 de setembre no s’ha acabat el món. Ha estat una setmana fantàstica, fantàsticament Kafkiana. Una vergonya de setmana a una Europa que avança pel segle XXI. La de l’1-O a Catalunya, la que enceta octubre. La que ens ha situat al mapa de qualsevol manera. Enfrontant-se l’aversió i la por a la valenta, amb joc brut. El dret democràtic a pronunciar-se, a preguntar sense ofendre, fa nosa. Tertúlies tòxiques i opinions de quatre xavos buscant les pessigolles. La col·lisió no ha estat amb cap Planeta X, no. La topada ha estat amb el respecte, amb la no imposició, amb la naturalitat de decidir amb una pregunta. Ben fàcil: o sí o no. On és el problema?

La trama que intoxica és menyspreable i tirana de tradició. Aquesta fórmula dèspota és tan antiga com previsible. Deprimeix i altera. La farsa de la inestabilitat ja no funciona com a recepta. La gent, pacíficament, planta cara per voler badar boca i urna. La reacció en contra, central, interna i litoral, sembla exagerada, antinatural en un país democràtic. Només els manca un protocol d’avaluació com si fos una pandèmia. Com si fos l’erupció d’un supervolcà que es cou fa segles. Què fer en cas de catàstrofe a decidir? On és el manual, la guia útil?

Res no excedeix, no ultrapassa, la normalitat. La desimboltura, l’ espontaneïtat, no mata ni espanta. El drama i l’exageració han fet que s’amague la raó. No serà tant voler fer una pregunta! L’alteració contínua, ininterrompuda amb distorsions i agitacions a les darreres setmanes de setembre. Erosions en entrar la tardor? Pertorbació davant les “variacions tèrmiques” quan són tan previsibles? Total, què pot passar? Unes quantes glaçades al nord per obrir boca, ruixats i calamarsa de la bona. Cap transformació a la fauna i a la flora, de moment. Les alteracions poden tenir modificacions d’ordre físic. Disgregacions encara no hem vist ni una, ni mitja. Dissolucions tampoc, cap ànima vivent.

Tot prou estable, sense agitació química. Si examinem amb un xic de sarcasme la definició del mot, al-te-ra-ci-ó, pot aclarir i ampliar el terme. I més si fem servir sinònims. Seleccionem-ne uns quants. Anem a pams. Deformació? No en veig cap per part nostra. Uns altres són experts en manipulació, de catàleg. Desnaturalització?

Ben al contrari. Natural del tot. Qui no ho veu és perquè no sap ni un borrall, com tot.

Els llibres, ací estan, aboquen a valorar i aprendre de les patums i dels nous, les paraules i les subordinades ajuden prou. Encara que facen servir hipèrbatons, alteracions forçades de l’ordre gramatical dels mots per tal d’ aconseguir el ritme convenient o la mètrica, en aquest cas també la matemàtica, si cal, la de la distància desitjada. Els versos els deixem per a un altre moment, no és ara l'hora de parlar-ne.

Afecció, l’alteració produïda per una cosa en una altra? Ací ja calle, ni piu. Corrupció? Falten dits i mans per poder arribar a número de corruptes i enganyifes. Adulteració? Prou, a mansalva. Intoxicació a la premsa mediàtica, als grups de poder, als gestors a qualsevol preu. Als presentadors prime time i als contertulians histriònics, sense vergonya... Altres amb més rigor, sense fraudulència estudiada. Sofisticació? No massa, tot és senzill. Estilisme no molt treballat. Malgrat l’estètica previsible dels més bèsties, els ancorats. Perruqueria de low cost, natural. Trucatge, maquillatge? Waterproof a prova d’aigua. Diversificació? Reivindicada i respectada, amb un fum d’arguments. Uns altres la ignoren, tot en contra.

Les contorbacions, alteracions, dels ànims, de l’ordre, desfigurades, depravades, morboses ens acompanyen amb el pas marcat, vilment. Haurem de portar retrovisors a sobre, a qualsevol moment, a qualsevol situació quotidiana. No excitem l’enemic, diuen, ni viciem el moment.

L’acció humana mai no tremola davant la raó. Fa el cor fort, mans i mànegues per aconseguir allò que desitja, reclama, amb dret. Repressió, autoritarisme, són termes més que repugnats. Uns ja poden jugar-se la camisa davant l’alegria i la resposta multitudinària. On és l’alteració? D’on ve el neguit, l’enrònia? Què inquieta, què trasbalsa? Ací què passa? Una brusca rotació de l’eix de la Terra? Un poble que es mou? A veure si s’acompleix amb retard la profecia i el món s’acaba l’1-O. També fóra cas!